Epigrames (LXXVII)
15 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
encisadora,
ni faig falta
ni faig nosa.
Voldria ésser
la jove abella
qui cerca el vèncer
de tanta peresa.
Així com el llum
emplena la terra,
el llamp com esguerra
el dolç aixopluc.
Mai he de conquerir
la pausa lleugera,
la més dolça espera
que ens porta la nit.
Mai declamo
a l'enemic
si és tan ric
com el meu amo.
Em plau el saber
que aplega tempesta
quan se'n va la festa
a un altre carrer.
Cada dia,
pel matí,
és quan penso
en el dormir.
A la casa vella,
com no hi ha enrenou,
ni es veu la paella
lluitant amb un ou.
Quan arriba la por
tanco la finestra
i deixo una escletxa
per si perd raó.
En el neguiteig
de les hores baixes,
fan servir les caixes:
força i degoteig.
Com m'agrada ser,
quan plau a la terra,
aquell sentinella
qui rau al cafè.
Amb els tres amics
i quaranta cartes,
com passem les tardes
menant embolics.
Manta hores
de les nits
com s'emplenen
d'embolics.
En un vell país,
on no hi ha enrenou,
mai cerco l'amic
ni espero el condol.
A l'hora primera,
estic demanant
la més llarga espera
d'un sol qui fa tard.
Els fantasmes
són així,
posen manques,
treuen pit.
Una rosa sola
mai farà camí,
però en el seu si
com l'amor pregona.
Per a escriure
com et vull,
cal ser lliure
i ser vençut.
Amb el cloure
de les flors
he de coure
mals d'amor.
Amb els meus amics
com passo les hores,
com em vénen totes
entre sons tranquils.
La més noble
tradició
va pel poble
a cor què vols.
Vénen totes
les mancances,
portant nobles
sense armes.
Per aprendre
a navegar,
cal entendre
on pots anar.
En el breu somrís,
trobo el teu cor,
saps on va l'amor
quan no vol partir?
Quan la pluja cau i set poemes més
08 Juny, 2021 05:14
Publicat per jjroca,
Poemes
Quan la pluja cau
Quan la pluja cau
i el riu esvellega,
sento com s’esguerra
el petit catau.
El sostre del cel,
qui l’haurà amagat?,
veuria de grat
on el llum es perd.
Quan la pluja cau
somien les teulades
en els temps humits.
Qui s’haurà cruspit
les dolces pensades
de raure on escau?
Hi ha un paradís
En el racó incert,
no haurà promesa,
és la gran desfeta
d’ésser desllibert.
Aprenents de tot,
van cercant fortuna,
aniran a una
sense cap raó.
Hi ha un paradís
enllà la muntanya
on voldria anar.
Hauré de pagar,
amb tela d’aranya,
fins que em torni ric.
Ou de papallona
Ou de papallona
enyora l’estiu,
la pausa del riu
quan el vent s’estova.
Demana, a les flors,
un nou despertar,
com voldria anar
a posar colors.
Ou de papallona
com voldrà, avui,
posar-se el vestit.
Un déu ensopit
li diu que el garbuix
mai arriba d’hora.
Un pobre d’ahir
Un pobre d’ahir,
bastit de cartrons,
demana il·lusions
per a no glatir.
Quan la nit refreda
i la lluna es mou,
com demana un sou
per haver bestreta.
Un pobre d’ahir
no voldrà altra cosa
que haver menester.
Fou un ric primer,
però li feu nosa
el massa tenir.
Quan el sol s’allunya
Quan el sol s’allunya,
es queixa la nit,
qui li hauria dit
que perdrà fortuna?
I ve primavera
farcida de flors,
plena de colors
cercant la quimera.
Quan el sol s’allunya
com perdo les ganes
de calar nou foc.
Penso, sobretot,
en fer grans proclames
dessota la lluna.
Els gegants del meu país
Els gegants del meu país
no hauran casa,
mentre la vida traspassa,
com demanen el gaudir.
Seran ells conqueridors
de castells abandonats,
aniran fent el mercat
de pobres i somiadors.
Els gegants del meu país,
a la fosca, s’entaforen
per trobar-se ben beguts.
És, després, en ser rabiüts,
com s’enfaden i no ploren
perquè no ho poden pair.
És un drac poruc
Abans de caure la nit,
com s’entafora en el bosc,
és un drac poruc, preciós,
sense ganes de morir.
Com s’acosta un cavaller
per complir el manament,
és un regne poc valent
qui pregona el quedar bé.
El cavaller serà estimat
si la batalla li plau
i es deslliura de la fera.
No han trobat altra manera
d’aconseguir aquesta clau
per eixir de l’entrellat.
A la casa del gegant
A la casa del gegant,
rau la promesa,
segurament ben estesa,
sense gana i esperant.
I nosaltres, pobrissons,
empaitant goig i fortuna,
volem avançar, a una,
tot seguint les processons.
A la casa del gegant,
més cullerot que cullera
per a asseure’s a dinar.
Farà de bon empassar
tota una fruita sencera
sense fer-li massa talls.
Batre les ales i set poemes més
01 Juny, 2021 05:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Batre les ales
I batre les ales
per a aixecar el vol,
sentir com el sol
acarona els arbres.
Un nou ocellet
gran espai recorre,
dorm, dintre la torre,
en un farcellet.
Primavera empeny
el clavell, la rosa
i un lliri espantat.
On haurà marxat?
On l’hivern reposa
per retrobar el seny?
No he trobat remei
No he trobat remei,
a les hores baixes,
garlant amb les cabres
del gust de l’herbei.
Elles són esquerpes,
fetes al silenci,
esperant que nevi
lluny de les dreceres.
He sentit a dir,
dolça meravella,
que he de trobar or.
Un cop sigui mort,
cercaré una estrella
per al gran gaudir.
Passen dies i setmanes
Passen dies i setmanes,
veig com avança el març,
he dormit un xic al ras
esperant gaudir debades.
Una feina inconsistent,
mig perdut de bon negoci,
he cercat un bon dimoni
per a poder-lo guanyar.
Passen minuts, passen hores
i primavera ens deixa
perquè vol florir els camps.
Em pregunto com, abans,
es perllongava una queixa
perquè n’hi havia ben poques.
Mig perdut i quasi ateu
Mig perdut i quasi ateu,
es lleva prop del migdia,
gairebé no ha família
ni viatja mai a peu.
Des de la casa al banc,
es pot anar de tirada,
el veig com ix a la tarda
per saber que li diran.
Un dia, va ser gegant
i donat al sacrifici
per a guarir tots els seus.
El sento riure amb el vent
i, després, retornar al vici
de saber-se ignorant.
Un estoig
A hora primera,
si el vent no té espera,
surt a feinejar.
Voldria deixar,
de sobte, el terra
i anar a ciutat.
Perdut en mil somnis,
passa pels carrers
sense grans volers
ni massa dimonis.
S’anirà fent vell
lluny d’haver el goig,
sols resta un estoig
de plata i de pell.
Pensa poruga
El sol com s’allunya
pel gran deure vell,
ha de ser penell
galdós de la lluna.
Al bon Déu, demana
descansar una estona,
però no ha hora bona
per oblidar qui mana.
El sol com s’allunya,
porta negra nit
per a empetitir-nos.
Encara, no sé dir-vos
on trobar el sentit
de pensa poruga.
Allunyat de flames
Us faig sabedors,
amics benestants,
que em sento, d’abans,
cercant un tresor.
He de trepitjar
plaça i carrer
per poder saber:
On hauré d’anar?
Les penses profanes
vénen, a l’engròs,
a cercar alegries.
Demano més dies
de trobar, al redós,
allunyat de flames.
Ocells primerencs
El camí del mas
s’omple d’alegries
puix sento com criden
roselles al ras.
Des de bon matí,
com les veig mudades,
les veig espantades
amb el cor ben fi.
És a l’arbre vell
on hi ha enrenou
d’ocells primerencs.
Mai seran conscients
que, dintre de l’ou,
hi ha tot un poncell.
Pensaments festius (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És fàcil enganyar-me, només estic viu.
Era bon home, no podia anar enlloc.
La senyora em fa passar al davant per si m'erro.
Sé que la guerra està perduda, però tinc ganes de continuar-la.
La mort passa fins que es queda.
Només he trobat els amics que corren menys que jo.
No envejo els joves, només desitjo no imitar-los.
Li he proposat a la panxa anar de festa i no m'ha dit res bonic.
Perdre diners és més senzill que respirar.
Conec el meu lloc, per això empetiteixo.
El paper de casat és senzill, només cal guardar el que no t'agrada.
L'amo m'estima tant que no li importa que estigui sempre treballant.
Si heu guanyat algun cop, us aconsello que ho oblideu.
El trist dels intel·ligents és que no responen.
Si aquest món s'acaba, no patiu, ja en faran un altre.
Déu va fer la nit, no volia veure'ns tanta estona.
La vida existeix, però l'home s'entossudeix en fer-la.
Després de crear l'home, Déu es va veure obligat a anar-se'n al cel.
Mireu si m'estima Déu que prefereix no fer-me nosa.
Tinc ales de tinta i paratges de paper.
Vull ser senyor dels meus diners, no el seu esclau.
Vaig tots els dies a escola i només repeteixo curs.
L'univers es fa vell, per això creix.
La vida és el passadís, la mort la sala d'estar.
No m'agrada anar a ciutat, allí em fan córrer massa.
Mireu si m'agrada la sogra que ni me l’emporto cap a casa.
Diu que em matarà, li dec fer molta por.
Escric massa, desitjo que no em trobi malament.
No us ho volia dir, però tinc por de perdre'm.
Us puc deixar l'àngel de la guarda, us ho dirà tot de mi.
No em preocupa l'enterrament, em preocupa no saber el que diran.
El discurs polític és la més avorrida de les pluges.
Oferiré diners fins que arribin els meus.
Si em poseu a treballar perdreu un bon company de camí.
L'àngel de la mort li ha demanat a Déu una eina més moderna.
Sóc d'un país petit, poruc i ple de mancances.
Sóc tan pobre que els peus em fan olor d'herba.
Tinc massa veïns per passar desapercebut.
Tenia dos camins, un ja l'he perdut.
No havia vingut a sofrir, però no em queda res més.
Vinc de la fosca i no he portat cap llanterna.
Trigaré potser massa temps en no aprendre res.
Em prometen que em salvaré sense dir-me de què.
Dec estar viu, encara he de pagar.
Poemes curts (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb tan dura llei,
m'agrada somiar,
després enxampar
el llum que ofereix
el petit remei.
L'estel de Nadal
arriba a Betlem,
massa l'esperem
gairebé fa un any,
potser massa temps.
En el regne
dels taujans,
els humans
no hauran fetge
ni falta els fa.
A les voltes
de Nadal,
vent de dalt
i gent a rogles,
tots somiant.
L'àngel proclama:
Jesús és nat!,
com canten, ara,
pastors cepats
fins a l'albada.
En el regne
de la por,
res és bo,
tot sang i fetge,
poques flors.
I havent dinat,
la deessa fortuna
m'ofereix cordura
i fer punt i a part,
no n'encerta una.
En el regne
de l'infern
quan hi ha febre
tot és ver,
des de sempre.
El més minso
dels herois
diu que el pinso
és ben cofoi,
mai el miro.
A les voltes
de Nadal,
les ovelles
al corral,
que hi siguin totes.
A Betlem,
les joies,
que ens apleguin totes
així ho demanem:
les dones, els homes.
La nit de Nadal
com s'omple d'estels,
de pau i bondat
per somiar desperts
vora del portal.
El Nen Jesuset
és a l'establia
mirant na Maria
sentit en Josep,
ha encetat la vida.
Els pastors rondinen
en veure l'estrella,
pensen en l'ovella,
somien mentre viuen,
és gran meravella.
Els àngels anuncien:
Jesús és nat!,
gran és l'entrellat
on els pastors viuen
guardant el ramat.
En el reialme
dels nans perduts,
els pobres són muts,
els rics, menyspreables,
tots seran vençuts.
Quatre cases
d'embalums
són amables
en perfums
miserables.
S'allunya l'estrella
ben dolçament
i la tenebra
com va creixent,
és el que sembla?
Com els pastors
deixen l'ovella
dintre la cleda
per les fredors,
la palla és seca.
Com vénen les burles
cercant les foteses,
un ha massa dubtes
de tantes promeses
fetes a innocents.
Epigrames (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:26
Publicat per jjroca,
Epigrames
Vull seure, com cal,
sota la figuera
on la dolça espera
em diu: Què hi ha dalt?
Estimat pagès
voltat d'oliveres,
elles no són seves,
han trobat un rei.
En el riure
de les flors
endevino
mil colors.
I quan sigui l'hora
de retre homenatge
vull anar lleuger,
ben vestit, d'hostatge.
En sortir
del meu palau
tot s'escau
més parc i trist.
Les abelles joves
cerquen l'enrenou,
treballen i volen
fugir del seu jou.
Com a un gegant
sense nissaga
menjar m'agrada
i fer-me gran.
A les cases
de ponent,
els fantasmes
cerquen temps.
Quan els meus fantasmes
demanen paor,
els dic sense por:
Són fetes passades!
A la cambra,
tinc un llit,
quan es cansa,
vol matí.
I res em plau
com una pau tranquil·la,
sentir passar la vida,
anar a cercar la nau.
Escric així:
amb un llapis ferotge,
sense mirar el rellotge,
pensant com cal glatir.
Porto les tenebres
al carrer del mig
per si ve el desig
i em tracta a empentes.
En el gran amor,
dintre d'hores baixes,
se sent la remor
quan porta missatges.
Peno quan em criden
les tardes llunyanes
són així d'estranyes,
n'hi ha de totes mides.
Quan les mosses
tenen son,
senten totes
mals d'amor.
Per ser segador,
com m'agrada el gra,
el seu tarannà:
callat i seriós.
Una casa vella
em parla d'amors,
de temps de desfeta,
de massa paors.
Manta feina
i poca sort,
porta l'eina
fins al clot.
Les hores tardanes
de la negra mort
mai passen debades
en aplegar al lloc.
Per haver
tants mals d'amor,
menjo massa,
somio poc.
Les velles estrelles,
en el cel estant,
conten meravelles,
però no faig cas.
La velleta
quan no vol
diu que és festa,
però plou.
A la casa
del pagès
qui no menja,
no diu res.
Guanyar sense aprendre
21 Maig, 2021 12:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Guanyar sense aprendre
Em comenta la formiga,
abans d’emprendre la feina,
com veu cansada la reina
perquè li escau altra vida.
L’hivern ha estat maldestre
sense parla, sense seny,
el vell déu quasi ni el reny
i s’ha quedat sense mestre.
Es fan vells els vilatans,
no parlen ni fan la festa,
només ploren cap al tard.
Els joves volien part,
van fugir a altra terra
per a guanyar sense aprendre.
Les plegadores amb carro
Entre verdes oliveres,
veig massa fred a les cares,
robes velles, arrugades,
diria: Fan de mal vendre!
Les plegadores, amb carro,
van arribant a la plana,
el seu amo les acompanya
amb els sacs i els cabassos.
Com s’escalfaran els dits
a la petita foguera
farcida amb vell brancam.
Potser mataran la fam
amb una sardina seca,
un pa, amb oli, guarnit.
Al carrer petit
Al carrer petit,
on l’aigua canta,
trobo que m’agrada
sentir-me esquifit.
Com vaig, carrer avall,
per trobar la plaça,
un silenci clama
aquest devessall.
Al carrer petit,
hi ha una finestra
on s’encalla el temps.
Deixeu que l’hivern
aplegui a la festa
abans de partir.
El gran teatre
En el gran reialme,
no hauran servents,
tots seran presents
en el gran teatre.
En el primer acte,
s’aixeca el teló,
molts hauran perdó,
lluny rauran les nafres.
En el segon acte,
pujaran les ganes
fins arribar al cel.
Allí, prop la mel
vénen les contades,
ho faran debades.
Les roselles són així
Les roselles,
en el prat,
han sembrat
les meravelles.
Ben galant
li puja el blat,
hi ha un esclat
pel mig tombant.
Les roselles
són així:
ben formoses.
Quatre roses,
del jardí,
parlen d’elles.
La paraula mal escrita
La paraula mal escrita
i la ratlla matussera
van donant cos a un poema
qui haurà una curta vida.
Entre penes i embolics,
he muntat aquest negoci,
ben pensat, em falta soci
qui vulga ser mon amic.
El poema va endavant
entre plors i floritures
sense poder-se aturar.
Ara, el deixo reposar
endins del cel, a les altures,
esperant que es faci gran.
Doneu-me el pa
Doneu-me el pa, nostramo,
car el cos se m’afebleix,
com camino enmig del bleix,
com m’aturo i entabano.
Massa dies als meus anys
esperant trobar fortuna,
poc sabó i massa escuma,
minsos riures, prou de planys.
Doneu-me el pa, nostramo,
puix la força del menjar
de segur que em puja al cel.
Allí, trobaré el recel
dels qui volen arribar
sense baixar-ne del carro.
Una mossa m’ha contat
Una mossa m’ha contat
que, cercant un nuvi nou,
va trobar-ne un de tou
sense ganes de lluitar.
I no sap el què ha de fer,
posada en aquesta empresa,
puix el paper de promesa
ni li escau ni li convé.
Una vida sense estrelles
es complicada de dur
quan aplega mitja nit.
He de trobar-li marit,
amable, en estat pur,
que no faci tombarelles.
Pensaments divins (LXXV)
14 Maig, 2021 22:28
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Els sants no es barallen, però no pensen igual.
No puc fer de dimoni, em canso de seguida.
Déu ha decidit començar la quaresma al juny.
La segona creació prompte serà a punt.
Jesús no pensa deixar el desert tan prompte.
Necessito dos dimonis: cecs i muts.
Jesús farà un curset de sofrologia integral.
Déu ha tret els pecats venials per manca de lloc.
Déu ofereix cursets de sant per correspondència.
Si tinc gràcia divina, on la puc desar?
És millor de l’infern és la manca de diners.
De moment, faig miracles sense públic.
Jesús anirà a Jerusalem, però no farà nit.
Déu no té espai per a evadir-se.
La Verge revisarà els vells armaris.
En cas de miracle, feu venir un notari.
No veig a Jesús vestit de Superman.
Estic a la glòria, però m’avorreixo.
Porto sis mesos de cel i no he vist ningú.
Cerco núvia diablessa per a provar d’ensarronar-la.
He comprat un carro per a anar a confessar-me.
Em dol anar a l’infern amb el sarró buit.
Judes vol fer una quaresma de quatre hores.
Jesús tornarà quan ja no quedi cap creu.
Necessito un altre cel sense servei de manteniment.
Provaré de ser profeta, està més ben pagat.
Per a misses solemnes, no oblideu l’entrepà.
Aniria al cel, però no faria res de bo.
Satanàs està atabalat amb les audiències.
La Verge vol deixar enrere el mes de Maria.
Déu necessita sols amb energia renovable.
No conec en Satanàs, però el tinc present.
Per cada trenta pecats, puges un esglaó.
De moment, haig ales de cartró.
No penso més per no guanyar la veïna.
Déu procura evitar els controls.
M’ha tocat un dimoni prou assedegat.
Jesús tornarà quan li canviïn els homes.
Necessito un àngel al qui li agradi la festa.
Pensar bé és un nou miracle.
Cerco un cel on no mani ningú.
Satanàs prefereix els bullits.
Mai recordo quan em toca pecar.
Demà presentaré els papers per a ser sant.
Satanàs necessita dimonis amb el sentit del deure.
Déu està decebut de la darrera creació.
No sé si Jesús va aprovar a cap dels deixebles.
Satanàs fomentarà pecats de disseny.
Déu està estudiant una creació d’homes sense cap.
Judes presidirà un altre paradís fiscal.
Un altre misteri és: Doneu al César el que sigui del César!
Déu procura no fer-se notar massa.
Si vull ser déu, on he d’adreçar-me?
Déu ha rebaixat l’oferta de miracles.
Satanàs està cansat de jugar al solitari.
El millor del cel és quan està ben endreçat.
Els sants moderns són més díscols.
Judes vol aprendre informàtica.
Sant Pere passa de tornar a Roma.
He trobat dos profetes a les llistes d’aturats.
Jesús tornarà al desert amb dues carmanyoles.
Queda prohibit fer miracles després de dinar.
Déu hagués volgut menys pobres.
Satanàs dubta del foc etern.
Déu proposa augmentar la desfilada de sants.
Convocada l’oposició per a triar caldera.
Satanàs anuncia ofertes per a pecadors novells.
Judes proposa setmanes amb tres dies festius.
Va anar a l’infern i era de dretes.
Déu preferiria fer el paper de dolent.
Si haig vida eterna, qui em finançarà?
Necessito un dimoni que em cobri per hores.
Si vaig al cel, qui paga les ales?
Estic a punt per a rebre l’aureola.
La penitència dels pecats ha baixat un vint per cent.
Busquen dos voluntaris per tornar al paradís.
Déu no entén que vol dir viatjar.
Satanàs farà un curset d’informàtica.
Estic cercant un infern amb menys ambient.
En un cel infinit, on és el meu lloc?
Tomàs dubta que Jesús sigui al cel.
Estudio psicologia de diables.
Vent cansat i set poemes més
14 Maig, 2021 22:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Vent cansat
Veieu com he trobat,
en el cel, un setial,
assumpte celestial
que un déu ens ha donat.
El bo del regalat,
les ganes de ser sant
i passo, mentrestant,
les lluites del sembrat.
Demano ordi i blat
per poder ser a l’era
en començar l’estiu.
Allí, trobo el caliu,
la festa sorneguera,
la pols i un vent cansat.
No vull navegar
Sense penedir,
vaig per les errades,
les porto emprades
fins a mitja nit.
Si sabéssiu com
la magna fortuna
em deixa una engruna
de penses d’agost?
No vull navegar
amb barca de rems
per un riu incert.
He perdut, per cert,
amics i parents
sols per demanar.
La vella formiga
La vella formiga
com coneix el gra,
la palla, la canya
i una flor amiga.
Es lleva, ben tard,
els matins d’hivern
i, sovint, es perd
mentre va pensant.
Ha estat obrera
des del primer temps
i fent el servei.
Espero el remei
quan vinguin bon vents
i nova primavera.
Serà ben discreta
Una cara dolça,
un passat incert,
ni pensa en el verd
puix viu a la fosca.
Entre el terra tou,
avança quan pot,
menja, arrels i tot,
quan la fam la mou.
Serà ben discreta,
amb poc enrenou,
en gaudir d’un somni.
Demana que plogui
per tornar, de nou,
a sentir la brega.
Aquells vells anys
Avanço al pas gasiu d’aquells vells anys
on el neguit em porta a la infantesa,
he de trobar bastida la peresa,
un neguit magre de joies i paranys.
El meu anar s’atura a l’albada
quan ve el sol a prendre son setial,
algú dirà que el plorar fa mal
i miro, ensems, els arbres i la casa.
Car sóc feliç de no trobar aventura,
espero rebre, al capvespre, mon llit
i una finestra guarnida de cotó.
Em deixo dur, mancat d’aturador,
fins aplegar a la vora de l’amic,
un vell bastió on la pau em procura.
M’adormiré cansat de recordar
M’adormiré cansat de recordar:
dolces empreses, llunyanes i planeres,
anar enfornant el pa i quatre cebes
per gaudir, alhora, del goig i del dinar.
Petjaré, almenys, camí d’anar a la mar
per a trobar: pescador amb sa barca,
les ganes boges del fet d’anar a pescar
sota un rellotge que, els dilluns, retarda.
M’adormiré cansat de somicar
i prendre part de la meva desfeta,
podria dir que enyoro el profeta.
Qui vol venir a la feina promesa
per a saber quan caldrà claudicar,
deixar els atuells, del tot, ben amagats?
És en ma terra
És en ma terra on resten els dimonis,
ben decebuts i temptant a tothom,
de tard a tard, llencen un xic de son,
ens adormim pensant en el desori.
Vull ser pagès, demanar feina prudent,
llevar-me tard, estar de res pendent
i trontollar per provar de no rebre.
Estimo l’aire, del tot ben assenyat,
quan vol restar, conscient, aquí a la vora,
és home no qui estudia el gran son
i quasi es queda, del tot, garratibat.
Després, me’n vaig per tal de poder seure
vora d’un arbre on portarà a la ment
a viatjar fins aplegar al ponent.
Ma pensa vana
Ma pensa vana, el pas feixuc
em porten, d’hora, a viatjar per la plana,
potser els pagesos són presos de galvana,
avui, reposen dessota un terra eixut.
Encara, sento els riures i els renecs,
aquell gran somni perdut en la desídia,
varen ser ells el fruit de la porfídia
qui els apartà del petit hort, del sec.
Ma pensa no recorrerà els camps
per a sentir el vent com mou les fulles
qui volen creure que encara no han perdut.
Deixaré enrere el carro i l’ensurt,
aquell passar enmig de les despulles
d’aquells amics qui van partir abans.
Pensaments festius (LXXV)
14 Maig, 2021 22:18
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Déu em va dir que, vist lo vist, potser es farà protestant.
Em va regalar un ram de flors, però encara no me l'he acabat.
Us confesso que em desconeixeu tant com jo.
El problema és que el meu cos no em fa cas.
Perdoneu per ocupar un espai que potser us faria falta.
He provat de respirar menys, però em cobraven el mateix.
Quantes hores he d'empobrir per tornar-me ric?
Estic provant de fer-li entendre al meu cervell que puc aprendre.
I Déu, en veure'm, va proposar-me publicar un llibre.
N'estic tip d'un dimoni que no para de guanyar-me.
La vida és una carrera, ofereixo el meu dorsal.
Està bé que siguis el meu déu, però no cal que m'ho recordis tant.
El capellà em vol salvar, m'ho estic rumiant.
Jesús em va dir: Si això és el que he tret, muntaré una altra empresa!
Necessito déu desenfeinat per crear una religió nova.
No vull anar a l'infern, odio els embussos.
Si deixo passar els anys, per què envelleixo?
Volia ser ric, però em feia pena la senyora.
La vida és un mal negoci amb un sol accionista.
Deia que m'estimava, però no va venir el darrer viatge.
Déu creà primer l'home, així ens va!
Si voleu més espai, ploreu més fort.
Quan el dimoni temptà Jesús, se n'oblidà de les dones maques.
Què és millor: Platea a l'infern o segon pis al cel?
Pressuposo poc espai al cel, per això els volen encongits.
Doneu-me, Senyor, més por, necessito viure.
He passat la vida servint el cos, quan seré el seu senyor?
Les dones deixen morir primer l'home, necessiten que les esperin.
El metge vol allargar-te la vida per a què no vulguis tornar.
Un enterramorts va dir: El problema no és el client, sinó la família!
El millor que aprenen els casats és a no fer cas.
Com a casa tot anava bé, va decidir buscar-ne una altra.
Si la dona no m'enganya, estem arribant a final de mes.
Em pensava que a casa n'érem quatre però ha aparegut una vella.
Tinc un cotxe intel·ligent, ha decidit no anar enlloc.
La vida és un enrenou que sol acabar malament.
El pitjor de l'èxit és haver de sortir de la cova.
Si jo fos amo del meu cos ja sabria volar.
El somni de l'home acaba davant d'una olla buida.
La dona busca una animal maco amb el desig de convertir-lo en una persona.
Si els homes fossin mestresses de casa, els arquitectes tindrien poca feina.
Fins que no va arribar Eva, Adam ni sabia combinar les pampes.
El ball va ser una dissort, tots els homes anaven vestits iguals.
Déu és un bon pintor, però no té perspectiva.