Pobre de mil somnis i set poemes més
07 Març, 2021 11:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Pobre de mil somnis
Pobre de mil somnis,
hereu com tothom,
ni plata ni or
porta mil oprobis.
El temps l’ha desat,
en gran paradís,
un xic malaltís,
amb el cor obert.
Pobre com la nit
va cercant història
en gran viatjar.
Algú ha de posar
capsa a la memòria
per tal de guarir.
Demanar un amic
Us faig sabedors
que porto feblesa,
vaig, pel món, de pressa
sense cap raó.
No porto l’enginy
lligat a una bossa,
em faria nosa
si sabés mentir.
Un dubte em durà,
a mans d’embolics,
a trobar resposta.
Algun ric ni gosa
demanar un amic
per somiar i callar.
Suposar per suposar
Suposar per suposar,
deixeu-me una estona lliure,
m’agrada el temps d’escriure
quan el cap es deixa anar.
Oblidat d’homes i déus,
he de fer-me a l’infortuni,
una pluja és un diluvi,
pocs creients i massa ateus.
Esmolar ungles i pensa
per tal d’anar a caçar:
elfs, ogres i fantasmes.
Va ser cosa de les fades:
un cop et deixes anar,
és quan aplega feblesa.
El cavall d’una peça
Entre cavalls, cavallers
i la batalla encetada,
he trobat una altra espasa
per a guanyar tot un mes.
La primera, us ho diria,
coneixia troncs i pedres,
mossegada a les primeres
batalles de tots els dies.
El cavall, d’una peça,
camacurt, assedegat,
els dissabtes prou es queixa.
Entre sals, durà el sucre
per a encetar lluita tardana
acabant en el gran dubte.
Com avança l’amistança
Com avança l’amistança
pel carrer de solitud,
caldrà prendre la virtut
per a saber com acaba.
Som nosaltres, els humans
els qui endarrerim la cura,
havem la pensa feixuga
i somiem de tant en tant.
Conqueridors i prou murris,
no havent castell ni voltants
on enllestir les batalles.
Quan l’hivern va d’acaballes,
de segur que ens farem grans
abans de saber-nos nuvis.
Esperant qui ve
Manta gana, força son
i finir a saber on.
És la vida una sorpresa
per a pobres i perdedors,
tots perdent les mil empreses
farem força escomeses
amb caire deslliurador.
I, després, tornem a casa
per a raure a prop la llar
i torrar una sardina.
Com llumener s’endevina
quan és a punt d’arribar
esperant qui ve, com passa
aquest deure d’estimar.
No hauré més remei
No hauré més remei
que llevar-me d’hora i tallar l’herbei.
Massa gossos i pastors
caminen cap a Betlem,
van cercant el Naixement
tot un fet enlluernador.
I l’estrella com convida
al deure gran de ballar
en una festa infinita.
No cal, que si em pica
hauràs deure de pecar
per si s’atansa una mica,
després, vindrà un gener
on glatir i guanyar fred.
Com s’esbatanen
Em cal saber,
de primera hora,
on el seny es troba
i on vol quedar bé.
Després, vindran
les nits sornegueres
envoltades d’estrelles,
farcides de galants.
Com les pubilles,
pensant, en el futur,
els somnis entrebanquen.
Com s’esbatanen
els deures ben perduts
per esbrinar on nien.
Pensaments divins (LXX)
01 Març, 2021 06:07
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
No sé quan la Verge es farà feminista.
Satanàs promourà la dictadura.
Judes desaconsella jugar a la borsa.
Déu creu que, menys de quatre potes, crea inestabilitat.
He demanat una altra vida eterna per si de cas.
Porto un mes al cel i no m’ha rebut ningú.
He anat a l’infern per una juguesca.
Segurament pujaran el preu dels miracles.
Déu ha demanat el paper d’heroi.
Al cel, no hi ha res a l’esquerra.
Satanàs ha nombrat el ca Cèrber d’encarregat.
No vull cap déu que meni llamps.
La Verge vol organitzar un ball de disfresses.
En dilluns, la fe és més cara.
Li he demanat a Déu que no em vingui a veure.
Vull ser sant, però de carrer.
A l’infern resen el Pare vostre.
Satanàs ja em deu dues penyores.
Els darrers condemnats traginaran el carbó de l’infern.
He llogat a un dimoni per a què m’endreci els pecats.
Haig tanta sort que Déu em respondrà.
Segurament, Déu treballa a una altra freqüència.
Judes plorava, li havien pres deu monedes.
Va ser: entrar a l’infern i començar a plorar.
Si vaig al cel, podré empaitar un dimoni?
Si aneu al cel, no oblideu el paraigua.
Per a les cremades, proveu: Satan Plus!
Judes denuncia: competència deslleial.
La Verge vol aprendre cuina ràpida.
Satanàs cerca un ajudant infidel.
Si feu miracles, reserveu plaça.
Si us toca el cel, ni pregunteu per Déu.
Per a ser etern, què cal sopar?
Jesús vol canviar la creu per una gandula.
Judes farà la nova traïció per internet.
Jesús no tornarà amb les ovelles velles.
Satanàs ha demanat a Déu una pausa de dos segles.
Déu no es veu en el paper de sogre.
Necessito salvadors, però no tants.
Jesús aprendrà a nedar en aigües braves.
Déu assoleix que és difícil d’entendre.
Si voleu la glòria, aneu sis nínxols ponent enllà.
Estava fent un miracle i m’han amonestat.
El millor plat de l’infern és la carn d’olla.
El bo del cel és que no jutja ningú.
Jesús es queixa dels traductors.
Judes ha decidit tornar-se desprès.
Déu està estudiant substituir el sol.
Satanàs està fent un discurs irreverent.
Jesús no té sort, un deixeble li ha sortit ateu.
Déu trià la terra com a planeta llunyà.
Prefereixo mantenir-me dret que caure en gràcia.
Per al darrer judici, tinc un advocat quec.
Les entrades de l’infern les aconseguiràs a la revenda.
De moment, confonc la Salve i el Rèquiem.
Si arribo a sant, podré tenir una catifa?
Tres dimonis amics em volen fer la traveta.
Al cel, no hi ha consigna per a deixar les ales.
Fa sis anys que sóc al cel i encara no he vist a la Verge.
Estava plorant quan ha arribat el vaixell dels salvadors.
Els sants de dretes volen sortir els dies parells.
La processó es farà en acabar la vaga.
Jesús busca salvador per al paper de Judes.
Jesús tremola, Maria de Magdala ha preguntat el preu dels olis.
Déu coneix el futur, no crec que torni.
Judes vol la túnica de Jesús per a subhastar-la.
Eternament confús i set poemes més
01 Març, 2021 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Eternament confús
I tot serà eternament confús
per a tornar al lloc de la partida,
en el passar, la pena és amanida,
però el món li mostra llur refús.
Anem, a pams, saltironant obstacles
en l’agredolç etern de la prudència,
hauré de dir que el dubte és una ciència
i, trobar un port, ho deixo per als altres.
Com vaig a lloms de la barca imprecisa,
navego en mars, captius del seu onatge,
on hem d’emprar desitjos i temences.
És a les golfes on he deixat les presses
esperant sort i emprant nou missatge
mentre el meu cos s’enfada i domina.
A coll-i-bé
A coll-i-bé em porta el vell món
sense donar-me el dia ni cap hora,
ell és així: gasiu i un xic tanoca,
però n’oblida el què, el quan i el com.
Poqueta llum, els déus mostraran
puix diuen que ma pensa és mediocre,
se’n riuen prou i em llencen aquest ogre
per a saber fins on hauré més fam.
Quan no puc més, albiro les estrelles
per si una d’elles em mostra el camí
del seny i la sortida.
El cos gruny, demana altra vida
puix l’he tractat d’obtús i de mesquí,
qui sap sofrir enmig de tombarelles?
La gràcia infinita
Parlem del vent, del deure qui l’ha dut
per terres velles cansades de misèria,
és, al serrat, on la força s’esguerra,
vol davallar i córrer per l’ensurt.
I no vol pa ni llit on reposar
fins a trobar la gent ben enfeinada,
li agrada el seny dels arbres en gronxar
i aquell regust que li pertany encara.
Parlem del vent, del regne de follia
on vull anar per tal d’assabentar-me
com és el si de la força primera,
quasi vestit de pobra mainadera,
aterro un xic per tal de pentinar-me
tot esperant la gràcia infinita.
En fer-se nit
En el rampell,
per terres isolades,
he vist les cases
vora el castell.
Els vilatans,
en portes i finestres,
sense revenja,
com van sotjant.
Ha de ser així
quan hom davalli
del seu setial.
Com a mortal,
serà millor que calli
en fer-se nit.
Eixir al descobert
No vull pensar,
en eixir al descobert,
per trobar el fred
qui es vol quedar.
Prendre l’encert
de les muntanyes
mentre s’escanyen
els porucs temps.
Allí, en el buit
de dalt de tot,
aplegar al cel.
Poseu-me mel,
en el sarró,
ben a curull.
Somrís de cara
A la feina,
he de ser
sense eina,
però amb fe.
Quan aplega
el bon amo,
a la brega,
m’encomano.
És quan tarda
en marxar,
quan li comento.
Fins diria que l’envejo
i deixo anar:
somrís de cara.
D’altra no n’hi ha
Na Mariona, del meu cor,
ha més pena que pas por.
Es lleva de bon matí,
diria que a les albades,
es renta els ulls, les galtes
amb un sabó del més fi.
Com prendrà, per esmorzar,
els dos ous amb cansalada,
per fruita, mitja mangrana
perquè no vol engreixar.
I després, cap a la feina
de cosir i de brodar,
com ella, d’altra no n’hi ha,
l’he demanat per a reina.
Han mort el rabiüts
Visc entre atuells
i una mar propera,
sento com la queixa
em porta rampells.
Anem, endavant,
bastint els castells,
massa cascavells
per a un trist passar.
El banc és de fusta,
els vells de fa anys,
els desitjos buits.
Han mort els rabiüts,
com ens han deixat
enmig la batussa.
Epitafis (LXX)
01 Març, 2021 05:58
Publicat per jjroca,
Epitafis
He demanat una catifa per als amics de sota.
Es prega, una mica de silenci.
Darrerament, ni penso.
Ésser mort sempre surt a compte.
A la llarga, perds la gana.
Crec que ni neguitejo.
No em facis perdre més temps.
En tres dies, ja seré lluny.
Conta’m les novetats!
Fa temps, també feinejava.
Ha passat el metge per a saber si milloro.
Ara, no tinc massa ganes de sortir.
He aconseguit un atur de llarga durada.
He fet fora el mirall, no m’afavoria.
La mare tenia raó: No estic fet al prec!
Mai sé quan he de fer dissabte.
He demanat una missa cantada i dues abreujades.
Estic perdut, no sé on he deixat el nas?
Els qui voleu fer un sermó, poseu-vos al darrere.
Ja fa tres setmanes que no dormo.
He sentir un soroll i m’he espantat.
Si plou més, canviaré de nínxol.
Cerco companya, no m’importa que siga xerraire.
Va ser entrar i treure’m anys de sobre.
Necessito amics, vull eixir de festa.
He demanat un llibre de receptes de pa de pessic.
Avui, m’he lliurat al desordre.
El jutge em vol fer fora.
He oblidat com es respira.
He vingut a demanar poca feina.
Estic fent un pla d’austeritat.
He decidit tornar el xumet.
M’enfado, però no em poso vermell.
Sóc al cel, al departament de manteniment.
He canviat de nínxol, no vull visites.
La vigília de Tots Sants és un no parar.
He demanat una aturada tècnica.
M’agrada acompanyar fins a l’entrada.
Suposo que no vindràs demà!
M’he retirat a pensar.
Necessito un nínxol a la zona wifi.
He oblidat el pin del mòbil.
Apunteu-vos al llibre de visites.
Me n’aniré quan em desperti.
Em faria il·lusió ser el mort del dia.
Si has de parlar, fes via!
Si no contesto, igual no hi sóc.
Només contestaré per escrit.
No puc eixir, estic indispost.
Espero que Caront hagi posat motor a la barca.
El dimoni em tempta, però dejuna massa.
No es permet entrar amb sabates de tacó,
Anem de dejuni a abstinència.
Si tardes en morir, hauràs d’anar a peu.
Si trobeu la senyora, digueu-li on sóc!
Necessito nínxol amb porter automàtic.
El veí ha aconseguit el tercer grau.
Porteu-me vi que vull plorar.
Em fa mandra llevar-me.
Em queda paciència per a passar l’any.
No me’n vull anar, però estic rellogat.
Quasi ja no sé orientar-me.
Si prego, em curaré.
Estic millorant, ja no sóc tan fatxenda.
Porto dies sense criticar ningú.
Si acabeu d’arribar: Bones festes!
Pensaments festius (LXX)
01 Març, 2021 05:46
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He pujat moltes muntanyes, però no he fet el cim.
El millor de morir-se és que perds la gana.
Jesús se'n va adonar que, sense vi, és difícil arribar al cel.
Judes fa fallar en la campanya d'imatge del seu mestre.
Feia tanta calor que van tancar l'infern.
No seria estrany que, entre draps, trobéssiu una dona.
El millor de la missa és el molt que t'apropen a Déu.
Qui els diu a les dones maques que no em mirin?
Tot i sent lleig, els creditors m'empaiten.
Queda clar que la gravetat és la que espatlla més somnis.
Tot i sent més petit que la casa, no em costa donar-li tombs.
Déu va posar les estrelles lluny per por que li prenguessin.
Si Déu necessités rellotge els deserts serien més petits.
Déu va aprendre dels homes a amagar-se i no escoltar.
He trobat la felicitat però no m'ha volgut rebre.
Per molt que camini, el camí no em segueix.
Venc raó en bon estat, gairebé sense estrenar.
Per molts anys que tingui, seré un pobre mortal.
Déu m'ha demanat que no ho digués a ningú.
Tot i sent pobre, tinc pocs amics.
El millor del pensar és el buit que et queda al cervell.
Si creix el firmament és perquè Déu encara vol allunyar-se més.
Un segon de saviesa et porta a cent anys d'ignorància.
Déu em dóna vida eterna, però necessito diners.
El meu cos ruc demana aigua quan li ofereixo vi.
Fins a les portes de l'infern, venen assegurances.
La riquesa del pobre és la paciència.
La vida és la distància entre dos números.
Si estimeu una dona, no perdéssiu temps comprenent-la.
L'únic bo de ser home i no dona és que dura més poc.
La pena del ric és la seva grandària.
Sóc un home tan senzill que visc amb la meitat de les peces.
Si voleu que us recordin, deixeu molta feina per fer.
Per què estimem la vida si mai ha estat nostra?
Déu castiga l'home i l'home encara vol ser déu.
Déu volia posar els ulls vora terra però el dimoni va demanar una mica de compassió.
El pitjor dels savis és que surten volant.
L'home vol posar l'univers dins d'una capsa de números.
El problema de l'home és que no sap quan tros té d'animal.
En un matrimoni, sempre hi ha qui vol refer l'altre.
El pitjor de ser famós és el cos que t'acompanya.
El temps és massa tafaner per ser estimat.
Hi ha tants dies que algun deu ser el meu.
Poemes curts (LXX)
01 Març, 2021 05:43
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el dur passar
de les hores fosques,
són massa les mosques
i minso el menjar,
és llei per tanoques.
Molts amics,
sense esperança,
són a França
fent-se rics,
tot fa plaça.
En el si de la mar
hi ha una sirena
que sempre es queixa
del bé i del manat
és talment perversa.
El dimoni, avui, m'ha dit
que pecat és obra clara,
si feinejar tant m'agrada
hauria de cercar amic
a qui donar la tabarra.
Les fulles com ploren
quan parla tardor,
és un temps traïdor
on cauen i moren
demanant perdó.
En el reialme
de la poca sort,
quan en vénen quatre
diuen que en són dos,
un petit miracle.
Quan vinguin els déus
a cercar judici,
doneu-me un ofici
que no porti creus,
són amics del vici.
En un terra
sense llum,
hi ha més fum
que no foguera,
és el costum.
Parlen les fulles
de la tardor,
totes porugues
amb ai al cor
mai seran mudes.
Amb la manta
i força son
vaig per on
la vida esclata,
massa enrenou.
En el regne
de l'oblit
cada heretge
és bon amic
i ben tendre.
Moriran els dies
sense massa nom,
són tan pobrissons
tan fets a mentides
que fugen del tot.
Per no haver més
que hores feixugues
se'm fan més porugues
les joies del ser
en terres eixutes.
Quan hauré arribat
a la nova casa
trobaré: la tassa,
la menja i el plat,
tot m'agrada massa.
Quan aplegui a ric,
quina gosadia,
he de cercar amic,
de nit i de dia,
per si és fredolic.
En el regne
de les flors
cada vespre
hi ha cançons,
totes tendres.
En el gran reclau
on dormen les hores
mai es posen totes
perquè no s'escau,
prou n'hi ha de sobres.
Quan l'abella
dóna mel
diu que espera
anar al cel,
després delera.
Com he de sentir,
quan udola el llop,
el crit del pastor
en trencar la nit,
seran massa pors.
Els cavallers,
en ser al castell,
volen atuells
ben grans i ben plens,
mai són per a ells.
Epigrames (LXX)
01 Març, 2021 05:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
La més maca
del jardí
quan s'enfada
vol dormir.
En el cor poruc
de la gran rosella
sento com la sega
ha esdevingut.
Com no he de plorar
si cauen estrelles,
si esclaten les velles
sols per demanar.
He deixat el regne
on regna l'oblit,
on vetlla, a la nit,
un gegant maldestre.
Un déu proper
m'ha dit, preocupat:
He anat al mercat,
no he trobat el bé!
Entre tantes melangies
que apleguen al cafè,
tinc les bosses amanides
per si volen tornar a ser.
Porteu-me el son
en coves petits,
els grans són dels rics,
porten plata i or.
Parlant amb els arbres
d'aquell temps passat
m'han dit, en veritat,
com guarden les nafres.
Parlava amb el vent
de dicotomia,
a cops, com s'enfila
o cau al desert.
Les fulles parlen
en el carreró,
com miren i passen
mil dies amb pols.
El rei pensava
al palau estant,
el poble mirava,
li semblava mal.
He cercat promesa,
en tota la plaça,
porto una carbassa
bonica, prou verda.
Si a un déu
no hi ha qui el pari,
cal saber
comprar un dimoni.
Amb la son
i un bon coixí,
tot són plors
si és lluny dormir.
Per a ser
bon caçador,
dormir poc
i anar el primer.
Per saber
d'economia,
és menester
dormir altre dia.
Ben begut
i malparlat,
m'han deixat
dormir de gust.
És allí on regna
la deessa fortuna,
prop de la finestra
on s'asseu la lluna.
Havent fulls
de blanc paper,
fer curulls
no estarà bé.
En sortir d'escola,
darrere d'un vidre,
he sentit un llibre
com calla i sadolla.
No demanaré
la més gran porfídia:
Haver alegria,
voler quedar bé!
Quan la barca
surt del port,
la bocana
ho pensa tot.
Parlant amb el sol,
vora del migdia,
la festa em convida
a plànyer-lo del tot.
No demano
cap tresor
ni al meu amo
ni al Creador.
Arriba el carnaval i set poemes més
19 Febrer, 2021 11:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Arriba el carnaval
I, abans de la quaresma,
com arriba el carnaval,
de vegades, no fa mal
i, llavors, es quan es queda.
Manta riures
i mil flors
amb queviures
per a tots.
Sigui aquesta
la gran gràcia:
El glatir
si prompte passa!
El carnaval és així:
ben dispost per a gaudir.
A les portes de Betlem
A les portes de Betlem,
massa prompte és hivern.
Arriba la jove parella
per a creure el manament:
els romans demanen cens
per saber: Qui viu?, qui pena?
Com la mossa està madura,
el jove cerca un tancat
per a dormir una estona.
Un llebeig els acarona
i s’enfada el llevant
per guardar la compostura.
Com el rei no ho aconsegueix,
el misteri va en escreix.
A les portes de Nadal
A les portes de Nadal,
hom recerca l’establia,
hi ha una estrella,
qui ho diria?,
que il·lumina el portal.
Un Minyó, allí, és nat,
Fill primer de na Maria,
una jove qui voldria
reposar en altra part.
Però, sota un cel seré,
una gràcia ha de venir
per a portar un raig de llum,
no oblideu en trobar el punt
per saber com cal seguir.
Posaré clavells
Enmig de les roses,
posaré clavells,
són els nous poncells
de les terres toves.
Aprenents d’ofici,
ben entremaliats,
per a ser soldat,
he de perdre el vici.
Em llevaré d’hora
per anar al camp
i fer de pagès.
És un món corprès
qui avança, endavant,
fugint de la cova.
Diuen que és mestral
Aplega l’hivern
amb el vent de dalt,
diuen que és mestral,
el conec per cerç.
És un bon obrer,
del tot diligent,
ni atura un moment
per voler saber.
Aplega l’hivern
i gronxa la neu
dalt de la muntanya.
És gronxa una canya
amb melosa veu
sota un cel obert.
Mon amic pagès
Mon amic pagès
pensa amb la verema
diu que farà un mes.
A punt, el cistell
amb les estisores,
història de pobres
que han vingut a menys.
El cistell comença,
de nou, el seu ball,
és un ball proper
sense escarafalls.
Mon amic pagès
pensa amb la nit freda
quan va per Betlem.
Aprenents de mentiders
D’aprenents de mentiders
en conec una dotzena,
van de la casa a la cleda,
parlen poc i riuen més.
Car no són atabalats,
caminen per dalt del fil
i s’adormen de seguida.
Han de conèixer altra vida,
puix, cansats de fer bondat,
estimen més la mentida.
D’aprenents de mentiders
n’he trobat un reguitzell,
van mudats, sense penell
i s’allunyen de l’incert.
Cap collita els fa feliços
Com camino per la plana
i m’aturo en els bancals,
allí, trobo els principals,
pagesos farcits de gana.
Cap collita els fa feliços,
cap arbre els fa suport,
sense festes, sense anissos
com caminen a cap cot.
Però un dia, prou llunyà,
els portarà al cementiri,
un lloc de mal estar.
Allí, hauran de copsar
la veritat del malefici
que un dia van provocar.
Pensaments divins (LXIX)
12 Febrer, 2021 22:12
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Judes vol cobrar pels «masters» d’aprenent de traïdor.
Déu odia fer nosa.
Satanàs pensa quan vol guanyar.
Satanàs no vol condemnats pobres.
He demanat anar al cel dels fadrins.
Ja porto dos pecats mortals sense rebut.
Déu no està disposat a pactar les vacances.
He demanat més llibertat i m’han allargat la condemna.
Satanàs envelleix, vol calderes de carbó.
M’han despatxat de l’infern per tafaner.
No suporto els miracles amb efectes secundaris.
Jugàvem a futbol i Judes ens ha pres la pilota.
Podria parlar amb Jesús, però estic enfadat.
Tres deixebles de Jesús volen cobrar incentius.
El meu dimoni és matusser, sempre em castiga en dissabte.
A la quaresma, vaig a dinar a l’infern.
Li he dit a Satanàs que, si no creu, parlaré amb Déu.
Avui, no aniré al cel, fan vaga.
Dimoni, generalista, tempta a l’engròs.
Porto un mes al cel i ja he fet un miracle.
Satanàs ha perdut el carnet d’identitat.
Al cel, faran política de consens.
He anat a l’infern per haver malsons.
Sant Pere ha anar a comprar un sac de llamps.
Quan s’acaba l’assemblea celestial, m’emporto el seient.
Déu ha decidit pujar el preu dels ciris.
Si tens més de cinc pecats, posa’t a la cua curta.
Canvio àngel de la guarda per sis hores d’esbarjo.
Si aneu al cel, no pregueu per mi.
Pecar, més que cec, deixa sord.
Volia ser profeta, però no vaig encertar les notes.
Jesús estudia tornar a nàixer en juliol.
Eva vol ésser feminista.
Déu crearà un nou home més hermafrodita.
Darrerament, les classes de miracles tenen descomptes.
Satanàs està interessat en un màster de cuina.
Déu permetrà les processons si són laiques però ràpides.
De vegades, Déu té problemes amb el sol.
He cercat jove pecadora entesa en pomes.
De segur que entraré al cel quan tingui els papers.
Estic pendent de Judici, em falten mil anys.
Si no m’aprimo, perdré la plaça de la caldera.
Necessito un altre dimoni, el meu no em fa ni cas.
Estic aprenent a pecar d’esma.
No sé si anar a l’infern em sortirà de franc.
Cerco un déu amb hores lliures.
Cada dia he de consolar en Satanàs.
Cerco caldera amb regulador de temperatura.
He d’anar a l’infern, on embarco?
Faria menys pecats, però no llueix.
No puc anar al cel, canto malament.
Sant Pere ha desistit d’ensenyar-me a pescar.
Faria una nova religió, cerco deixebles.
La Verge vol lliurar els dilluns.
Per Setmana Santa, el trànsit celestial és complicat.
Déu encara no ha construït cap altar.
Jesús s’atipa d’empeltar figueres.
Judes ha preferit fer-se ateu.
Déu està aprenent anglès.
El paper de sant és ben previsible.
Al cel, sempre falta gent emprenedora.
He canviat de dimoni, el darrer tenia poca paciència.
Sant Pere vol posar la porta celestial a la vora del port.
Satanàs odia la recança.
Amb Judes no juguem a escacs, es ven les peces.
Lluito amb Déu, però no el veig.
Anar planyent i set poemes més
12 Febrer, 2021 22:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Anar planyent
Sense guerra
ni castell,
el cavaller
haurà temença.
A qui plau,
la seva empresa,
quan escau
perdre la treva?
Com lluitem
els melangiosos
d’altres temps?
Manquen vents,
força al ossos
i anar planyent.
El meu passar
En el setial,
on rauen hores baixes,
resto, si cal,
enmig miracles.
En el meu passar
pel camí breu,
noto la creu
i el davallar.
Anem a pams
per l’encanteri
fins al sojorn.
No hauré por
d’aquest misteri
que ens torna nans.
A la font del comellar
A la font del comellar,
és on veu tot el bestiar.
Allí, vénen les baralles
cercant casa i aixopluc,
allí, brama i plora el ruc
en pensar amb les acaballes.
No haurem un altre món
menys sorrut i més plausible,
ens lliurem a ser visibles
i estimats sense raons.
Passa el temps dels miserables,
dels rabiüts i dels senyors,
a la fi, hem de ser tots:
més covards i menys culpables.
Ell haurà les pors
Pobrissó mon amo
quan plena i es plany,
cau en el parany
en saber que el guanyo.
Ell haurà les pors
en haver fortuna
ni gaudeix l’engruna
amable del son.
Com no he de tenir:
tresors ni aventures,
vaig entre encenalls.
m’agraden els alls,
somio entre verdures,
ni em planyo de mi.
Aquell munt de llenya
I arriba el fred
per carrers i places,
les mosses són maques,
ho tindran més verd.
Aquell munt de llenya
es va empetitint,
la vella espardenya
entra en nou oblit.
La missa de vuit
serà a les deu
i amb sermó més curt.
Vaig veient que el fum
vol jugar amb la neu
a un joc antic.
Haig l’assegurança
Enmig de la brasa
d’aquell foc encès,
farem un recés
fins a mitja tarda.
Ha estat el dinar:
llarg i calentó,
l’olla, dalt de tot,
farà bon ballar.
Cebes, botifarra
i un arròs ben blanc
segueixen la dansa.
Haig l’assegurança
que aniré copsant
com vindrà la gana.
Li comento al sol
Li comento, al sol,
que, sent més proper,
ens porta més fred,
el dia més fosc.
Ell ni em respon
i va a córrer i fuig,
potser haurà son
i un xic de rebuig.
Li comento, al sol,
que no porti pressa
ni estigui impacient.
Que en sigui conscient
i rebi la queixa
per aprendre un poc.
Com la vida avança
En el temps lliurat
a la nova empresa,
sento una promesa
que arriba al tard.
Com la vida avança
pel país del dubte,
allí, hi ha un reducte
on el llum mai passa.
Com heroi mansoi,
oblido la guerra
i el voler guanyar.
Me’n sabria estar
si fóra lleugera
en trobar el condol.