Calla i mira i set poemes més

02 Juliol, 2021 05:13
Publicat per jjroca, Poemes

Calla i mira


Una tarda, una nit

i un somni endarrerit.

Nostre heroi no ha fortuna

ni esperança en el fruitar,

avui, el deixaré anar

per si vol guanyar una engruna.

Massa son i poc diner

avancen per la contrada,

és beure el que li agrada,

amples hores de cafè.

Allí, es queixa, sospira,

emprendrà les cent batalles,

passa el temps de les baralles,

quan es cansa, calla i mira.


Li comento al gripau


Li comento al gripau

si vol fer-se una casa,

em contesta com li agrada

mantenir només un cau.

Amb una fulla de col,

com espera meravella,

per a ell, haver estrella

és gaudir d’un ample doll.

Li comento al gripau

com la vida és encisera

i senzilla per als pobres.

Massa hores són mediocres

i obliden que la dolcesa

és un lloc on trobar pau.


Caminant del vell camí


Caminant del vell camí,

sense grenya ni espardenya,

vaig a lloms de la somera

qui mai es queixa de mi.

Haig desig de veure el mar

al bell mig de les muntanyes,

com frueixo a les albades

quan el sol vol viatjar.

Caminant del vell camí,

sense pressa ni enrenou,

com avanço cap al cim.

Amb les eines, que avui tinc,

hauré de guanyar un bon sou

per somiar tota la nit.


El monstre de la saviesa


He trobat, en un desert,

el monstre de la saviesa,

esperava una poncella,

una mossa amb el seny verd.

Volia posar-li, de grat,

una pensada galana,

ja portava una setmana

i, quasi, ho havia oblidat.

És un monstre, de tres caps,

qui pregona dolça pau

quan, algú, passa i aprèn.

Si se n’oblida, s’ofèn

i vol tornar-se’n on rau

el palau del pensament.


Nova primavera


Em comenta el caragol,

en una tarda lleugera,

que la pluja és passatgera

i, algun dia, vindrà el sol.

Les fulles han de ser a punt,

verdes, tendres, eixerides,

n’hi haurà de totes mides

amb bona olor i bon gust.

Sembla nou el caminoi,

ben formosa l’albereda

i ben florits els indrets.

Qui no es troba satisfet

d’aquesta nova primavera

qui avança a poc a poc?


De temences i volers


De temences i volers,

de segur, que n’anem plens.

Em llevo de bon matí

per a enfilar el migdia,

ho faré, sense cobdícia,

a la vora del glatir.

He procurat ser fidel

a homes inconeguts,

a cavalls, corders i rucs

qui dormen al meu carrer.

De bon matí, ens saludem

desitjant-nos passar el dia,

la pena aplega eixerida

tan bon punt ens acostem.


Prenyats de boirina


Aprenent a ser pagès,

treballar sense alegria,

vaig tombant els camps i vida

darrere d’un ruc valent.

Ens llevem a trenc d’albada

quan el sol demana eixir,

prenem la menja, el vi,

el carro portant l’arada.

A la finca, farem foc

per torrar pa i sardina

i una ceba de les tendres.

De dilluns fins al divendres,

anem prenyats de boirina

qui s’esvaeix al record.


La vida esdevé


No clou el vent ni calma la tempesta,

sento, en el cor, un batec pausat,

potser diré que estic cansat

de moure branques mentre el sol crema.

La primavera ha fet un punt i a part,

el déu Èol diu que ha estat de pena,

els mariners, tancats a la taverna,

parlen del seny i el disbarat.

No clou el vent i un ocellet tremola

sortint de l’ou per ésser tafaner,

la mare cerca la menja amb poca fe.

He oblidat com la vida esdevé,

amb uns tons grisos, captiva de poder

on trobarà la joia de la porta.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: