Lluny de la penombra i set poemes més

07 Juliol, 2021 11:37
Publicat per jjroca, Poemes

Lluny de la penombra


En el racó precís, oblidat el temps,

he vist paisatges verds de primavera,

com l’amor deleix, una mossa espera:

aquell príncep blau qui somia i es perd.

Ella ha de ser guia i senyora,

princesa d’un regne on mai farà fred

perquè sempre hi ha una llar encesa,

un vianant cofoi i un rei entès.

Doneu-me la clau nova de la porta

on cada matí esperen el sol

i poder passar sense haver història.

Ben, de tard a tard, trobo la memòria,

asseguda a un banc, cercant el condol

per poder gaudir lluny de la penombra.


Dona dels meus somnis


Suposo que saps, dona dels meu somnis,

que haig de fruitar nova primavera,

s’ha amagat el fred, deu ser a casa seva,

entre palla seca, millor que no el trobi.

La deu de muntanya mana a cor què vols,

el Montsià proclama la força del cel,

són quatre pagesos qui odien el verd,

qui van dibuixant entre solc i solc.

Suposo que saps que les margarides

van omplint de festa el si del jardí

on la marieta va cercant la menja.

Proveu de sentir el vent com oneja

i farà ballar les fulles del vi

qui voldran volar en ser amanides.


Ni somnis haig


En mon encert, com guanyen les promeses

sempre van preses de condiments,

és la follia qui em duu a pensaments

un molt difosos amb un xic de presses.

Ni somnis haig de noves primaveres,

eren les meves enmig les flors,

dalt del cel, lluna i estrelles,

sota, en el terra, dubte i boniors.

Passaré, avui, com de puntetes

puix el meu monstre és adormit

tot preparant les noves guerres.

En el sotrac de les desfetes,

veig el meu regne enmig l’oblit

de benestants i de profetes.


Sentinelles tafaners


És la lluna qui ve amb mi

per la vall i la muntanya,

amb la pensa prou m’enganya

tot dient qui sóc o estic.

Sentinelles tafaners

em porten per la desfeta,

una lluita em comenta

que, perdent, no perdo res.

Sentinelles de l’avern

no em féssiu la contalla

abans que siguin les nou.

Menjo sopes amb un ou

i estalvio la baralla

fins que sigui nou hivern.


Va conèixer un donzell


Na Mariona del meu cor,

de poc, ha estat que no es mor.

Va conèixer un donzell

camacurt i mig lleganya,

indecís com una canya

amb menys pensa que un penell.

Però l’amor la ferí

i va construir castells,

cap ni un, era dels bells,

no els va poder conquerir.

Na Mariona del meu cor

em demana, de vegades,

que li parli de mil fades,

d’aquelles de gran dolçor.


Són mar endins


Vora del mar, ni viuen les sirenes

puix totes elles són mar endins,

no hi ha esperança per als veïns,

massa demandes rauen esteses.

Potser va ser que les lloances

fins al seu regne no han arribat,

no hauran més festes, han fet salat

perquè han perdut: força i ganes.

Com cada vespre, els mariners

volen el seny, prenen el rom,

sestejaran per una estona.

En el carrer, hi ha una dona

qui ha demanat llum per a tothom

i foc, a casa, sis cops al mes.


Doneu-me vi


Doneu-me pa i tres fantasmes

puix el present no ha futur,

el blat espès ni està madur,

però el gran sol lluu a les contrades.

Doneu-me pa i un xic de gana

per a guanyar: lluita i guerra,

en un racó, un crit s’esguerra

fins aplegar a la galvana.

Doneu-me vi per a somiar

puix la temença és oportuna,

el got és buit i fredolic.

Com bastiré un món antic,

un llogaret sense engruna

on tot és nou per a oblidar.


Massa dolgut


Quan ve l’estiu i el rabadà

demana pa i melmelada,

com esperava trobar un demà

on vella ovella precisa estada.

Moments de por són enlairats,

van avançant per la contrada

fins que estavellen prou enfadats

amb els vells vents de cada casa.

Llavors, em llevo, de bon matí,

per si la llet és a la vora,

les vaques dubten de ser importants.

Mai deixo engruna i, mentrestant,

veig com s’esmuny somni mesquí

massa dolgut per ser a la plaça.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: