Epigrames (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 06:52
Publicat per jjroca,
Epigrames
M'agrada el vent
quan mou molí,
parla de mi
i s'enduu el seny.
Poseu-me pare:
peres en el sarró,
puix les mancances
les poso jo.
Com voldria
el treballar,
si en tornar
hi hagués qui mira.
Ben prop la bassa
em parla la brisa
de l'estiu quan passa
i no vol fatiga.
Quatre ratlles
sense més
poc que passen
prop l'encert.
La veritat dormia
amb coixí tou,
tot i sent fredolica
ni el vent la mou.
Esperant la pluja,
arribà el vent,
maleïda bruixa
mai sap quan vull fred.
En un racó
del meu cor,
hi ha un vailet
prou tou i dolç.
Porteu-me germà
a terres llunyanes,
vull cercar les ganes
per guarir el demà.
M'agrada saber,
abans de trencar l'alba,
si el camí de casa
em porta a l'hivern.
Sempre li demano,
en anar a dormir:
Que m'allunyi d'amo
fins a avançada nit!
Com menteixo
sense seny,
m'avorreixo
i no faig res.
Per comptar,
tinc els anys,
per plorar,
haig els guanys.
Com demanaria
la joia dels anys,
haver menys enganys,
però no en sabria.
Sota el llit,
quan no hi ha flames,
els fantasmes
fan el crit.
Una rosa clou
aquell tou desig,
anava a ser ric
sense cap raó.
Una aranya
em comenta
que hi ha empenta
i massa gana.
Per menjar havia
un plat de cigrons,
vingueren els trons
i la lletania.
En el si del món,
he trobat tempesta,
gran munió d'enveja
i un xic d'il·lusió.
Al carrer d'enmig,
viu una princesa,
li demano festa
i se'n riu de mi.
Maria havia
un nuvi eixerit,
arribà a marit
i ja no el volia.
Posaré al sarró
el vi de la festa,
vull anar de gresca
quan vingui el patró.
Com el senyor,
de nou, em malda,
cerco una cambra
on fer un bon plor.
Amables veïns
en temps d'infantesa,
em porten a la festa
dels no compartits.
Ha son pel dematí i set poemes més
07 Setembre, 2021 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Ha son pel dematí
Margarida m’ha de dir
que ha son pel dematí.
Com dorm a la migdiada,
la tarda li sembla curta,
és una feina feixuga:
castigar-se la mirada.
Un nuvi ha demanat
que sigui de bona casa,
que treballi des de l’albada,
que guanyi i que sigui honrat.
I Margarida es plany
perquè la Verge no creu,
fa un any, espera un hereu,
però no li veig ni el nas.
La calor
Com la calor em duu a l’hora baixa,
llevant-me d’hora per a rebre al sol,
de nou li prego que minvi l’escalfor
per poder dur el barret i la faixa.
Però no escolta car sóc massa petit,
escanyolit, ésser de poca altura;
passa la tarda, la noto menys feixuga,
em treu, afora, la pensa i el neguit.
Passa l’agost, recullo dolça fruita,
sento rajar un rajolí a la font
on les poncelles demanen ser promeses.
Al capdavall, tomata amb quatre cebes,
una cervesa treta del fons del pou,
el somni antic de fer bona collita.
El vent suau
El vent suau, avui, mou la finestra,
entre xerrics, ens porta un temps perdut,
vora la llar, ni trobo aquell obscur
qui fa regnar una ombra prou discreta.
Les mosques volen, s’aturen els mosquits
i fa revolts una oreneta,
ve el capvespre, un clam s’enceta
cercant el fosc, trobant els pins.
El vent suau farà gronxar la branca,
el mariner enceta un nou somrís
quan surt del port i, de nou, navega.
La barca avança, la mar és seva
i van les ones menant el seu encís
fins que el sol s’enduu el llum amb traça.
Aprenent de la misèria
Esperant a la misèria,
mig captaire i lladregot,
passejant amb el cap cot,
enverinat per la platxèria.
Avançant per dintre el bosc
amb la petja ben dubtosa,
voldria trobar una rosa
i oferir-la de cor.
Aprenent de la misèria,
no vull trobar cap palau
on poder aturar una estona.
No vull la mar sense ona
ni sovintejar una nau
on és senzill trobar dèria.
Una mà amiga
Matí feixuc i tarda lleugera,
són massa anys per a haver virtut,
a casa, queda un paraigües mut
qui espera una pluja força sorneguera.
Allí, en un racó, dorm la migdiada
qui serà agredolça amb massa calor,
la senyora fugí, queda el senyor
qui l’haurà de dur a fer la passejada.
Va passar el bon temps d’anar de botiga
on passava hores jagut o prenyat,
esperant trobar una nova estança.
Una bona filla, un dia, el comprava
puix el va trobar força assenyat
per a poder anar d’una mà amiga.
Passegen els vents
Passegen els vents per tota la plana,
dessota d’un sol prou enfurismat,
dilluns, al matí, hem d’anar al mercat
per tal de saber qui trobarà calma.
Llevant com s’adorm i creix el mestral
qui anirà creixent ben farcit de ràbia,
s’endurà una branca sense massa màgia
per a reposar en la petita vall.
Passegen els vents, entrant a la casa,
empenyen les portes en un no parar
fins que una lluerna li demana pausa.
Però ja, només, en Èol se’n cansa,
cercaré un mussol per tal de mullar
tot un gat petit qui al sostre maula.
Al jardí estant
Una bona mossa,
al jardí estant,
diu que vol ser gran,
però no fer nosa.
Hi ha milers de flors
qui demanen, d’hora,
viure a la vora
de festes i honors.
En un no avançar,
passaran els dies
trobant massa ensurts.
El jardí vençut
demana altres vies
on poder fruitar.
Una nit d’estiu
Una nit d’estiu,
enmig la tempesta,
se sent la pobresa
d’ésser home viu.
Des de sa grandària,
un tem a tothora,
és l’infern qui prova
arribar fins casa.
Una nit d’estiu,
dessota de l’om,
hom somia tenir.
Voldria sentir
amable enrenou
voreta del riu.
Pensaments festius (LXXXII)
01 Setembre, 2021 06:05
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He somiat que esmorzava, després ho he fet.
Si voleu saber d'on ve el vent, llenceu un ruc volador.
Mentre li comprava el cotxe em feia l'assegurança de vida,
Cada dia comença una feina nova amb un vestit vell.
No m'importa ser al de dalt, però pujar és prou agradable.
Us puc contar un secret? Tinc més d'un dubte.
Estic prenent mides al cos, uns em fan xic i els altres em fan gran.
Viure és viatjar de franc.
Prefereixo la llum en capses petites.
Sento la nit com ve, però mai com arriba.
L'home ha arribar a concretar la vida com un problema sense solució.
Ho provo, però és difícil posar-me en el meu lloc.
He trobat el camí que em porta al meu camí.
Deixeu-me aprendre només el que no em faci mal.
Vull anar sol, però tinc massa per perdre.
Sóc la brisa del meu país i l'huracà del meu cor.
La natura em deixa criticar les dones, elles també ho fan.
Que Déu em guardi dels estúpids, dels altres ja em guardaré jo.
Entre dos negocis, hi ha la pausa d'una desfeta.
El camí de la vida és enmig dels records.
Si algú em coneix, ja m'ho farà saber.
Jesús va venir de pobre perquè el seu Pare li va donar poc pressupost.
No crec que l'home sigui obra de Déu, no ho hagués fet tant malament.
No anéssiu a veure a Déu amb pocs pecats, no us farà cas.
Si algun dia moro, deseu el llapis.
Mirant qui vol anar al cel, és millor pensar-s'ho bé.
De fet l'estimo, però tinc tota la vida per a dir-li.
Si voleu casar-vos, procureu no gronxar massa el cap.
Si ho vas a mirar, la núvia és la primera que entra a casa.
Si algun dia moro, no cal que em donéssiu el condol.
La vida és el que queda quan marxeu.
La veritat existeix, però no es deixa reduir.
Els homes, a més del futbol, tenim les vacances.
He conegut homes intel·ligents, no m'identifico amb cap.
El sol surt i, a poc a poc, ens deixa.
Un voldria que els diners l'estimessin, però no ho sol aconseguir.
El meu tresor és passar sense ser anotat ni advertit.
No tenim problemes d'espai, només de temences.
Ja conec una mica a Déu, no demano cap reciprocitat.
He tingut un somni, crec que ja és suficient.
Déu creà el món, l'home ho vol justificar.
M'agradaria ser savi, però tinc por de perdre el cervell.
No sento equivocar-me, sento no poder encertar.
Els pares em deixen els seus fills, després sempre els torno.
Diu la granota i set poemes més
01 Setembre, 2021 05:58
Publicat per jjroca,
Poemes
Diu la granota
A l’hora dolça,
enmig l’estiu,
diu la granota
que tot és viu.
Que hi ha la mosca
i hi ha el mosquit,
qui fan patxoca
quan ve la nit.
La bassa plena,
el sopar a punt
i lluna nova.
No hi ha granota
amb més bon ull
damunt el terra.
Tan gran tresor
Heu de suposar,
estimada meva,
que un pastís de crema
fa de bon menjar.
Com la vida és plena
de pau i enrenou,
menjo sopes d’ou
quan el cos em deixa.
Parlo amb la sardina
quan la poso al foc
damunt d’un raig d’oli.
Deixeu-me que ho provi
puix tan gran tresor
mai porta boirina.
En eixir la lluna
En eixir la lluna,
la barca somriu,
és en el gran riu
on pensem a una.
Els peixos són pocs,
la gana ferrenya,
vella l’espardenya,
prou nous els records.
En eixir la lluna,
esclata el mussol
en converses tendres.
Espera lluernes,
tot sortint del sol,
quan la mar es muda.
Amb la por d’un nou camí
Amb la por d’un nou camí,
deixí enrere la infantesa,
va passar la gran promesa
de triomfar i esdevenir.
He conegut els palaus
on resideixen els nobles,
nosaltres els pobres pobres
gaudirem d’un vell catau.
Amb la por d’un nou camí,
passo les hores feixugues,
quant poc m’agraden les mudes
i saber-me molt menys qui.
La resta la haig emprada
puix comprar-la ni m’agrada.
A la porta de llevant
A la porta de llevant,
dos galants i tres poncelles,
cap ni una de les belles,
però xisclen i es fan grans.
Ells les tenen per passar,
per burlar-se’n una estona,
la resta ni sol ni ombra
car ben poc han de fruitar.
A la porta de llevant,
hi ha torres de gran alçada
amb merlets amples i nous.
El senyor és dels més tous
puix només fa una penjada
a darreries de l’any.
Paraules s’emporta el vent
Paraules s’emporta el vent
per deixar-les al recer,
és allí on han de ser
més amables i conscients.
Però, alguna, s’escapa,
de cop i volta, se’n va,
no tornarà fins al demà
tot i cercant nova casa.
Paraules de l’infortuni
no ens vingueu a deixar
en un cervell tafaner.
Ell esbrina el primer
per si les pot emportar
abans que un altre les mudi.
Aquesta condemna
Trafegot de mena,
pagès de l’ensurt,
vaig passant com puc
aquesta condemna.
Són els principals
els qui ho saben tot:
saben trobar or
en secrets fondals.
I jo, rabent
del meu desencís,
vaig solcant els camps.
Llaurar els fa grans
i fa un país
més erm, més eixut.
Guerra sense escut
No demano hores
ni tan sols minuts,
vaig passant, a soles,
entre ets i uts.
Convidat de pedra
a festa pagana
ni tan sols tinc gana
quan sóc a la treva.
Guerra sense escut
ni punyal ni espasa
per tal de guanyar.
M’he deixat anar
per si un dia passa
que venço a ull cluc.
Poemes curts (LXXXII)
01 Setembre, 2021 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Doneu-me la mà
gràcil perdedor,
dormiu com un roc
fins a l'endemà
on serà el tresor.
Quan la mula
va a la font,
és poruga
i parla poc,
de segur que cura.
Per a ser
pobre del tot,
cal saber:
qui guarda l'or
quan li convé.
Si l'amor demana
que vagi al dormir,
dieu-li que sí
puix el son reclama
fugir de l'oblit.
No cantaré cançons
a les albades
puix massa enamorades
hauran records
i no ho proclamen.
Com em plau saber,
estimat amic,
que lluny del desig
hi ha un regne planer
sense massa nits.
En el regne
de les flors,
les abelles
fan remors,
matins i vespres.
Mai encerto
quan vindrà
i l'espero:
avui, demà,
fins que delero.
A la casa
del valent,
mai hi ha massa
i se sent:
el llop quan passa.
Amb vuitanta
segadors,
el blat parla
de paors,
després, descansa.
Crideu-me mare
per a menjar,
per treballar,
crideu el pare,
ell sap anar.
No sé com diuen
que mandrejo
si mai em queixo,
quan ho endevinen,
de sobte, plego.
De segur que és molt bonica
i menja com un canari,
es pentina a diari
i no parla: gens ni mica,
com ha de ser el meu calvari?
Anant a cercar fortuna,
camí endavant,
he trobat un vell gegant
qui es queixava de la lluna:
No crec que sigui tan gran!
Amb cent ovelles i un ca,
cap muntanya és tan planera,
he sortit a hora primera
perquè el pastor ho ha manat,
sóc rabadà sense queixa.
Porto l'enyorança
ben endins del cor,
guardo mon tresor
fins que tot ho espanta
un mal lladregot.
Com demanaria
haver bona sort,
un xic d'alegria,
una mica d'or
per haver avarícia.
Entre oliveres,
al bell mig del tros,
sento com són meves:
penes i tristors,
mai seran darreres.
Quan esclata
la llavor,
la foscor
fuig de la casa,
després, mor.
Aprenents
de presidiaris
van sabent
llegir els diaris,
n'estan pendents.
Epigrames (LXXXII)
01 Setembre, 2021 05:46
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les passes lleugeres,
el mirar indecís,
no hi ha compromís
ni es demanen presses.
Quatre minyones
anant a la font,
els amos no hi són,
del ballar ni gosen.
Quan Maria plora
no me'n ser avenir,
mai es queixa sola
i menys per la nit.
Massa portes
sense llei
s'obren totes
quan ve el rei.
La barca parlava
amb el mariner,
li cridà primer,
després, l'honorava.
Una sínia,
sense cant,
va plorant
sense cap mida.
Em comenta el mossèn:
El pecat és tafaner,
vol somriure, menjar bé
i atipar-se de no res.
Quan la lluna troba
el miol del gat,
pensa que és pesat
fer tant de marona.
Les tardes d'hivern
les trobo tan minses
que, agafant-ho amb pinces,
la meitat es perd.
Quan l'amor se'n va
resta la follia,
vella companyia
qui no vol marxar.
Quan la casa parla
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se i fer el sord.
Sento xisclar
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré al decurs
de la primavera:
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
Com posar-li
cascavell
si és tan bell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor
cal saber:
on deixar el cor.
En un prat
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau
la pluja primera,
va a cercar un cau
per si no té espera.
Com plora el riu
quan esdevé Parca,
vol comprar la barca,
no en té ni cinc.
Mira com em plau
mirar-te una estona,
el cor s'enamora
i cerca un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar
tot un any o més.
Amb quaranta
venedors
qui s'espanta
en haver de tot.
Amb vint frares,
hi ha processó,
déu-n'hi-do
de tantes passes.
Els núvols passen alts i set poemes més
23 Agost, 2021 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes
Els núvols passen alts
Sento la tebior del món
qui ens porta de viatge,
no essent senyor ni patge,
hauré de prendre raons.
Els camins de solitud
em portaran a la serra,
allí, una branca delera
per un estiu tan eixut.
Com els núvols passen alts,
els pagesos ni els senten
ni tampoc han d’escoltar.
El plaer de viatjar
acompanya a aquests éssers
quan són lluny de prendre mal.
Envejo a les pedres
Mentiria si digués,
que, dormint, descanso més.
Esclau poruc dels meus somnis,
cap a l’infern avançant,
he trobat manta gegants
qui diuen: Això, no ho provis!
Si la pensa fos lleugera,
provaria de volar,
però poc em deixa anar
quan arribo a casa seva.
Així, voltat de tenebres
ni endevino el meu futur,
encara no estic madur
perquè envejo a les pedres.
El meu escut
Manta ratlles sense encert
i, totes, al descobert.
Les paraules són així:
amables i mentideres,
passen estones senceres
entre vetlles i dormir.
Car nosaltes, els humans,
anem pujant, decandint
tot i cercant les dreceres.
Dieu-me que volen elles
quan, remugant i envellint,
volen aprendre dels grans.
No cal dir que he finit,
amb llicència, el meu escrit.
No vull la pau
No vull la pau
d’aquella guerra
que no faré.
Els convidaré,
és cosa meva,
al meu catau.
Allí, on el vent
no duu encenalls
ni hi ha l’estrall
d’anar perdut.
Com mai m’enfilo
en aquest món,
dieu-me com:
planyo i oblido.
No vol diners
La vella barca
de mariners
no vol diners
ni li fan falta.
Veu les gavines
i el seu anar,
com elles xisclen,
volen dinar.
Ser animal
és mala cosa
i un deure etern.
Potser el potser
fa massa nosa
quan és cabdal.
Quan el sol se’n va
Sentireu a dir,
pobres pobrissons,
que hi ha massa sons
qui demanen nit.
Enmig del misteri,
qui no vol la clau,
cerca el seu palau
per haver encanteri.
Quan el sol se’n va,
fugen les clarianes,
volen el ponent.
Pobres innocents
com viuen debades
i moren de fred.
Batalles estrafetes
Cavaller sense cavall
va avançant per la plana,
alguna mossa s’enganya,
li promet ser el seu galant.
De batalles estrafetes,
en porta una dotzena,
va lluitant en la tenebra
tot enmig de males feres.
Un gall, del tot matusser,
una rata entremaliada
i una guineu mentidera.
Sovint acaba la feta
quan apleguen a l’albada
i nostre heroi entristeix.
Lliuraré batalles
Lliuraré batalles
damunt del coixí
amb manta fantasmes
i un déu eixerit.
Propostes del cel,
infern dels porucs,
allí, on els vençuts
demanen més mel.
Lliuraré batalles,
sense to ni so,
per passar els meus dies.
Les haig amanides
dintre d’un llautó
amb prou males cares.
Oblidar, cura la ment i set poemes més
15 Agost, 2021 05:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Oblidar, cura la ment
És hora de prendre’n part
dels riures i de lloança,
és llavors quan l’esperança
vol la casa del costat.
Allí, viuen menestrals,
els servents de l’ocasió,
han guanyat, ben bé, a l’engròs
vint monedes d’un or baix.
En veure’ls, estic content,
si em saluden, m’agrada
i demano fer salut.
Tot parlant amb el meu ruc,
vaig contar-li, de passada,
que, oblidar, cura la ment.
Fugir de ma misèria
Escriure és: fugir de ma misèria,
esperonar un pensament passiu,
mon davallar és ferotge i furtiu,
espera rebre, un dia, providència.
Anar passant la vida entre regnes
que mai s’hauran de trobar,
visc, altrament, com dicta el tarannà
entre aventures i pau de capvespres.
És mon cavall amable i punyent,
són els camins esclaus de ma fortuna
per a poder-me asseure en llocs tranquils.
Vaig envoltat de somnis poc febrils
qui esperen rebre llicència oportuna
per a lliurar-me al vici de la gent.
El regne de quimera
He de trobar el regne de quimera,
allí, on els pobres seran els eixerits,
manta de roses, minsos mosquits
m’han de portar a la vida més planera.
Com no aprenc, segueixo amb l’escola,
quaranta anys faran de bon portar
car em barallo on posaré la a,
és nostramo qui, sovint, s’envola.
El llibre és gras, la pensa lleugera
i passo pàgines sense entendre molt
amb l’esperança d’un jorn pla i profund.
He de posar els desigs en un munt
per a saber com seran de pregons,
per a assolir una ínfima desfeta.
La casa plora
He sojornat les hores de saviesa
per a trobar-me al davant del gran mirall,
massa temences em porten a l’estrall,
un cop a l’any, quan la calor s’enceta.
La casa plora i l’hort perd el verd
mentre enyora un raig d’aigua fresca,
sóc un servent sense enveja ni pressa
qui espera rebre un somriure planer.
He sojornat les empreses llunyanes
per a trobar-me cansat i esmaperdut
cercant històries de segrestats fantasmes.
És quan l’estiu es va emplenant de flames
quan entaforo el cap dintre la ment
com ho farien les lluites més profanes.
Vull un llit
És la pensa qui va amb mi
qui parla de meravelles,
en el cel, hi ha les estrelles,
qui se’n recorda al matí?
Ha de ser el tebi sol,
gran heroi de massa hores,
les domina quasi totes
sense donar-me el condol.
I la resta només és:
endinsar-me a la tenebra
d’on és difícil eixir.
Vull un llit amb un coixí
per passar tarda planera,
és quan ve el malentès.
Poc per emportar
Era un pobre benestant
prou cansat de son ofici,
perdre diners era un vici,
demanava ser ben gran.
Entre amics i amigots,
ompliria aquells dos trens,
mai pensava en els parents
puix tots eren trafegots.
Aprendria a restar
sense haver de dividir
ni sa casa ni fortuna.
Una feta inoportuna
li arribà en el morir
amb ben poc per emportar.
A la tardor
De les flaires de la serra,
poseu-me’n una dotzena,
les vull haver a la verema
quan el sol encara crema.
Nobleses i solituds
agafades de la mà,
en guardo per a l’endemà
tota mena de virtuts.
Un gegant, qui viu amb mi,
ben farcit d’empreses vanes,
espera trobar castanyes.
A la tardor, les aranyes
aniran deixant les planes
tot pensant que han de finir.
Han de venir segadors
Han de venir segadors
perquè el blat ja és madur,
el seu aire és tosc, eixut,
homes de poques raons.
Els camps estan esperant,
han decandit les roselles,
tan formoses totes elles,
però el temps no és prou galant.
Han de venir segadors
a segar, sota del sol,
procurant-se aigua fresca.
Una mossa canta i tresca
tot venint de bella font,
només ens falta la pols.
Pensaments festius (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:20
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L'únic bo de xerrar és que el silenci fuig.
Estic content, respiro i encara em costa pocs diners.
Déu va fer l'home, el va guardar i el dimoni li va prendre.
El millor d'estar assegut és que amagues el cul.
El millor de la vida és que la saviesa no us ofegarà.
Estic pensat, segurament faig mala cara.
L'amo em paga perquè li recordi qui sóc.
He perdut el temps, no sortiré a buscar-lo.
Volia una casa, he plantat un arbre.
Ella és maca i espavilada, ho té prou malament.
El rei va demanar un súbdit, no el van poder trobar.
Com a molt tardar, el sol tornarà demà.
Fecsa amenaça Déu d'apagar els llums.
Com puc tenir idees amb una sola bombeta.
No tinc país, sóc massa pobre.
Els meus quilos, de carn i ossos, em resulten prou cars.
El millor del poble és el poc que pregunten les pedres.
He decidit parlar menys, no puc perdre'm tan sovint.
Li vaig dir a un arbre: Vine amb mi!, no em va fer cas.
Tinc cent llibres i no en puc fer treballar cap.
Ben mirat, un llibre és una munió de fulles presoneres.
Jesús em va dir: Me'n vaig, s'acosta la Setmana Santa!
Primer tenia un dimoni i m'amoïnava, ara en tinc dos i es barallen.
Li he pregat a Déu que em deixi sol una setmana.
Potser seria un bon frare, pregunteu-li a la núvia.
He llençat pedres al riu, algun dia me les tornarà.
El millor de ser pobre és el bo que trobes el menjar.
Diu que la festejo i no paro de córrer.
Si voleu volar, és millor que no us aturéssiu a comprovar-ho.
El millor de l'escola és que ningú arriba a ensenyar.
He passat un mal moment, m'han demanat consell.
Maleït el temps que em passo parlant.
La perfecció creix quan la distància s'accelera.
No he deixat de pensar, per això estic perdut.
De jove, he viscut per mi, ara, ja puc viure per vosaltres.
Somio que sóc ric, no m'atreveixo a despertar.
Els forts no criden, els forts van.
Pateixo per Déu, s'ho passa de malament.
Si treballo necessito descansar, si descanso no necessito tantes coses.
Quan ets pobre sempre tens un camí més estret i lliure.
Un home que vol créixer sol acabar explotant.
Sóc amo d'un castell sense torre ni muralla.
Cerco mag barat especialista en loteries.
El millor de ser pobre és la mirada dels diners.
Poemes curts (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
És quan plou
que tot ho veig:
com més nou,
amb més servei,
després, em dol.
Al carrer del cementiri,
per on passen els difunts,
sento el sol com de dilluns,
cansat d'anar per un vici
que s'acosta als vençuts.
Dolça melangia
a la llar del mas,
prop de la follia,
com resto i com vaig
cercant companyia.
En el regne de l'oblit,
és millor trobar fortuna,
per això deixo una engruna
puix demano per a mi,
el saber com tot ho muda.
Reguitzell de pidolaires
han vingut a cercar ajut,
al segon, ja no he sabut
com parlar-li de la flaire
que s'acosta amb ull cluc.
La mossa demana:
un nuvi eixerit,
de fet, no el buscava,
però algú li ha dit
que l'amor s'acaba.
Com era punyent,
a la festa grossa,
trobar bona esposa
per anar dient:
Pel matí, em gronxa!
Les lluernes de la nit,
en el cel estant,
diuen que vindran
a posar-se al llit,
no sé si cabran.
Una rosa sola
no n'està per mi,
em diu que no gosa
sortir per la nit,
deu ser poca cosa.
Entre cambres,
hi ha neguit,
són les tardes
sense fi,
poc que m'agraden.
Quan em faci vell,
després d'anar molt,
vull trobar-me el sol,
la pluja i el vent
per parlar de tot.
Quan demano
anar a dormir,
és quan planyo
no ser ric,
poc que m'escalfo.
Com vaig perdent:
la joia i la fressa,
m'agrada la festa
mentre va plovent
sense ser tempesta.
He de retre
homenatge
al bon patge
quan va al regne
i torna agre.
En els ulls
de la dissort,
hi ha la mort
sense aldarulls,
sense cap dot.
Quan la mossa vulgui
estar compromesa,
pagaré una ofrena
per a què m'estimi,
de segur que crema.
En les tardes
de passeig,
a les mares,
no les veig,
dormen cansades.
Si em demana
una cançó,
vingui el so
i la tonada,
hi seran tots.
Per a ser
bon venedor,
cal saber
on trobar l'or
i fer-lo valer.
I quan sigui
enmig l'infern,
vull que vingui
en Llucifer,
ho dic pel vici.