Epigrames (LXXVIII)

02 Juliol, 2021 04:55
Publicat per jjroca, Epigrames


Des de bon matí,
les pobres roselles
parlen de tenebres
quan es perd l'estiu.


Les roses més maques
no són per a mi,
van enriolades
cercant llur destí.


És quan plou
que ballo sol
i em dol
el raure llosc.


Manta de promeses
en un cor ardent,
ningú les corprèn
i acaben desfetes.


Com m'agrada:
el saber,
haver gana
i menjar bé.


A les pedres
del corriol,
les promeses
són condol.


He sentir a dir,
sense massa fressa,
que pensar interessa
si ets a mig dormir.


És el monstre 
de la sort
qui vigila
fins la mort.


A hora primera,
quan vaig a dormir,
m'espera la fera
guardant el coixí.


Amb seixanta 
mariners,
qui no canta,
no fa res.


La barca gronxava
en sortir del port,
duia una setmana,
lligada, amb un plor.


Sento, al tros,
el vell xivarri,
la gent del barri,
vénen tots.


La més maca,
del jardí,
quan s'espanta,
es riu de mi.


Portaré, a la lluna,
la vana il·lusió,
tornaré quan vulga
dir-me que ho sóc tot.


La promesa
m'ha donat:
la lluerna
i fer bondat.


Em queden fantasmes
per a passar el mes,
amb poc interès,
sense fer miracles.


A la casa
del mai més,
no hi ha gana
ni diners.


Sóc a les fosques
pregones d'un bosc
on viuen tanoques
ben plens de bonior.


He donat la rosa
per si em vol mirar,
parlar-me no gosa
ni peça li faig.


Amb tantes ovelles
vivint a la cleda,
somiem amb estrelles,
mengem quan ens peta.


Ni el mentir m'obliga
a sentir-me rei
ni a posar una llei
amb més por que mida.


Tinc les golfes:
buides, llargues,
amb mil mosques
movent ales.


El ruc em contava
del tot, a pleret,
que l'aigua cantava
i escampava el verd.
 
Per a ser 
tan pobrissó,
m'està bé:
dormir rodó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: