Poemes curts (LXXV)
14 Maig, 2021 22:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Voldria aprendre
en passar l'hivern
que si el vent es perd
algú podrà rebre,
és gran desconcert.
El vent empeny
els núvols dalt la serra
algun es queixa,
però no el sent,
és prou trapella.
Per Nadal demano
una mica de foc,
el dimoni és a prop
i em vol fer d'amo,
no n'hi estic d'acord.
Quan el vent em parla
del frec de les fulles,
sento les despulles,
l'anar de la Parca,
després em fa ràbia.
Vull dormir
sense la pensa
de saviesa
per a eixir,
és pobresa.
Quan pugi la neu
al cim del pujol
jugarem, al sol,
i riurem els tres
captaires de tot.
No hi ha pressa
a la tardor
quan el bosc
s'omple de fressa
i d'escalfor.
Quan l'estel
és a Betlem,
el que fem
ja ho sabeu:
mengem, bevem.
En el goig
de cada nit
sento el crit,
del darrer boig,
ve per mi.
Mireu-la com ve:
jove, esblaimada
amb tristor a la cara,
perduda la fe,
massa enamorada.
En el monstre
de la nit,
cada pobre
és eixerit
i mediocre.
Al carrer
del desconcert,
el darrer
és el primer
o a l'inrevès.
Manta hores
de la nit,
han dormit
ben a les fosques
sense crit.
La barca singlota
anant per la mar,
el temps ja se sap
és prou poca-solta,
mai diu per on va.
Les velles raons
quan entren a casa,
mai no saben massa
ni diuen per on,
és el temps qui parla.
En el reguitzell
de les hores baixes,
demano, a les tardes,
menjades de peix,
n'he comprat deu caixes.
A la cabana
dorm el pastor,
somiar li agrada
que mor el llop,
mai sé si guanya.
Com sento el neguit,
el temps de Nadal,
la Verge, el portal,
el nàixer del Nin
i l'estel de dalt.
Quan la lluna em demani
que la vagi a festejar,
he de dir-li que ho tinc clar:
segurament no li agradi,
altre nuvi ha de cercar.
Car sóc petit
com de presència,
no tinc ni ciència
ni força al pit,
només paciència.
Epigrames (LXXV)
14 Maig, 2021 22:07
Publicat per jjroca,
Epigrames
En el somni
de la nit
és on cerco
l'esperit.
Parlaran els vents
en entrar al bosc,
quan es faci fosc,
quan demani el temps.
Com no he de cantar
quan l'estiu proclami
que em vol deslliurar
i després es calmi.
La nit em cercava
mentre m'adormia
em deia que el dia
massa demanava.
En la mar de la feblesa
mai ha fet bon navegar,
el mariner no anirà
diu que plora si no regna.
El bon cavaller
havia un cavall,
tan maco i trempat
com havia de ser.
Benvolguda meravella
que ens arriba per l'orient,
al darrere de l'estrella
veig aparèixer els tres Reis.
Parlaran avui
les penses pregones,
el voler i el fluix,
el saber a estones.
Com cada matí
el sol em desperta,
obro la finestra
i prego per mi.
En el si
de la muntanya
cada banya
cerca un bri.
Els amics se'n van
si el riure s'allunya,
tornen com la lluna
més freds i distants.
Sento la peresa
quan arriba a plaça,
mai vol menjar massa,
però li fa enveja.
En el gran reialme
de la poca sort
quan en poses quatre
n'esdevenen dos.
Na Maria demana
els llençols del llit,
els vol de filigrana
per a trobar marit.
Aquí estant,
al cementiri,
et fas gran
sense cap vici.
Les paraules porten
les dolces remors,
en callar, s'adormen,
tot somiant mil sons.
Les noies més maques
de tot el carrer
quan em veuen, parlen,
se'n riuen després.
Per ser segador,
haig una corbella,
quan parla no es queixa,
quan calla, s'adorm.
Quan arriba el son
a fer-me contalles
sento les rialles
venint d'altres mons.
En el si del llit,
on no hi ha finestres,
apleguen les festes
demanant dormir.
Com cada matí,
el sol es desvetlla,
voldria ser estrella
només per la nit.
En el clam,
hi ha hores baixes,
són mil nafres
que es fan grans.
Quatre mosques
en un plat,
mengen poc
si està salat.
En el si
del gran corriol,
no hi ha pressa
si fa sol.
Entre somnis d'olivera i set poemes més
07 Maig, 2021 10:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre somnis d’olivera
Entre somnis d’olivera,
va traginant el pagès,
almenys, un o dos cops al mes,
es pregunta què l’espera.
Camí ample, camí estret,
el carro, poruc, avança,
no ha desig ni recança
ni traurà un compte net.
En un redós del camí,
la flor d’ametller sojorna
esperant la jove abella.
Demanaria una estrella
per tal de saber qui prova
de conèixer el seu destí.
Al carrer de les volences
Al carrer de les volences,
les portes resten tancades,
ben endins, hauran les fades
esperant noves dreceres.
La calç perdrà la frescor,
la fusta, un color eixerit,
manca esposa i marit
amb empreses sense por.
Al carrer de les volences,
cadascú durà sa creu
per lliurar-la en combregar.
Com també voldria anar,
he de buscar-me un jueu
ben posat en coses seves.
Deixant un dimoni o dos
La campana farà el toc
perquè aplega altre difunt,
serà, a les tres en punt,
quan s’enceta l’oració.
El difunt era dels pobres
per a poder festejar,
molt més tard, es va casar
sense festa, sense ordre.
El porten vestit de negre
i amb un posat seriós
per a complir la sentència.
A l’infern, faran neteja
deixant un dimoni o dos
per si escapen els heretges.
Estimat país
Estimat país
qui en la pau descansa,
mai sé què li passa,
fuig del compromís.
Un dia va ser:
gran i matusser,
com tot ho perdé,
es va fer petit.
Cada dia es lleva,
potser un xic més tard,
i rau sense força.
A mi no em toca
restar a l’esguard
per si hi ha tenebra.
Pobrissó mon gos
Pobrissó mon gos
puix no porta esquella
ni cerca parella
ni fa l’ull més gros.
Es passa ajagut
matins i capvespre,
ni demana mestre
ni li han donat.
Però, a sant Antoni,
el posen mudat
i farà tres tombs.
Cerqueu les raons
puix no l’he trobat
parlant amb dimonis.
El pare sol
El pare sol
com cova els ous
de mosquits i mosques.
Mai ho fa a les fosques
ni en moments pregons
mentre fa un nou vol.
I les orenetes,
del viatge, cansades
com troben el niu.
Allí, en el caliu,
parlen, de vegades,
de somnis i festes.
I el temps com mou:
dubte i enrenou.
Voldria fer calaix
I la mort, tan tafanera,
com voldria fer calaix,
però es posa de biaix
i pensa amb lluna plena.
Deuen ser els quatre cops
que no han tingut fortuna,
voldria tenir la lluna,
ben enfadada, d’un mos.
Però, un parell de vegades,
ha fet joia en obtenir
alguna persona franca.
Potser la mort ens espanta
i preferim assolir
un bon port sense estrebades.
Penses afeblides
No haig res més
que penses afeblides,
seré perdonavides
cansat de no fer res.
Empreses matusseres
prenyades d’embalums,
em passo, entre fums,
les nits de fred senceres.
Amables tafaners,
voltant per les murades,
demanen promptitud.
Responc, un xic eixut,
que sobren les paraules
quan manquen els volers.
Pensaments divins (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:40
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
M’agrada canviar de dimoni cada segle.
Déu està ampliant la creació d’àngels.
Satanàs reduirà les temptacions dels dilluns.
Sant Pere vol sandàlies més amples per caminar al damunt l’aigua.
Déu no acaba d’entendre les processons.
A partir de sis pecats, hi ha bons descomptes.
Jesús no estava encertat, va convertir l’aigua en vinagre.
Jesús tornarà quan els rucs puguin volar.
Satanàs té problemes de resistència.
Satanàs no m’estima, peco amb facilitat.
No puc pecar més, m’han pres el diners i la veïna.
He anat a l’infern i gairebé feia fred.
Déu nombrarà sants amb denominació d’origen.
Un dia d’aquests em poso a predicar.
Déu necessita una pluja d’idees.
He provat de temptar Déu, però somriu.
Jesús no vol aprendre a nedar.
L’infern tancarà a l’agost.
Estar a la glòria pot ser heretgia.
Estudio per a sant, però els llibres tenen punxes.
Tomàs vol deixar els dubtes per un temps.
De sant a màrtir, són dues-cents ofenses.
Acceptaria anar al cel si pogués saltar-me el protocol.
Déu m’ha permet dues mentides més per dia.
Com peco poc, Satanàs no em vol rebre.
Demanaria ser sant si pogués apuntar-me a l’atur.
Sant Pere farà un màster de reparació de xarxes.
Al cel dels rics, hi ha psicòlegs.
Satanàs ni pensa en celebrar els diumenges.
Estic al cel, però no sé a què he vingut.
M’han fet sant, l’àvia ja ho deia que acabaria malament.
Barrabàs guanyà perquè era més dolentot.
El defecte de Jesús és que era mal comercial.
Peco sovint, però sense abusar.
He trobat un sant i m’ha demanat diners.
La Verge s’està provant uns pantalons.
Déu crearà més estrelles, perd visió.
A la primera missa, estalvien el sermó.
Faria de dimoni, però menteixo mal.
Jesús s’atiparà de fer miracles en dissabte.
Judes vendrà claus com a record.
Si peco en dilluns, hauré menys descomptes?
Vull anar al cel quan no hi hagi xivarri.
Entre pecat i pecat, necessito descansar.
Suposo que al cel podran passar sense mi.
El millor de l’infern és que no et cal cavil·lar.
Al cel, no he trobat cambres per als casats.
Vull ser sant, necessito tres seguidors.
Entre missa i missa, Jesús somia.
Aniria al cel, m’agrada avorrir-me.
Satanàs farà les misses amb brandy.
Si em prenen el cos, com agafaré les pors.
Estic content, he aconseguit un pecat nou.
Sant Pere es resisteix a fer servir la targeta.
Em deixaré temptar a hores convingudes.
El pitjor del cel és que has de compartir la glòria.
Caront ha demanat: nova barca amb motor elèctric.
Resta prohibit, als dimoni nous, temptar menors.
He de sortir, hi ha revisió de calderes.
He pecat tant que he perdut la il·lusió.
Si canvio de déu, em portaran nous dimonis.
Déu ha de ser ric, però no ho noto gaire.
Haig prou diners per comprar un polsim de fe?
Jesús voldria aprendre a nedar.
He anat al cel, però no puc triar parella.
Poseu-me el blat i set poemes més
01 Maig, 2021 05:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Poseu-me el blat
Poseu-me el blat, la palla i les espigues
omplint els camps de joia i de verd,
una poncella com passa i es perd
amb la il·lusió i la joia amanides.
Poseu-me un banc de dalt de l’alturó
per a somiar les velles primaveres
sense gaudir de les fortes despeses
del treballar cercant un món millor.
Són pocs els anys per demanar la mort
i vaig, confós, per terres isolades
que els joves, enrere, van deixar.
Em sabrà greu tornar a esperonar
aquells records qui em porten a les cases
on grans pagesos planyien de la sort.
Espero al banc
M’agrada més un plat ple de sardines
que l’amistança de nous desconeguts,
vaig, per la vida, entre presses i ensurts
per viatjar enmig de les boirines.
Però, enllà, els homes profitosos
parlen de deures i angúnies de ser rics,
com vaig recórrer a vells i bons amics
per a encetar la porta dels nous gojos.
Espero, al banc, un temps més rialler,
aquells grans balls bastits enmig la plaça
on les parelles remunten fins a la lluna.
No espero més que rebre la fortuna
d’aquells fidels qui em diran què passa
quan ve la data de retrobar la fe.
Un goig ben esquifit
Porteu-me el seny amable de la nit
vora d’un llit on hivern es cansa,
com l’he bastit, amb palla i una manta,
un somni llarg qui ratlla amb l’oblit.
Els pretendents riuran, ben lluny d’aquí,
esperant hora per a anar a festejar,
no tinc moments d’aprendre a feinejar
per guanyar joia en temps de nou glatir.
Escolto el vent qui vol anar al Montsià
per trobar arbres d’uns anys indefinits
qui volen ombra i lleure a l’hivern.
No hi ha cap ric que porti, al descobert,
les ganes boges de córrer per morir
amb minsa pensa i un goig ben esquifit.
El mestre jove
I les escoles s’obren per saber
a quina ciència hauran d’apallissar,
són els prohoms que portarà el demà
amb gran desig de viure i de poder.
El mestre jove no es cansa de xisclar
i els alumnes es queixen de la sort,
a cada pàgina han de trobar colors
per fer un garbuix de feina on lluitar.
Amb quatre nombres i un parell de lletres,
anem passant misteris i setmanes
per a aplegar a les portes de la festa.
Ma divergència és força manifesta
i em llevo d’hora, gairebé, a les albades
per a trobar envans amb ses escletxes.
Primavera ha portat un cel
Ni va a la mar ni parla amb les barques,
el llop marí com ha perdut les dents,
espera rebre, demà, algun present
sense pensar que, mai, serà debades.
El nostre heroi somia amb sa taverna,
aquell rom fosc qui l’espera dormint
mentre demana que, avui, no en siguin cinc
puix vol saber qui s’endurà la pena.
La primavera ha portat un cel
qui s’obre més quan veu un lladregot
per treure pols i vori al de dalt.
Li agradaria raure al temps passat
per prendre força i estalviar un got,
per a llençar les pauses d’un home vell.
Era un pobre pescador
Era un pobre pescador
farcit de contar mentides,
enfadat per massa vies,
esquerp, eixut, mal pagador.
Un dia aplegà la Parca
a la vora del seu llit,
el trobà tan esquifit
que ni li féu mala cara.
Tots dos baixant pel riu,
que els portarà a l’infern,
pel preu es van barallar.
Pas que sé com va acabar,
però la Parca aplegà primer
i el pescador encara riu.
A poc a poc, se’n va el fred
A poc a poc, se’n va el fred
i primavera es desperta,
ha el son de la poncella,
es queixa a tort i a dret.
Els ametllers ja estan tips
de treballar nit i dia,
la figuera ni pas crida
i somia cada nit.
A poc a poc, se’n va el fred
i plora la xemeneia
perquè sola es va quedant.
Són els amos estadants
els qui passen i fan via,
de segur que no fan net.
M’asseuré en el banc
Sento com escala el sol
tot i gronxant al Montsià,
porta un altre tarannà,
ni es queixa de la sort.
Quatre ovelles fan un mos
i el pastor, qui passa comptes,
de la pobresa no en surt.
Només queda l’aixopluc
d’aquelles tardes tan dolces
quan el pagès és al tros.
I m’asseuré en el banc
que el batlle ha disposat,
no hi ha pressa al meu estat
ni la joia va endavant.
Epitafis (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:34
Publicat per jjroca,
Epitafis
L’espai sol canviar en setmanes.
No m’acabo de refer.
Necessito assimilar una mica de desconcert.
Demà mateix, em poso a feinejar.
Ni puc endevinar quan eixiré.
Si voleu alguna consulta, agafeu un tiquet.
Els matins, rebré sense protocol.
Anant d’aquí cap allà, he trobat mesura.
Ho sento, he sortit a rebre els reis.
Demà, plegaré a hora.
Necessito un doble per a feinejar amb espasa.
Avui, faré poca via.
No recordo on m’havia quedat.
Perdoneu, però m’he quedat com a mort.
Algú em podria portar bones noves.
He decidit romandre unes hores més.
Necessito que torni la paciència.
M’estic recuperant del darrer rebut.
No sé ben bé d’on han tret aquesta corbata.
Si porteu pressa, no truqueu.
Ha de ser divendres, la veïna ha marxat al mercat.
Ha de ploure perquè no sento riure a ningú.
Ja portem un vidu per seixanta vídues.
Sóc aquí per indolent.
Prefereixo que parlis tu.
Necessito un vestit clar.
He seguit una mossa fins aquí.
El metge m’ha prohibit caminar.
Ara, penso amb els ossos.
Suposo que ja he descansat prou.
El veí és un recomanat.
De cinc que han vingut; a tres, els devia diners.
No vull ni pensar.
Abans d’eixir, he de fer-me uns retocs.
Gairebé, ni em passen els anys.
Procureu no molestar.
Ens falta un per a anar a protestar.
El cap de setmana contractaré un salvador.
Estalvieu-vos parlar més fort.
Darrerament, ni em pentino.
He aconseguit fer menys nosa.
De fet, només necessito prendre l’aire.
Si veieu la senyora, doneu-li records.
Ho sento, però he perdut la memòria.
Si voleu cobrar: a la filera de la dreta.
De segur que no porteu cap gos?
Ahir, em van robar el temps.
Fa dies que no tinc por.
Estic començant a recuperar-me.
Si fa fred, feu dos trucs.
Darrerament, no em deixo veure.
No he trobat ofertes per a tornar.
He oblidat el pes dels anys.
He aconseguit perdre els compromisos.
He arribat fugint de les presses.
Va ser: entrar i perdre la fe.
Fa temps que espero trobar la glòria.
No estic d’acord en romandre aquí.
He canviat la pensa pel silenci.
Vull sortir a renovar el D.N.I.
No aconsegueixo lliurar-me de l’enyor.
No és possible que m’hagi enganyat.
Només pagaré si me’n surto.
Va ser: entrar i perdre’m.
Parla més fort, he perdut una orella.
Necessito un cuiner el cap de setmana.
Els dilluns em toca neguit.
Si me’n surto, us ho contaré.
Noto un cert rampell.
Quasi ja no tinc reuma.
Ho sento, vaig haver de vendre el nínxol.
Pensaments festius (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:30
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Viuen tants a ciutat, que és absurd no ser d'allí.
Ploreu davant dels déus, així els tindreu contents.
El fanal és el sol del meu carrer.
Si trepitgeu el món, no dubtarà en cruspir-vos.
Voldria ser dimoni, però no li he trobat lloc a la cua.
Els millor de les eleccions és que passen i s'obliden.
Vaig trobar un polític sincer i no vaig atrevir-me a votar-lo.
Si voleu ser bon mestre, comenceu per ser mal alumne.
Si ho expliqueu massa bé, on queda la gràcia del secret.
Estic content perquè em deixen pagar.
Tinc tan pocs amics que ni em malparlen.
Sense cos, no aniria enlloc.
Sóc tan feliç que el veí ni em saluda.
Vaig tenir una núvia, però no se'n va assabentar.
Tingueu fe i deixeu tots els diners en aquesta bossa.
No sé si el treball dignifica, però et fa perdre massa temps.
Sóc tan pobre que puc repartir un vaixell de misèria.
Tot i tenint poc, sóc un avantguardista de la moda.
Si espero una mica, passaré de ser vell a ser antic.
Em diu que m'estima inclús quan no hi sóc.
No el faria patir, però ho necessita.
Em voldria aprimar, necessito una mica d'espai.
No és que m'equivoqui, és que no ho encerto.
Déu, quan mulla els pobres, els hauria d'enviar sabó.
El pobre sempre necessita algú a qui llençar pedres.
Demano a Déu que els arbres no li demanen ser assalariats.
Va ser el dimoni qui va fer l'home treballador.
Déu ha repartit tant la feina que, ara, no li'n queda.
Va fundar una assegurança de mort i el van tenir per boig.
Escriuria més, però el paper s'embruta.
Estic tan cansat que ni us envejo.
Estic tan acostumat a perdre que segueixo viu.
És una noia tan maca que no em veu.
Tinc tant per aprendre que m'emporto els deures a casa.
Us donaria un consell, però no necessito salvar ningú.
El temps voldria entrar al cementiri, però allí es perd.
El temps que l'home perd badallant, la dona el perd provant-se roba.
No és que pensi molt, és que sóc molt distret.
Jo volia ser lliure, però em van regalar una bossa.
Si tinguessis sis peus, no necessitaries cadira.
He descobert que, callat, m'equivoco menys.
Quan li prego a Déu, s'atipa de riure.
El rics li han demanat, a Déu, que encareixi les entrades del cel.
Exigeixo cucs amb pedigrí en el meu enterrament.
Poemes curts (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la pluja aplega
al bell mig de l'hort
com plora el pebrot
amb la tomatera,
diran que hauran mort.
El gegant demana
anar a esmorzar:
cent ous, mitja vaca,
però sense sal,
salat no li agrada.
En el regne
dels vençuts,
cent són enzes,
mil són curts,
però alegres.
En la solitud
d'aquest el meu regne,
he trobat un setge
on dorm la virtut,
que ningú li pregue.
Si el dret de volar
arribés on visc,
de segur que el risc
voldria manar,
massa por li tinc.
Si la mort
em ve a buscar
ho tinc tot
per a pagar,
potser hauré sort?
Com la pluja
m'ha de dir
si la bruixa
ve per mi,
faré el que puga.
Com cada vespre,
quan baixa el llop,
sento el record
dur i maldestre,
palau de por.
M'hauria agradat
menjar, cada dia,
almenys dotze plats,
amb bona amanida,
sense mitja part.
En el regne
de la sort,
el gran mestre
no hi és tot,
massa tendre.
Com deia l'aranya:
Sempre estic dubtant,
filo com abans
o faig com m'agrada,
ple de farbalans!
En el regne dolç
de les hores toves
cerquem massa noses
per guanyar tothom,
manta de cabòries.
Quan l'hivern
truca a la porta
la nit fosca
va dient:
Prou revolta!
En el revolt
de les males penses
un se sent molt sol,
voltat de tenebres,
mai trobo el consol.
Aniria bé
si l'amor venia
a sentir, potser,
com ve l'alegria
amb la nova fe.
Quan el fred aplega,
perquè el vent el duu,
porta a casa seva
el goig de ningú,
és massa garrepa.
Amics del carrer,
quan aplega el fred,
no em dieu pas res
qui parla és l'hivern,
foll i venturer.
Cada dia, al dematí,
quan el sol, de nou, trascola,
un demana ser petit
sense ganes d'anar a escola
deu ser aquest un mal antic.
Portaran el sons:
notes melangioses
els clavells i roses
amb les altres flors,
totes ben formoses.
Porta presses, el vent,
en terra ferma,
gairebé ningú el sent
ni se l'espera,
coses de l'enteniment.
Epigrames (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una poma,
amb el seu cuc,
se n'adona
sense ensurt.
Volia pensar
en anar de pressa,
però la feblesa
em fa caminar.
Si el dimoni
em conquesta
que vingui la festa
seguida d'oprobi.
En el reguitzell
de les hores baixes,
poseu-me rebaixes
de joies i atuells.
No hauré més temps
en viure debades,
són massa les cases
dels amos dolents.
En el rebuig
de les hores baixes,
hom cerca el garbuix
de les velles fades.
Perdudes les ganes
al cim de l'oblit,
un cerca l'amic
per sentir-se amable.
No hi ha cases
sense ruc
ni contalles
sense ensurt.
Quan em llevo
pel matí,
és quan prego
al coixí.
Les fulles ploren
a la tardor,
com elles volen
cercar qui les vol.
En el regne
de l'amor,
massa setge
és colpidor.
Quan la mossa
està per mi
no fa nosa
ni en dormir.
Que no vingui
el llangardaix
ni critiqui
el que faig.
Manta primaveres
no porten tardor
ni riuen, corpreses,
quan s'allunya el sol.
Com riuria
del meu mal
sinó fóra
un sidral.
La nit llangueix,
el sol és desvetlla
i, a cada parpella,
el somni decreix.
Manta hores
i tinc son,
són tan poques
les cançons.
Per la vila va
una lletania,
hi va cada dia,
no se'n sap estar.
És mon cor mesell
qui crida a la porta,
mai us parlo d'ell
per si vol revolta.
Les mil hores
de la nit
parlen totes
de neguit.
Cada dia
porta el sol:
la desídia
o el conhort.
Una jove mossa
no n'està per mi,
no sóc massa cosa
per a ser marit.
Al racó del mas
diu la masovera
que ningú l'espera,
ningú li fa cas.
Mai he sabut com
la vida ens demana
complir la comanda
de saber per on.
Han de venir les hores menyspreables i set poemes més
21 Abril, 2021 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Han de venir les hores menyspreables
Han de venir les hores menyspreables
a cercar un lloc petit en el meu cor,
ni sé ni sóc el més gasiu culpable
qui viu, com pot, en un neguit de por.
Mes, d’altrament, encendré la foguera
per mantenir una cabana guardada
fins a saber si vindrà, una altra vegada,
aquella mossa qui es mostra sorneguera.
El dolç amor estima altres contrades
on poder estar gaudint del tebi sol,
anar trescant els prats i fondalades.
Potser m’enyora, com ho fa de vegades,
i riu alhora que em vesteixo de dol
quan descobreix que porto només nafres.
Corredisses de núvols
Corredisses de núvols van per la plana,
és el vent qui els empaita sense aturar,
veig brandar a les branques en un plorar
demanant, al seu déu, tornar a la calma.
Uns follets, a la cova, demanen pau
i les fulles s’enlairen fins tocar el cel,
en el poble, el batlle viu al recel
esperant tornar enrere menant la nau.
Corredisses de núvols i un llarg pregar,
les velletes enceten un nou rosari
per trobar protecció del millor sant.
Un pastor, mig esquerp, com va cantant,
demanant, al patró, allunyar el calvari
sense perdre esperança ni claudicar.
Torneu-me el fred de l’esperança
Torneu-me el fred de l’esperança,
perquè, avui, l’estimo i no em fa cas,
quelcom hauré de dir del meu fracàs
sense perdre el llum d’una recança.
La vaig veure, somià i li demanà
un somriure curt i entremaliat,
li oferí la força d’un gran soldat,
però li feu gràcia i esclatà.
L’amor tocà el dos i envellí,
cada vespre arribà la festa magra
per a seure, callada, vora del foc.
La joia ha passat i tot és fosc,
avui, he demanat el restar a casa
per parlar de misèries en ser a la nit.
Parlarem del demà
Parlarem del demà, captius i bojos,
esperant trobar, al cel, nou tarannà,
dedueixo que, avui, no esdevindrà,
avancem, a pleret, els cecs i coixos.
Caçadors d’il·lusions dormen al ras
perquè ningú els vol oferir sostre,
ben dolguts i empipats, tornen al poble
on ningú els ha de rebre per si de cas.
Hem vingut per tornar i comentar-ho
als veïns d’un carrer, prou isolat,
on els gats fredolics cerquen el sol.
Els faré assabentar com aplega el condol
tot fugint, per un temps, del gran ramat
per haver dolça joia o esbrinar-ho.
Llarga lletania
Dieu-me amor en llarga lletania:
On són les forces que un dia vaig haver?,
segurament hauré perdut la fe
tot i lluitant per aplegar al nou dia.
Seran empreses d’un passat gloriós
on feia fred i el vent de dalt bufava,
vaig sentir el temps com lluny em portava
d’aquelles terres on havia de ser espòs.
Amb pocs diners, qui no demana fortuna
per perllongar un caire somrient
entre temences de perdre or i glòria?
He de saber on hi ha una nova història
de grans amants enmig d’una gent
qui mengen poc i planyen cada engruna.
La força
Avança l’albada i guanya la tempesta
damunt d’un terra prou erm i assedegat,
els garrofers diria que hauran la festa
bastint, amb ombra, el caminoi i el prat.
I les garrofes, tan dolces, flairoses,
poc que voldrien anar al daltabaix,
tanqueu la porta, deseu, en el calaix,
aquell escrit damunt d’un llit de roses.
Deixeu que la campana faci el primer tomb
i que la palla s’alliti, en el paller,
per a esperar la pluja matussera.
En un racó, una ànima lleugera
obre l’enginy puix voldria saber
com ve la força qui fa rodar el món.
S’enfilen al calvari
Em deixo anar mentre el sol m’acompanya
per uns camins, de sobte, entremaliats,
són els minyons qui volen prendre part
d’aquell seguit de lluites de campanya.
Són les vacances de nova primavera
on un Jesús porta sa feixuga creu,
no és bona feina ser Fill de Déu,
sempre, ha de trobar un Judes qui l’espera.
Les tendres flors s’enfilen, al calvari,
per a bastir, de colors i perfums,
a aquells fidels conscients d’aquella feta.
Hem de guanyar la gràcia manifesta
del gran lluitar sense perdre el costum
d’esperonar els fulls del calendari.
El rei feliç
El rei feliç refent les tombarelles
enmig jardins que envolten el palau,
no vol saber el deure que li escau
i vol viatjar enllà de les estrelles.
Com tot s’avé a un deure contrafet
fa passar el temps en un món esquifit,
no sap, per cert, quin déu li haurà dit:
que cal sofrir un cop passi l’hivern.
La primavera ha de ser al tocar,
així, ho conten les roses i els colors,
aquell brillar del sol al dematí.
No massa lluny, el poble ha de gaudir
perquè, sotmès, haurà la bona sort
d’aconseguir el plànyer i claudicar.