Ben cansat d'ésser ovella i set poemes més
15 Juny, 2021 05:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben cansat d’ésser ovella
Ben cansat d’ésser ovella,
agafa el paper de llop,
per als altres, vol les pors,
ell guanyarà sense guerra.
Cada nit, porta una albada
on poder dormir de gust,
li agrada la carn amb suc,
la demana poc torrada.
Però un déu afeblit
li posarà massa comptes
si demana el canviar.
Ésser ovella és claudicar
sota el regne dels tanoques
qui mai se’n podran eixir.
Una rosa donaria
Una rosa donaria
a la reina de les flors,
estic ben malalt d’amors
i cap metge ho sabia.
Ella és dolça, entremaliada,
ben lliure d’enteniment,
quan s’acosta, ni se sent,
com sospira en entrar a casa.
Al jardí, he fet comanda
encara que amb pocs doblers
per a oferir-li una ofrena.
Quasi la veig de promesa
i, si demano un xic més
nostre amor prendrà l’alçada.
Ix de la pineda
I, al nou miracle,
ix de la pineda,
el vent ni delera
ni s’anima a batre.
L’ocellet demana
refer el vell niu,
el bosc és ben viu,
així ho proclama.
Cerco el caminar,
el tresc, la drecera
per arribar al clar.
Allí, he de posar
la nova bandera
i un temps alegroi.
Una lluna plena
Encara estic
prenyat del vell hivern,
cercant un abric,
fugint del fred.
El pare sol
es posa espardenya,
tragina, calla, brega,
es queixa que està sol.
A casa estant,
cansat del meu melic,
vull nova pensa.
Una lluna plena,
com de pa de pessic,
va rondinant.
Entre glops i queixalades
Entre glops i queixalades,
he passat tota l’estona,
és el fet d’anar de boda
qui em porta aquestes nafres.
El menjar prou que m’agrada
i enllesteixo un bon plat,
però, en aquest disbarat,
haig perduda la batalla.
M’han deixat sense cigrons,
sense sopes escaldades
ni la flaire d’ou fregit.
He dinat, m’he dormit
passant per llargues contrades
plena d’enutges i pors.
Aquells somriures
Al capvespre, quan el sol ens deixava
i s’emplena la plaça de neguit,
heu de saber que caldrà rebre la nit
i anar bastint, de nou, vana esperança.
Són massa anys de seca i de tempesta
per suportar les glòries d’altres regnes,
som pobrissons amb manta de cadenes,
anem deixant la fúria ben estesa.
Traspassarem, un diu, havent desat:
joies i amics amatents de promeses
amb embolics i parques il·lusions.
Demanaré la porta d’altres mons
on reposar i llençar, a les festes,
aquells somriures que, ara, són passat.
De bell antuvi
Entre gegants, són grassos els problemes
i les distàncies no semblen massa,
no hi ha pas llits sense cap manta
ni gots petits, ni culleretes.
Però els somnis són escaients
i les mesures prou importants,
voldrien viure lluny de la gent
en bons palaus o cases grans.
De bell antuvi, els esmorzars
omplen la taula de seixanta pams
feta amb arbres de fusta nova.
No vull saber si la cassola,
a casa meva, es pot guardar
o he de llogar la de la vora.
Galta vermella
Em deslliuraré de les males pensades,
dels tons amables d’anar i tornar,
heu de saber que vull anar
a viure, un dia, entre fantasmes,
són més amables quan volen pau.
Allí, estaré guanyant les meravelles
enmig de dubtes i de bondats,
m’agrada el seure dessota els arbres
per a sentir contalles velles.
No haig res més que son petita,
un guanyar lluny de la infantesa,
és quan aplega la meva estrella
quan me n’adono que sóc de mida
d’un nan poruc, galta vermella.