Epigrames (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.
Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.
Com posar-li
cascavell
si és tan vell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor,
cal saber
on deixar el cor.
En un prat,
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.
Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.
El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!
Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cerca un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.
En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.
Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.
La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.
Si la jove
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.
A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.
Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.
En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.
La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.
La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.
Serem pobrissons i set poemes més
08 Agost, 2021 19:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Serem pobrissons
Al racó precís
de la incerta glòria,
posa la memòria
el seu compromís.
Anirem els homes
pensant en històries,
haig poques memòries
per lliurar-me a estones.
Anem avançant
entre grans mentides
i poques raons.
Serem pobrissons
si no prenem mides
com feien abans.
Mentre seré viu
El blat ben segat,
el sol prou llunyà,
haig goig en tornar
al si del meu bosc.
Les robes lleugeres
fan de bon portar,
el fred l’he tancat
enllà les tenebres.
Com un déu gasiu
cerco l’aventura
vora de la mar.
He de prendre’n part
d’aquella natura
mentre seré viu.
És el dubte del camí
És el dubte del camí
qui em porta a la incertesa,
la vida és gran promesa
qui espera un bon eixir.
M’he lliurat al desconcert
per si l’encerto debades,
les penses les haig parades
entre el blau del cel i el verd.
Caminant sense destí,
lluitador sense fermesa
i donat al gran caprici.
Suposo que, un bon vici,
em procura la buidesa
fins que s’atura la nit.
Acabava de saber
Acabava de saber
que, viure, és el primer.
He passat per poques terres
mentre segueixo viatjant,
mare Terra em va portant
entre somnis i promeses.
Haig la lluna qui em diu
com m’espera altra jornada,
ben sovint, fa bona cara
quan m’espanta i somriu.
És ma vida presonera
d’aquest món força envejós,
com sojorno un bon repòs
dessota d’una figuera.
Papallones del jardí
Papallones del jardí
amb la pensa ben lleugera,
haveu l’ànsia satisfeta
si el dinar ha estat tranquil.
Les roses seran a punt
i dolces les margarides,
volen les tardes tranquil·les
i poden haver aixopluc.
Papallones del jardí,
ben planxades i eixerides,
tot mirant sense enrenou.
En el sostre, tot es mou,
hi ha estrelles perdonavides
qui fugen al dematí.
Com l’estimo
Com l’estimo fins on puc,
dolça cuca del gran llum.
A l’estiu, vindrà el passeig
entre herbes rialleres,
diria que ha promeses
de mirar-me si la veig.
No té pressa en arribar
i s’enfila tot sovint,
altres cuques van glatint,
ella calla i ho deixa anar:
Poseu-vos el meu vestit,
feu-vos ames de la nit
i, si us deixa un bon amic,
no us poséssiu a plorar!
En el temps de senectut
En el temps de senectut,
on res sembla meravella,
he posat la vella estrella
d’esperança i de virtut.
Llevar-se de bon matí,
prendre part de la desídia
i sentir com l’avarícia
ha de prendre el seu camí.
Albirar un futur maldestre
on, sovint, es queixa el cos
i s’allunya la fortuna.
Viure la resta, entre runa,
esperant el dia fosc
amb un desig de malvendre.
Les muntanyes són així
Les muntanyes són així:
capsigranys i rialleres,
no esperen altres banderes
ni lloances per la nit.
Allí, s’amaguen els monstres,
allí, s’alliten les feres,
allí, dormen, damunt pedres,
empreses que han de finir.
Però un dia, cap al tard,
veuen grimpar a la lluna
i aturar-se en el de dalt.
Dolça hora d’un fanal
per a trobar la fortuna
que algun déu m’haurà deixat.
Perdre un poc i set poemes més
01 Agost, 2021 06:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Perdre un poc
En el reialme on tot era permès,
vivia un rei gaudint del seu palau,
gojos i sons amb un passar com cal
entre les fonts, els riures i el xiprer.
Perduts els pobres, només resten els rics
de cara blanca amb el vestit de seda,
potser, més lluny, la vida és menys planera
aquí, a la cort, només joia i amics.
En aquest regne, per Déu, que no he d’entrar
puix els seients seran de plata i or
amb les revetlles fins a la matinada.
A mi, el lleure, sabeu, m’agrada
quan he suat i haig cansat el cor
de perdre un poc fins aplegar al demà.
La mossa sorneguera
Ni gana haig ni la passa és lleugera,
avui, estic plàcidament cansat,
després de la feina, trobo la mitja part
per a sentir la mossa sorneguera.
Es lleva prompte, li agrada matinar
i va, ben d’hora, a trobar els rentadors,
l’aigua és ben clara, ni fulles ni sabó,
la bona deu, de tot, li vol parlar.
Va festejar, fa temps, per primavera,
amb un bon mosso, hereu i satisfet
en aplegar, ben prompte, la desfeta.
Passats els anys, ha esdevingut tieta
i va, a la plaça, per a gaudir del fred
perquè l’hivern mai viu a casa seva.
En el racó incert
En el racó incert
del petit judici,
avancem, per vici,
cap al descobert.
Nosaltres, humans,
carregats de nafres,
no esbrinem les faltes
fins que es va fent tard.
Pobres missatgers
que portem proclames
per redreçar el món.
Fem volar coloms,
fins a les albades,
quan aplega el fred.
Voldria tenir
Voldria tenir:
el llum dels teus ulls
per ignorar esculls
de mal avenir.
Sortosos els homes
qui avancen al pas,
ben poruc, a soles,
sense fer-ne cas.
Voldria tenir
la dolça mirada
del preat amor.
Vull trobar el color
precís d’una fada
per a ben dormir.
Encara és d’hora
Cansat del vent feixuc de la cridòria,
he hagut de seure dessota del gran pi,
no vull el ser i el regne de memòria
on grans guerrers obliden qui és qui.
Com matusser esguardo temps mediocres
d’anar perdent: glòria i guanyar,
car sovintejo mon tarannà,
prego les penses dels éssers nobles.
Escric, dempeus, sota l’ombra galdosa
per descobrir històries d’entrebancs
i lluites llargues amb poca pressa.
Un dia o un altre, diu la mestressa
que haurem d’anar a collir enciam
perquè havem fred i encara és d’hora.
Perdre el desig
Com l’amic ruc desperta a l’albada
perquè, avui, toca el segar,
les cebes noves volen plorar
i els enciams fan mala cara.
El pagès vell, del tot plantat, esmorza
un xic de fruita i un bon cafè,
posa, a la quadra, el llum encès
i li comenta que han d’anar d’hora.
La sínia espera i l’aigua dorm
fins que comença a girar la roda,
és massa vella, li manquen dents.
Dalt la figuera, juguen ocells
a festejar fins que no els prova
perdre el desig i la poca sort.
Escric al vent
Escric, al vent, els somnis i les penses,
vaig davallant pel carrer de l’oblit,
trobo un dimoni mig ensopit,
mancat de llum, gasiu de presses.
Suporto, així, les tèbies meravelles
mentre traspassa un dia dolç,
no porta el vent ni fred ni pols
dessota un cel on no he trobat estrelles.
Deixeu-me dir que albiro un demà
on jove gent passi, de pressa,
ben enfeinada en guanyar molt.
Les xemeneies demanen foc,
però l’estiu ni sent la queixa
perquè li resta camí on anar.
Els somnis van trascolant
Vindran dies amb ses nits
dessota de les estrelles,
van omplint de meravelles
la cambra fins al meu llit.
Els somnis van trascolant
entre dubtes i encerts,
cada aventura es perd
per provar d’anar endavant.
No suporto la feblesa
quan aplega ben dejorn
a la sala dels magnífics.
He d’aprendre massa oficis
per a quedar-me amb la por
de suportar la neciesa.
Pensaments festius (LXXX)
01 Agost, 2021 06:17
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Busco dona lletja, no us puc donar l'adreça.
Casar-se és tan bo que no cal ni compartir-ho.
La primera vegada, que vaig caure, va ser del cel.
He buscat feina i només m'han donat treballs.
He decidit no tornar a dir que sí o no.
He aconseguit viure al món i així em va.
Tinc un pis grandíssim amb tres plantes al balcó.
Vull escriure un llibre, ja tinc les tapes i el prestatge.
Volia fer un pou, però he trobat dos rius subterranis.
He comprat un cotxe amb dues portes, en voldria vendre una.
Tot i que ha passat la nit, no me'n recordo de res.
El que odio de les cabres és que només parlen de formatges.
Venc bombeta en bon estat, em fereix els ulls.
Li he donat permís a Sant Pere, ja he comprat el paraigua.
Em volia posar a festejar, però ella es va posar abans.
Potser em moriré, però fugiré com un llamp.
No tinc por, és ella qui em té.
Els diners que sobrin, no patiu, ja me'ls regalaré.
La malaltia va venir a veure'm i se'n va tornar plorant.
He votat el mateix, em fa molta gràcia.
Estic tip de veure sants sense braç i savis sense cap.
Li he pregat a Déu que, en repartir la gràcia, no em faci hematomes.
He trobat una noia maca, de poc que no em coneix.
Tinc por a morir-me, de segur que torno.
M'agrada treballar, menteixo molt bé!
He comprat un iot, l'he amagat dintre la mar.
Volia ser músic, em passaria el dia xiulant.
Visc entre rics que no necessiten res de mi.
No he de fer res més que seguir obeint.
La tardor és l'estació educada de l' any, totes les fulles s'acomiaden.
A Déu, li costa massa mantenir el cel.
Procureu que el dimoni no us vulgui salvar.
El millor que va fer Déu és limitar la vida humana.
Si voleu sortir del temps, primer llenceu els rellotges.
Si sentiu parlar els peixos, el perill és proper.
Elles corren més, però després s'han d'esperar.
Si esteu cansats, no patiu, encara hi estareu més.
Un dimoni plorava, un home l'havia enganyat.
Anar de compres és la millor manera de sentir-se pobre.
Encara que no ho sembli, per la nit s'amaga el sol.
Un home em va dir que era tonto, pobre home.
Treballava per al dimoni, em va despatxar, ho feia bé.
Si teniu por, de segur que us venen alguna cosa.
Com puc anar al cel, si el tinc amagat?
Poemes curts (LXXX)
01 Agost, 2021 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
He de desitjar,
a primera hora,
el poder anar
a jugar una estona,
no me'n puc estar.
En el regne
de la son
qui no menja
és que no pot,
tot és tendre.
Us hauré de dir,
estimats mortals,
que el morir fa mal
si has massa amics
i es fan d'estimar.
Al racó del mas,
diu la masovera
que hi ha un bordegàs
que, quan va per l'era,
comenta: Em voldràs?
En el regne
de les flors,
cada vespre
és un clamor:
Som de festes!
En el cru hivern,
borrissol de neu
i, per passar el fred,
una llar de foc
sense més per fer.
Com les joies
de la nit
vénen totes
a dormir
amb menys forces.
En el carrer de l'oblit,
no hi ha fanals
ni somien, els de dalt,
en aconseguir amics,
és massa llarg.
Quan pugui, una estona,
anar a la mar,
vull saber nedar
per si m'abraona,
ella és massa gran.
A la casa dels gegants,
només mengen al capvespre,
pel matí, rondinen sempre
puix no volen treballar,
manta son hauran per vendre.
Quan la formigueta
surt del formiguer,
demana primer:
anar, a la filera,
sense gran deler.
Quan es faci fosc,
dolça melangia,
vull la llum del dia
mentre udola el llop,
em fa companyia.
A la casa del mai més,
no hi ha metges ni advocats,
els camins estan tallats
i, de tant en tant, el rei
ens dóna per esberlats.
Tardes de gener
ajornant el sol,
cerquen el condol
d'una llar de foc
i d'un son proper.
Hauria de dir,
dolça melangia,
que demanaria
el poder assolir
que em pot la follia.
En el si del cel,
dolça meravella,
no hi ha una poncella,
en deuen haver cent
tot parlant de festa.
La formiga adelerada
en sortir de formiguer
em diu que no pot ser
puix ja porta una setmana
sense trobar un recés.
Quan les pedres del camí
parlen de festa,
és que apropa la tempesta
i esclaten perquè sí,
després, ve la resta.
Na Maria demanava
que volia festejar,
el mosso, que desitjava,
li deia: No em vull casar!,
és després quan s'enfilava.
En el gran reialme
de la poca son,
els pobres són bons
sense fer cap tracte,
mai sabran per on.
Epigrames (LXXX)
01 Agost, 2021 06:02
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.
Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes
de tant en tant.
Per a ser
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.
És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.
Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.
Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
serà de per vida.
Al corriol
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.
Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.
Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre:
a ser i no ser.
Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.
Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.
Com a monstre
sense llar,
ni haig sostre
ni entrellat.
Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.
El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.
Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.
Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.
Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller
i perdí la dama.
Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.
En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.
Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.
Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.
Massa mantes
porten sort,
són amables
de bon cor.
Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.
En un regne cridaner i set poemes més
22 Juliol, 2021 21:43
Publicat per jjroca,
Poemes
En un regne cridaner
En un regne cridaner,
he posat les caixes buides,
vull emplenar-les de bruixes
de malícies i volers.
Sense enveja per donar,
com s’apropen les despulles,
no portaran pampallugues
ni penses de mal emprar.
En el regne cridaner,
veig com es gronxa el silenci
tot pensant en el gaudir.
De sobte, de bon matí,
he de fer l’estudi previ
per oblidar el que no sé.
Noves mentides
Perdut amor com haig la flama encesa,
lluny de la riba, tot és fredor.
A dalt dels núvols, veig bategar mon cor,
com vol fugir, gaudir en altra terra.
Ple d’esperança, viurà l’orgull,
sempre al recull de la venjança,
si era tebi, perdé la gran mancança
i les tenebres van al seu brull.
Perdut amor, trascolen els meus dies
entre amanides i crostons de pa,
ben assecats, per no haver gana.
En un batec, recobro l’hora vana
en la que solíem mirar i callar
per no albirar noves mentides.
El nou esclat
El dia és gris, la lluna vella,
dintre la barca, ni hi ha neguit,
sento el batec fins a mitja nit
quan cau, al son, el sentinella.
Passades les guerres, vingué la pau,
la vella espasa serà corbella,
el gra madur, ampla cistella
on posar empresa per a un babau.
El dia és gris, buida la plana,
van els pastors pel bon indret
per a gaudir del curt ramat.
De sobte, arriba el nou esclat
d’aquell vell llop vingut a menys
qui no vol lluitar quan ve la gana.
El gat miola
El gat miola, a la nit,
al damunt de la teulada,
voldria taula parada
amb menjars amples i fins.
Però un déu saberut
el fa estar a mitja via,
haurà la menja amanida
sense condiments ni suc.
El gat miola, vora els pins,
i un ratolí, qui el veu,
espera que sigui lleu
el sentiment de glatir.
De cop, la festa s’acaba
i cadascú va a sa casa.
En el gran reialme
En el gran reialme,
on el temps es perd,
mai passa l’hivern
fins que en ve un altre.
En els alturons,
la neu s’entafora,
no anirà a l’escola
a aprendre raons.
Els grans benestants
lliuren, al cafè,
lluites mai enteses.
Porteu-me promeses
per a quedar bé,
sense vanitats.
Un nuvi ben compromès
Una núvia demanava:
un nuvi ben compromès,
n’ha trobat: o cap o res
i se sent ben trasbalsada.
Passa les hores feixugues
al davant del gran espill,
en deu portar més de mil,
totes li semblen porugues.
Ha comprat vestits de seda,
de cotó o de velló
per a mostrar-se imponent.
Però clou el pensament
i mai sap quan tornarà
a gaudir del dolç amor.
A la casa de llevant
A la casa de llevant,
dos petits i cinc de grans.
Qui mana és la mestressa,
la qui es lleva pel matí,
la cuina ha d’estar encesa
i la llet ha de bullir.
Les àvies vinga a xerrar
i l’avi, qui va a la seva,
diu que va anar a la guerra,
però no en vol parlar.
A la casa de llevant,
mengen ous i botifarra,
el metge fa mala cara,
els altres no li fan cas.
La bona estada
La mare sap i el pare endevina
com els minyons es tornen grans,
a casa, viu la resta de boirina
d’un temps feixuc amb dubtes i parany.
Ell, bon pagès, maleint el seu negoci
de ceps furtius esdevinguts a menys,
el terra és fort, eixut, amb massa seny
per a voler ser el millor dels socis.
Passats els anys, s’allunya la mainada,
van ser estudiants de colzes i glatir,
aprenent més del tot i del permès.
Viuen prou lluny i vénen cada mes
per saber dels vells i el seu sentir
quan fuig l’hivern i ve la bona estada.
Pensaments festius (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:43
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Arribar a sant és qüestió de tenir i oferir.
Estic al corrent, no seria estrany que desaparegués.
No vull ser gran, tinc massa poca roba.
He caminat prou, ara pujaré a la lluna.
L'amo em necessita, li falten els meus diners.
Economista és repetir el mateix nom.
Estic tan casat que ni conec altra casa.
Treballeu més!, algú ha de fer la meva feina.
La senyora volia un gos, li he dit que no vull cap company.
El trist de l'accident és si es fa mal el ruc.
Allí, on treballo, no deixo mai els somnis.
Tinc bona voluntat, em falta tenir-la dolenta.
No vull més vi, he de sortir de la bóta.
Tinc ganes de patir gana, fins ara només he patit fam.
Tinc una tieta rica, els diners els té el tiet.
Ella em festeja, jo només callo.
He guanyat el cel, Déu tenia males cartes.
Vull ser jove, no paro d'intentar-ho.
Fa massa dies que és avui.
No perdeu temps, gairebé no en venen.
Sempre és millor viure que reviure.
Volia ser un arbre, de moment ja tinc la copa.
Tot i sent pobre, el món em porta de franc.
Visc en un país petit, els gegants només són homes carregats.
Em passaria el dia escrivint i la nit plorant.
He comprar un solar, després ja pagaré el sol.
Estic a ciutat, ho sé perquè m'he perdut.
Mireu la mar, descobrireu que encara no té pomeres prohibides.
El vent no s'emporta les fulles, són les fulles les que han après a volar.
És un lladre tímid, només visita per les nits.
He guanyat diners, però m'han dit que no eren meus.
Canvio paraigües espatllat per hores de sol.
Li vaig dir que l’estimava i de poc que s'ho creu.
No vull separar-me, vull un tros més de coixí.
Em va dir ric i jo vaig i ploro.
Li vaig dir que era pobre, em va tractar de borratxo.
Cansat de guanyar diners, vaig decidir continuar.
No us penséssiu que estic viu, només ho faig per enganyar-vos.
Sóc tan maco que no paren de posar-me vitrines.
La vida és bonica, l'home és el lleig.
Si em voleu creure, deixeu de pensar.
He arribat a creure que no creuria més.
El metge em vol prim, li dic que tingui paciència.
Si no sóc necessari, dissimuleu.
Aquell valent i set poemes més
15 Juliol, 2021 00:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquell valent
El dia és clar, la tarda lleugera,
aquí, a la bassa, tot és raucar,
de dalt de l’arbre s’albira una oreneta:
poruga, dolça, qui espera un bon caçar.
No hi ha res més que ganes de lluitar
contra un dimoni qui posa mala pensa,
he demanat anar perdent la pressa
perquè la brisa aplega de la mar.
Aquells instants on va guanyant el somni,
car sóc cofoi i volo alt
trobant palau en un núvol lleuger.
Algú dirà que espero poder ser
aquell valent qui fuig del mal
perquè demana: Millor no el trobi!
Resta tota sola
La clau al pany, la persiana aixecada,
dintre la cuina: enginy i plats,
el foc encès, l’olla destapada,
aquell garbuix amb minso gras.
Farà uns anys que resta sola,
el mariner descansa a la mar,
com va partir un dia enmig de l’ombra,
va passar el dia, no va tornar.
De tant en tant, prepara un rosari,
amb l’esperança del demanar:
trobar-se amb ell un feliç dia.
En primavera, quan clou la crida,
va a la platja per a lliurar
un petit ram i un gran calvari.
El full confós
El full confós, la pensa lleugera
petjant camins del tot entremaliats,
dues roselles vigilen els sembrats
i, en el serrat, un núvol mor d’enveja.
Els seus amic, fa temps, li van fugir
cap altres llars on quasi res es crema,
veig, en el cep, la fulla com verdeja
mentre algú li diu que ha de ser vi.
Hi ha un pagès pensant amb la verema,
amb quatre cups que caldria emplenar
perquè, a casa, fan falta els doblers.
Escric així: amb caire compromès
puix un bon déu em mira cel enllà
car vol saber quan eixirà la fressa.
El fet d’escriure
El fet d’escriure, veieu, em portarà
a moments closos de tendresa i de presura,
no cal saber on resta la cordura,
ha de ser lluny, muntanyes més enllà.
Llevar-se d’hora és feina matussera,
els grans prohoms no els trobo pel camí,
per un instant, el món sembla venir
a aturar el temps i perdre tota fressa.
No vol saber on trobaré els guanys
puix el meu cos demana: cols i bledes,
poques sardines per a fer un bon plat,
sense més menja, m’acosto al disbarat
per demanar: llegir, callar i aprendre
en una terra on viuen els paranys.
L’oreneta ha de menjar
Oreneta, qui a l’albada
cerca un bri de palla i fang,
mentre la vila és un clam
de solitud i aturada.
El viatge va ser llarg
amb un deure profitós,
no cal dir que el bon espòs
sembla dispost a ajudar.
Noves mosques i mosquits
omplen plans i terrasses,
són a punt d’estiuejar.
L’oreneta ha de menjar
i posaran males cares
fins a l’hora de finir.
Pensades del bon pagès
Pensades del bon pagès
al dessota la figuera,
a migdia, el sol crema
encara que és fugisser.
El ruc suporta a la sínia
el deure vell de rodar,
l’aigua vol el davallar,
però es queixa i s’enfila.
Com riuen les tomateres
amb la galta ben vermella,
esperant el viatjar.
Mes un monstre les durà
a dormir a la palla
i penetrar a les tenebres.
Llevar-se prompte
Llevar-se prompte i albirar el dia
quan ni el sol demana ajut,
llençar-se al món sense l’ensurt
tot esperant trobar alegria.
Serem nosaltres, els bons humans,
els sabedors d’un gran secret,
vaja la pensa pel desconcert
tot i esperant els jorns galants.
Passen les hores de la incertesa
per navegar en el desert
on regirem planes i cims.
Volem saber on hi ha amics
per a jugar i anar perdent
mentre cerquem la gran feblesa.
Lloances i vanitats
Anar endavant sense embolics
per a lliurar-nos a la pobresa,
no us pregaré per la fotesa
perquè m’aplega d’un mal antic.
Sorgiran monstres des de l’ahir
quan van provant l’avinentesa,
he de trobar una mà estesa
per deslliurar-me sense glatir.
M’agraden temps de silencis llargs
on em distreu, sense fer nosa,
un petit gos esmaperdut.
El sentiment es torna eixut
i vaig, de pressa, buidant la bossa
de grans lloances i vanitats.
Poemes curts (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:37
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com m'agradaria
ser un animaló
amb manta alegria
i ocupar el meu lloc,
mai el deixaria.
Li vaig dir
com l'estimava
i, al matí,
feia una cara
de sofrir.
Esperant el fred,
neu a la muntanya,
un sol ens proclama
que som a l'hivern,
és tímid encara.
Com demanaria
poder anar a dormir
dessota d'un pi,
ben prop de l'alzina
és quan em sento ric.
En el regne
de la por,
cada setge
es plany de tot
i no vol rebre.
Sento el vent de la follia
quan traspassa els carrers
porta sempre els guerrers
qui mai cerquen companyia.
En el greu passar
d'aquests vells fantasmes
noto que em demanen,
però no arribo mai.
Quan gener decandeix
i el fred s'allunya
sento, una a una,
les punyides veus,
són d'una altra lluna.
Quan el tren traspassa
la tranquil·la vall,
sento com el grat
arriba a la cara
quan xiula i se'n va.
Nostre amic
el caragol
mai sap qui
li porta el sol,
però li dol.
La mosca demana,
en ser a la tardor,
que vol una casa
amb una llar de foc
on passar l'estança.
I xiula el vent
punyent de la follia,
cerca companyia
quan ningú el veu,
mai sabrà la mida.
En el gran desert,
ni les ones ploren
ni les mosses troben
l'heroi qui les perd,
prou que s'esvaloten.
Quan el cànter
va a la font
com demana
beure poc,
té poca gana.
He cercar al vent
les noves ones,
semblen prou bones,
però després
es queixen totes.
Mireu-la com va
entre mil colors
camí del somiar
amb dolces llavors,
com les vol menjar.
Quan el premi
sigui lluny,
vull que plegui
l'aldarull,
després, que torni.
Mai sabré perquè,
quan el sol se'n va,
sento aquell penar
qui em porta on no sé
enllestir el demà.
Les joies petites
són de tal anar
que les vull trobar
on rauen marcides
esperant guanyar.
En el curt camí
de les fulles seques,
és quan sento qui
demana les tendres,
com les vol gaudir.