Epigrames (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:31
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta cases,
quan ve el sol,
s'esbatanen,
fan bon foc.
És la reina
qui ve amb mi,
sempre es queixa,
ha el neguit.
Per haver
tan poca sort,
cal saber
on trobar el lloc.
Ni pany ni clau
ni regne de l'oblit,
saber on s'escau
lluitar amb l'esperit.
Un dia gris
i un mestralot punyent,
sentir la gent
per a posar-se trist.
Amb el record,
les ombres fugisseres
cercar boniors
de mosques i d'abelles.
No he de pensar
com filen les aranyes,
són mosses ben estranyes
puix ni gosen cantar.
Amb un capvespre,
he de trobar el silenci,
li dec un vici,
es mostra tou i tendre.
El meu amic
arriba a deshora,
parla, esbronca
i torna al llit.
No sé trobar
els somnis a les golfes,
vénen i tornen,
tips de plorar.
No vull res més
que llarga lletania,
morir m'obliga
a restar quiet.
Per haver
tan minsa sort
ni cal viure
ni ésser mort.
Amics i parents:
Us hauré de dir
que he perdut el bens,
el seny i el gaudir!
Com m'estima
a tort i a dret,
li encomano
estar despert.
Una jove mossa
com passa i diu:
En ser a l'estiu
vull tornar-me rossa!
El pagès tenia:
vinyes i oliveres,
vingué la collita
i perdé les terres.
A la cambra,
una finestra
s'esbatana
si hi ha festa.
He perdut el seny
per haver fatiga,
el guanyà un rei
qui, a festes, m'oblida.
Maria cantava
la dolça cançó,
el riu es gronxava,
li feia un petó.
Trenta cases
del carrer
semblen calmes
quan convé.
Parlant amb el llop,
tot a cau d'orella,
m'ha dit que l'ovella
és ximple del tot.
Al racó
de melangies,
és quan crides
que ho veus prop.
El gegant del pi,
quan va pel corriol,
parla amb el sol
des de bon matí.
Tinc per pretendents
tres amics maldestres
em parlen els vespres,
pel matí, fan dents.
Lluny de la penombra i set poemes més
07 Juliol, 2021 11:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Lluny de la penombra
En el racó precís, oblidat el temps,
he vist paisatges verds de primavera,
com l’amor deleix, una mossa espera:
aquell príncep blau qui somia i es perd.
Ella ha de ser guia i senyora,
princesa d’un regne on mai farà fred
perquè sempre hi ha una llar encesa,
un vianant cofoi i un rei entès.
Doneu-me la clau nova de la porta
on cada matí esperen el sol
i poder passar sense haver història.
Ben, de tard a tard, trobo la memòria,
asseguda a un banc, cercant el condol
per poder gaudir lluny de la penombra.
Dona dels meus somnis
Suposo que saps, dona dels meu somnis,
que haig de fruitar nova primavera,
s’ha amagat el fred, deu ser a casa seva,
entre palla seca, millor que no el trobi.
La deu de muntanya mana a cor què vols,
el Montsià proclama la força del cel,
són quatre pagesos qui odien el verd,
qui van dibuixant entre solc i solc.
Suposo que saps que les margarides
van omplint de festa el si del jardí
on la marieta va cercant la menja.
Proveu de sentir el vent com oneja
i farà ballar les fulles del vi
qui voldran volar en ser amanides.
Ni somnis haig
En mon encert, com guanyen les promeses
sempre van preses de condiments,
és la follia qui em duu a pensaments
un molt difosos amb un xic de presses.
Ni somnis haig de noves primaveres,
eren les meves enmig les flors,
dalt del cel, lluna i estrelles,
sota, en el terra, dubte i boniors.
Passaré, avui, com de puntetes
puix el meu monstre és adormit
tot preparant les noves guerres.
En el sotrac de les desfetes,
veig el meu regne enmig l’oblit
de benestants i de profetes.
Sentinelles tafaners
És la lluna qui ve amb mi
per la vall i la muntanya,
amb la pensa prou m’enganya
tot dient qui sóc o estic.
Sentinelles tafaners
em porten per la desfeta,
una lluita em comenta
que, perdent, no perdo res.
Sentinelles de l’avern
no em féssiu la contalla
abans que siguin les nou.
Menjo sopes amb un ou
i estalvio la baralla
fins que sigui nou hivern.
Va conèixer un donzell
Na Mariona del meu cor,
de poc, ha estat que no es mor.
Va conèixer un donzell
camacurt i mig lleganya,
indecís com una canya
amb menys pensa que un penell.
Però l’amor la ferí
i va construir castells,
cap ni un, era dels bells,
no els va poder conquerir.
Na Mariona del meu cor
em demana, de vegades,
que li parli de mil fades,
d’aquelles de gran dolçor.
Són mar endins
Vora del mar, ni viuen les sirenes
puix totes elles són mar endins,
no hi ha esperança per als veïns,
massa demandes rauen esteses.
Potser va ser que les lloances
fins al seu regne no han arribat,
no hauran més festes, han fet salat
perquè han perdut: força i ganes.
Com cada vespre, els mariners
volen el seny, prenen el rom,
sestejaran per una estona.
En el carrer, hi ha una dona
qui ha demanat llum per a tothom
i foc, a casa, sis cops al mes.
Doneu-me vi
Doneu-me pa i tres fantasmes
puix el present no ha futur,
el blat espès ni està madur,
però el gran sol lluu a les contrades.
Doneu-me pa i un xic de gana
per a guanyar: lluita i guerra,
en un racó, un crit s’esguerra
fins aplegar a la galvana.
Doneu-me vi per a somiar
puix la temença és oportuna,
el got és buit i fredolic.
Com bastiré un món antic,
un llogaret sense engruna
on tot és nou per a oblidar.
Massa dolgut
Quan ve l’estiu i el rabadà
demana pa i melmelada,
com esperava trobar un demà
on vella ovella precisa estada.
Moments de por són enlairats,
van avançant per la contrada
fins que estavellen prou enfadats
amb els vells vents de cada casa.
Llavors, em llevo, de bon matí,
per si la llet és a la vora,
les vaques dubten de ser importants.
Mai deixo engruna i, mentrestant,
veig com s’esmuny somni mesquí
massa dolgut per ser a la plaça.
Calla i mira i set poemes més
02 Juliol, 2021 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Calla i mira
Una tarda, una nit
i un somni endarrerit.
Nostre heroi no ha fortuna
ni esperança en el fruitar,
avui, el deixaré anar
per si vol guanyar una engruna.
Massa son i poc diner
avancen per la contrada,
és beure el que li agrada,
amples hores de cafè.
Allí, es queixa, sospira,
emprendrà les cent batalles,
passa el temps de les baralles,
quan es cansa, calla i mira.
Li comento al gripau
Li comento al gripau
si vol fer-se una casa,
em contesta com li agrada
mantenir només un cau.
Amb una fulla de col,
com espera meravella,
per a ell, haver estrella
és gaudir d’un ample doll.
Li comento al gripau
com la vida és encisera
i senzilla per als pobres.
Massa hores són mediocres
i obliden que la dolcesa
és un lloc on trobar pau.
Caminant del vell camí
Caminant del vell camí,
sense grenya ni espardenya,
vaig a lloms de la somera
qui mai es queixa de mi.
Haig desig de veure el mar
al bell mig de les muntanyes,
com frueixo a les albades
quan el sol vol viatjar.
Caminant del vell camí,
sense pressa ni enrenou,
com avanço cap al cim.
Amb les eines, que avui tinc,
hauré de guanyar un bon sou
per somiar tota la nit.
El monstre de la saviesa
He trobat, en un desert,
el monstre de la saviesa,
esperava una poncella,
una mossa amb el seny verd.
Volia posar-li, de grat,
una pensada galana,
ja portava una setmana
i, quasi, ho havia oblidat.
És un monstre, de tres caps,
qui pregona dolça pau
quan, algú, passa i aprèn.
Si se n’oblida, s’ofèn
i vol tornar-se’n on rau
el palau del pensament.
Nova primavera
Em comenta el caragol,
en una tarda lleugera,
que la pluja és passatgera
i, algun dia, vindrà el sol.
Les fulles han de ser a punt,
verdes, tendres, eixerides,
n’hi haurà de totes mides
amb bona olor i bon gust.
Sembla nou el caminoi,
ben formosa l’albereda
i ben florits els indrets.
Qui no es troba satisfet
d’aquesta nova primavera
qui avança a poc a poc?
De temences i volers
De temences i volers,
de segur, que n’anem plens.
Em llevo de bon matí
per a enfilar el migdia,
ho faré, sense cobdícia,
a la vora del glatir.
He procurat ser fidel
a homes inconeguts,
a cavalls, corders i rucs
qui dormen al meu carrer.
De bon matí, ens saludem
desitjant-nos passar el dia,
la pena aplega eixerida
tan bon punt ens acostem.
Prenyats de boirina
Aprenent a ser pagès,
treballar sense alegria,
vaig tombant els camps i vida
darrere d’un ruc valent.
Ens llevem a trenc d’albada
quan el sol demana eixir,
prenem la menja, el vi,
el carro portant l’arada.
A la finca, farem foc
per torrar pa i sardina
i una ceba de les tendres.
De dilluns fins al divendres,
anem prenyats de boirina
qui s’esvaeix al record.
La vida esdevé
No clou el vent ni calma la tempesta,
sento, en el cor, un batec pausat,
potser diré que estic cansat
de moure branques mentre el sol crema.
La primavera ha fet un punt i a part,
el déu Èol diu que ha estat de pena,
els mariners, tancats a la taverna,
parlen del seny i el disbarat.
No clou el vent i un ocellet tremola
sortint de l’ou per ésser tafaner,
la mare cerca la menja amb poca fe.
He oblidat com la vida esdevé,
amb uns tons grisos, captiva de poder
on trobarà la joia de la porta.
Pensaments festius (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 05:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tinc tants pocs desitjos que no vull res més.
La meva vida és tan dolça que ja no compro sucre.
He decidit ser un arbre, necessito terra i aigua.
Jugo amb els meus fantasmes i sempre guanyo.
Li he demanat a Déu una mica de por, no me'n quedava gens.
Sóc tan intel·ligent que busco problemes, però no en trobo.
He après a llegir perquè ho tenia massa clar.
No perdo temps festejant, perdo temps empaitant-les.
Li he retornat a Déu: l'àngel de la guarda.
Sóc l'alcalde i busco algú que em critiqui.
M'he menjat el temps i m'ha fet profit.
Busco un dimoni que m'ensenyi a pecar.
Estic tip de què l'amo m'apugi el jornal.
He comprat un cotxe i es neteja sol.
A l'infern, deixaran entrar els dies crus de l' hivern.
He fet esperar a Déu, no s'ha enfadat gens.
La dona m'estima tant que ni em vol veure.
He estat en sis cases i no he fet nosa en cap.
El millor del mal és que ve sense pagar.
És una pena que la nit arribi sense cridar-la.
En un dia, caben hores de tots colors.
Si plou massa, igual el sol s'avorreix.
Podria ser més intel·ligent, però em tindrien enveja.
Tinc un enemic i em fa una ràbia.
Quan vaig arribar al món ja havien tancat l'infern.
He perdut la guerra, sortiré a buscar-la.
Em va dir sí i de poc que no surto volant.
He comprat un llibre i ara ..., què faig?
Menys mal que va arribar el dimoni, de poc que no me'n surto.
Cerco la gràcia de Déu, però que no em faci mal.
Déu digué: Dona-ho a un desconegut!, i m'ho vaig donar.
He quedat amb Déu que dejunaré a mitja nit.
M'han ofert el cel i els he donat les gràcies.
He sortit de casa, ara, visc a l'altre món.
Totes eren boniques, la meva era de veritat.
He estat pensant, prompte tindré un problema.
El millor de ser jove és que tot pot canviar.
Vaig tenir una idea, vaig tenir que treure-la de casa.
Un minut dolent equival a cent anys de penitència.
Evito els pecats, el cos no està fet per a gaudir tant.
A l'infern, estan canviant calderes velles per microones.
Déu m'escolta, però ara té massa feina.
M'estima molt, ja ni ho noto.
Per anar al cel, heu de deixar els diners a la terra.
Poemes curts (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 04:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el regne
de la sort,
cada vespre
és un tresor,
fa de mal vendre.
Potser he demanat,
al millor dimoni,
que em deixi, m'ajorni
fins a l'endemà,
em dirà que ho provi.
En el regne
de les flors
no hi ha setge
ni hi ha por,
només créixer.
Els pastors
cerquen l'estrella,
els somiadors,
de bona mena,
vénen tots.
En els alturons,
on la neu fa dansa
sento la recança,
els moments pregons,
potser penso massa.
La bruixa en demana
ossos de perdiu,
com la porto al niu,
per triar nissaga,
després, va i somriu.
Massa temps per a mi sol
en aquest camí etern,
per la nit, cerco consol
i, a l'albada, resta res,
és el destí del bressol.
Trepitjant corriols,
sense massa pressa,
s'obre una finestra
per on entra el sol
els dies de festa.
I la nova estrella
s'acosta a Betlem,
què passa?, ho sabem:
Hi ha un Josep qui pena
pel bon Jesuset!
En el tarannà,
dels avantpassats,
hi ha un orgull emprat
qui ens porta al demà
prou assedegats.
Vindrà el cavaller
a salvar princeses,
totes seran preses
d'un mal tafaner,
mai seran perfectes.
En el demanar,
mai haurà atura,
el senyor procura
prendre poca part
mai anem a una.
Com penso somiar,
a les hores baixes,
en terres amables
on sobra el menjar,
diran que sóc altre.
En el regne
de la son,
no hi ha metge
ni ocasió
per a perdre's.
Camí de tardor,
trepitjant les fulles,
totes tan porugues,
pensant en la mort,
resten les despulles.
No vull pensar
en terres llunyanes,
les meves són planes,
fan bon sojornar,
i somien debades.
És quan plou
que tot ho veig
més bé tou,
sense interès,
amb massa reis.
Sento el cloure
suau de persianes
quan les nits aclamen
que voldrien moure:
penses i proclames.
És el llop
qui sap on va,
mai sabré com
vindrà demà,
és molt pregon.
El ruquet valent
farà els tres tombs,
els primers són bons,
pesat el darrer,
però el sant el vol.
Epigrames (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 04:55
Publicat per jjroca,
Epigrames
Des de bon matí,
les pobres roselles
parlen de tenebres
quan es perd l'estiu.
Les roses més maques
no són per a mi,
van enriolades
cercant llur destí.
És quan plou
que ballo sol
i em dol
el raure llosc.
Manta de promeses
en un cor ardent,
ningú les corprèn
i acaben desfetes.
Com m'agrada:
el saber,
haver gana
i menjar bé.
A les pedres
del corriol,
les promeses
són condol.
He sentir a dir,
sense massa fressa,
que pensar interessa
si ets a mig dormir.
És el monstre
de la sort
qui vigila
fins la mort.
A hora primera,
quan vaig a dormir,
m'espera la fera
guardant el coixí.
Amb seixanta
mariners,
qui no canta,
no fa res.
La barca gronxava
en sortir del port,
duia una setmana,
lligada, amb un plor.
Sento, al tros,
el vell xivarri,
la gent del barri,
vénen tots.
La més maca,
del jardí,
quan s'espanta,
es riu de mi.
Portaré, a la lluna,
la vana il·lusió,
tornaré quan vulga
dir-me que ho sóc tot.
La promesa
m'ha donat:
la lluerna
i fer bondat.
Em queden fantasmes
per a passar el mes,
amb poc interès,
sense fer miracles.
A la casa
del mai més,
no hi ha gana
ni diners.
Sóc a les fosques
pregones d'un bosc
on viuen tanoques
ben plens de bonior.
He donat la rosa
per si em vol mirar,
parlar-me no gosa
ni peça li faig.
Amb tantes ovelles
vivint a la cleda,
somiem amb estrelles,
mengem quan ens peta.
Ni el mentir m'obliga
a sentir-me rei
ni a posar una llei
amb més por que mida.
Tinc les golfes:
buides, llargues,
amb mil mosques
movent ales.
El ruc em contava
del tot, a pleret,
que l'aigua cantava
i escampava el verd.
Per a ser
tan pobrissó,
m'està bé:
dormir rodó.
La mar és forta i set poemes més
21 Juny, 2021 21:56
Publicat per jjroca,
Poemes
La mar és forta
Sóc dels que vénen a raure en el port
per fer comiat del cru hivern,
les barques buides i el desesper
tot i pensant que creix la por.
Els mariners, enemics del silenci,
planyen, a una, a taula estant,
el vi és begut, el rom no tant
i les mirades van a qui reny.
Poble de mar i de tempesta,
amb cases velles i carrers blancs,
de pocs replans, prop la cinglera.
La mar és forta, massa encisera
per a tenir-la com a garant
de vida tova i llarga espera.
Bones raons
Amics i companys del terra més erm
on viu l’ametller sense fer cap treva,
és un gran soldat amb caire despert
qui s’amaga, al punt, quan el vent empenta.
El mul, els pagesos i el futur llunyà
esperant, un dia, trobar el gran tresor,
quatre olives negres rajaran dolç or
qui anirà a dormir en el foc profà.
Massa de mentires, manta d’ambicions
mentre l’ametller treballa i esclata
emplenant les branques amb milers de flors.
Quan parlo, se’n riu del treball i el sou
i miren el sol qui va cap a casa
potser carregat de bones raons.
Ni puc ni sé entendre la saviesa
Ni puc ni sé entendre la saviesa
puix la neciesa va fent-se gran,
escric així: Del tot pensant
on trobar un déu o una deessa!
Sóc camacurt i pensador de fira,
fet a les dèries i a l’embalum,
he de seguir el bon costum
de prendre lluites de poca mida.
Casa, cafè i vi a la taula,
amb una plata plena d’enciam
on dorm, al ras, una sardina.
Demano, al seny, la llarga vida
sense cap festa on l’aviram
hagi pagat pena tan alta.
Esperant la primavera
Un follet em comentava
que, esperant la primavera,
al bon Déu li demanava:
Posa pau en eixa terra!
Les plantes adelerades
posant fulles, posant flors;
n’hi haurà de tots els colors
en patis, jardins i cases.
El sol, que n’és ben conscient,
presidint les meravelles,
donarà llum i calor.
No es demana aturador
per a aquest curta empresa
que, passat un temps, s’adorm.
Al dessota d’un cel gran
El coixí i el matalàs,
avui, fan la contalla,
com parlaran de la palla,
d’aquell llit posat al ras.
Al dessota d’un cel gran,
on neguitegen estrelles,
com viatjo entre tenebres
fins que el fred em puja al nas.
Aprenent de somiador,
com espero nova lluna
per poder-li comentar:
Si, demà, em deixo anar
aprendré dolça mesura
qui em portarà a l’amor.
Venedors de llum
Venedors de llum
com fan tombarelles,
entre tendres herbes,
quan arriba el sol.
I són tan porucs,
tan posats en noses,
que porten les roses
esperant condol.
Venedors de llum
esperant, al vespre,
gent qui va a sopar.
És, a l’endemà,
quan espero rebre:
neciesa i fum.
Ha de ser el seu fadrí
Com la flaire de la flor
em torna a la primavera,
és la mossa qui delera
esperant el gran amor.
Ha de ser el seu fadrí:
ben noble, intel·ligent,
de bon matí, diligent
i ben lluny d’ésser mesquí.
Però, passades les hores,
quan el sol és al seu lloc,
nostra poncella canvia.
Que treballi, faci via
i que begui més bé poc,
les esperances són poques.
On queda l’amor?
I la barca, als trencacolls,
barallant-se amb les ones,
de segur, que avui són totes
de caire treballador.
Pescador de cara bruna,
cansat d’ensumar mal peix,
els deutes són en escreix
i el poble, mitja runa.
Batalles entre gemecs,
mals renecs i queixalades
fins aplegar el dolç port.
Dieu: On queda l’amor
sinó en capses mal girbades
de somnis vinguts a menys?
Ben cansat d'ésser ovella i set poemes més
15 Juny, 2021 05:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben cansat d’ésser ovella
Ben cansat d’ésser ovella,
agafa el paper de llop,
per als altres, vol les pors,
ell guanyarà sense guerra.
Cada nit, porta una albada
on poder dormir de gust,
li agrada la carn amb suc,
la demana poc torrada.
Però un déu afeblit
li posarà massa comptes
si demana el canviar.
Ésser ovella és claudicar
sota el regne dels tanoques
qui mai se’n podran eixir.
Una rosa donaria
Una rosa donaria
a la reina de les flors,
estic ben malalt d’amors
i cap metge ho sabia.
Ella és dolça, entremaliada,
ben lliure d’enteniment,
quan s’acosta, ni se sent,
com sospira en entrar a casa.
Al jardí, he fet comanda
encara que amb pocs doblers
per a oferir-li una ofrena.
Quasi la veig de promesa
i, si demano un xic més
nostre amor prendrà l’alçada.
Ix de la pineda
I, al nou miracle,
ix de la pineda,
el vent ni delera
ni s’anima a batre.
L’ocellet demana
refer el vell niu,
el bosc és ben viu,
així ho proclama.
Cerco el caminar,
el tresc, la drecera
per arribar al clar.
Allí, he de posar
la nova bandera
i un temps alegroi.
Una lluna plena
Encara estic
prenyat del vell hivern,
cercant un abric,
fugint del fred.
El pare sol
es posa espardenya,
tragina, calla, brega,
es queixa que està sol.
A casa estant,
cansat del meu melic,
vull nova pensa.
Una lluna plena,
com de pa de pessic,
va rondinant.
Entre glops i queixalades
Entre glops i queixalades,
he passat tota l’estona,
és el fet d’anar de boda
qui em porta aquestes nafres.
El menjar prou que m’agrada
i enllesteixo un bon plat,
però, en aquest disbarat,
haig perduda la batalla.
M’han deixat sense cigrons,
sense sopes escaldades
ni la flaire d’ou fregit.
He dinat, m’he dormit
passant per llargues contrades
plena d’enutges i pors.
Aquells somriures
Al capvespre, quan el sol ens deixava
i s’emplena la plaça de neguit,
heu de saber que caldrà rebre la nit
i anar bastint, de nou, vana esperança.
Són massa anys de seca i de tempesta
per suportar les glòries d’altres regnes,
som pobrissons amb manta de cadenes,
anem deixant la fúria ben estesa.
Traspassarem, un diu, havent desat:
joies i amics amatents de promeses
amb embolics i parques il·lusions.
Demanaré la porta d’altres mons
on reposar i llençar, a les festes,
aquells somriures que, ara, són passat.
De bell antuvi
Entre gegants, són grassos els problemes
i les distàncies no semblen massa,
no hi ha pas llits sense cap manta
ni gots petits, ni culleretes.
Però els somnis són escaients
i les mesures prou importants,
voldrien viure lluny de la gent
en bons palaus o cases grans.
De bell antuvi, els esmorzars
omplen la taula de seixanta pams
feta amb arbres de fusta nova.
No vull saber si la cassola,
a casa meva, es pot guardar
o he de llogar la de la vora.
Galta vermella
Em deslliuraré de les males pensades,
dels tons amables d’anar i tornar,
heu de saber que vull anar
a viure, un dia, entre fantasmes,
són més amables quan volen pau.
Allí, estaré guanyant les meravelles
enmig de dubtes i de bondats,
m’agrada el seure dessota els arbres
per a sentir contalles velles.
No haig res més que son petita,
un guanyar lluny de la infantesa,
és quan aplega la meva estrella
quan me n’adono que sóc de mida
d’un nan poruc, galta vermella.
Pensaments festius (LXXVII)
15 Juny, 2021 05:45
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L'amo m'estima tant que no vol que sigui com ell.
Em va prometre fer-me ric, però no l'he vist enlloc.
Si arribo a pensar, igual em marejo.
M'ha dit: Maco!, sense obrir els ulls.
Jesús ja seria aquí, però li fa mandra.
Si Déu va fer perdre els jueus, que no farà amb els ianquis.
No m'estranyaria trobar miracles a meitat de preu.
És un dimoni tan espavilat que fa estudis de mercat.
El millor de ser ovella és que només tens un pastor.
Vull anar al cel, però amb condicions.
El millor de l'hivern són les mosques.
Vaig tenir una núvia, però no em deixava festejar-la.
Déu diu que em salvarà, però jo no vull jugar.
Al desert, que hi ha prou sorra, no necessiten rellotges.
Poseu-vos una corbata, ja sabran que regalar-vos.
Sí, he demanat al dimoni una setmana de vacances.
Sabreu que sóc jo, només us enganyaré el suficient.
Morir-se és senzill, el que més costa és acabar fent bona cara.
Estic fent un curset accelerat per aprendre a plorar.
El banquer m'ha dit: Emporta't els diners que vulguis i no cal que els tornis!
Anava carregat de pecats i el capellà se'ls ha quedat tots.
El sermó va ser tan bo que es van quedar per guardar el banc.
Em vaig posar a repartir misèries, em vaig tornar ric.
Mireu si creuen els alumnes que dubto manar-los res.
Deixeu-me cridar, us estalviaré engegar la ràdio.
És un metge tan bo que ni el deixen treballar.
Acceptaré anar al cel, si em poseu al costat de la finestra.
El dimoni ha vingut plorant a demanar-me els pecats que em va donar.
Acceptaré festejar si em deixes trepitjar la terra.
Sóc tan ben plantat que només puc mirar els balcons.
No he perdut mai ni he jugat tampoc.
Mireu si penso de pressa que només puc pensar en el demà.
Sóc tan perfecte que només ho sé jo.
Li volia mentir, però m'equivocava.
Necessito un racó per amagar-me de tots els qui em volen.
Tinc cambra de bany, però només faig servir la cambra.
Em volia donar treball i li vaig fer pagar.
Potser em faig vell, però no pel meu gust.
M'agrada pagar, no sabria que fer amb els diners.
He demanat per la mort, m'han dit que no era a casa.
No em pregunteu a mi, pregunteu a l'altre jo que treballa.
Quan va dir que m'estimava, sabia que parlava amb un altre.
Necessito butxaques més petites per portar els diners.
Déu em va dir que em faria savi, li vaig dir que ja ho era.
Poemes curts (LXXVII)
15 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La joia de Betlem
prompte s'acaba
són coses del poder
que, quan no mana,
ha massa poc per fer.
En el reialme
dels mig amics,
en poses quatre,
en tornen cinc,
són ben sapastres.
Quan la gerra
va a la font
mai es queixa
quan es mou,
només si peta.
S'acosta el Nou Any,
les velles promeses
com rauran esteses
en tots els reclaus,
allí, ens esperen.
Quan l'any s'acaba,
demano ensems:
paciència i gràcia,
ho tinc pendent
per dur-ho a casa.
Acomiado l'any
sense massa pressa,
noto la feblesa
que em porta al parany
del riure i la gresca.
I, a l'any nou,
no vull cap soci,
tot negoci
em sembla fosc,
dec ser borni.
Encetarem l'any
amb dolces promeses,
totes ben esteses
al fons del calaix,
la meitat són meves.
Esdevé el primer dia
entre beures i menjar,
així anem per la vida
per si algú ens ve a trobar,
no volem massa fatiga.
Amb el fred punyent,
juguen els fantasmes,
van creant les faltes
mentre van dient:
Ho farem debades!
Com l'estimo
sense mida
ni la crido
ni em convida
només xisclo.
I el Nen Jesuset
aplega al portal,
amb futur incert
amb un deure emprat:
manament de Déu.
He demanat als Reis:
manta de llums,
ben pocs ensurts
i encara menys
dies eixuts.
En haver
tan poca sort,
vaig planer
i menjo poc,
és menester.
Els pastors demanen,
en ser a l'hivern,
un fred més lleuger
per si no acompanyen:
l'escalfor i el verd.
Esperant els Reis,
he posat cabàs
amb pa ensucrat
i aigua en escreix,
van manta cavalls.
He demanat:
un rellotge d'or,
no el vull del barat
i, si aquest no es pot,
passaré un altre any.
I els Reis se'n van
després d'adorar,
honrar, obsequiar
i amb Josep parlar
d'un perill molt gran.
Com porten els Reis
una mica de tot:
figues, panses, torró
i, en un sarró,
els desitjos vells.
Em donaran
totes les menges,
però els diumenges
me les prendran,
coses dels metges.