Epitafis (LXXII)
01 Abril, 2021 06:17
Publicat per jjroca,
Epitafis
De la feina, no em queixo.
Ja he començat un pla d’evacuació.
Avui, ja porto dues eixides.
Poseu-me al dia!
De segur que somio.
He provat d’endreçar el taüt.
Porto uns dies que no descanso.
He vingut d’hora per a sorprendre la senyora.
Em va costar molt entrar el matalàs.
A partir d’ara, on he d’anar?
Em faran perdre la paciència.
He anat a comprar una cadira plegable.
No entenc què vol dir: Trencat de color!
Cada cop, m’empolaino menys.
Fa dues nits que somio que estic viu.
Ara, faig por, però sense ganes.
No us comento on vaig anar ahir.
Bé, però el condol ja me l’ha donat fa una estona.
Si em voleu content, emporteu-vos el veí.
Ho sento, però ja he venut el cos.
Ara, festejo sense contar mentides.
La darrera vegada, la Parca, m’agafà dormint.
Si mors més vell, fan descomptes.
Prompte, perdré la paciència.
Avui, ha estat un dia sense història.
No tenen respostes, les hauran perdut.
Ha passat el revisor, ja puc sortir?
Una estoneta més i m’escapoleixo.
Per a queixes, el nínxol de l’esquerra.
Procuro estar mort a les hores feineres.
Només he vingut a descansar.
He decidit llençar el rellotge.
Si ve la sogra, no penso enfadar-me.
Mort, amb experiència, acceptaria feina a l’aire lliure.
Sortiria, però tinc la grip.
Necessito silenci, ahir vaig fer tard.
Haig llit, però em falta la tauleta.
No he sortit, tinc mandra.
M’estic recuperant del son.
Un dia d’aquests, cridaré.
Estic esperant piles noves.
Quan arribis, ja ho tindré tot fet.
Necessito un coixí més tou.
Es van descuidar de posar-me les ulleres.
Estic perdent l’hàbit de llegir.
M’he alliberat prou de pressa.
Deu ser diumenge, encara no ha eixit ningú.
No sabria dir-te perquè he vingut.
Estic esperant un xic de llum.
He obert un consultori sentimental.
Tornaré en acabar el permís.
No vingueu en dilluns, estic meditant.
Ara, sóc més positiu.
Com a somni, és un pèl llarg.
Us prego: recolliment.
No he vingut per les vistes.
Darrerament, no escolto ningú.
No sé on he deixat la por!
Ara, em medico menys.
He somiat que em moria.
És la primera vegada que m’ha tocat.
Has fet sort, avui, no puc parlar.
El que em dol és no poder fer més teatre.
Si ressuscito, vull padrins.
A la caldera, triaré els ingredients.
He comprat un nínxol, a les rebaixes, per a la sogra.
Poemes curts (LXXII)
01 Abril, 2021 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Parlaré demà
amb nobles fantasmes,
sense massa ganes,
sense demanar,
ho faig de vegades.
En el carreró
de les hores toves,
les portes hi són totes,
però no ve el sol
ni passen les joves.
El vent de dalt,
en ser a la tempesta,
diu que, avui, té pressa,
no fa mitja part,
no sé perquè es queixa.
Escriuré un poema
de tot inapetent,
sóc fet a anar perdent
vivint enmig d'aquesta
raó d'ésser prudent.
Quan la mar marona
em demana anar,
li dic que demà
aniré una estona,
després ve el callar.
En un cove
ple de peix
el menys noble
com es creix,
menja el doble.
La vella olivera
voldria plorar,
les noves olives
es deixen anar,
volen dormir a terra.
En el petit mas,
entre les gallines,
poques sóc amigues
no volen jugar,
parlen aterrides.
Massa dies
sense nit
no serien
per a mi,
no em voldrien.
En aplegar
el Nadal
mai fa mal
un bon dinar,
és natural.
Manta hores
de la nit,
diuen totes:
A dormir!,
són ben llosques.
He de demanar,
a les belles fades,
que vull festejar:
dimarts i dissabtes,
m'ho voldran donar?
Els fantasmes
són així:
menyspreables
per la nit
i culpables.
En un dia
sense nit
tot seria:
esperit
i melangia.
Quan la pluja aplega
al meu carreró
sento un agredolç
qui em treu la pena,
cosa de l'enyor.
Vull anar a jugar,
a les hores dolces,
amb les quatres coses
que em van deixar:
terra, aigua, aire i noses.
Quan la jove
va a la font
ja no hi són
ni rics ni pobres,
és molt dejorn.
Manta cases,
sense foc,
són tancades
a tothom
i gelades.
He portat els anys
al cim del pujol
i diuen que els dol
el que es queda avall,
mai tindran consol.
En el cor amic
he trobat consol,
voreta del foc
i podent llegir
històries de por.
Epigrames (LXXII)
01 Abril, 2021 06:09
Publicat per jjroca,
Epigrames
No he de sentir
la llarga agonia
d'aquell seny qui crida
demanant sortir.
Quan hagi retut
els deures emprats
torneu-me al passat,
vestiu-me de mut.
De la joia
de les flors,
vull el dolç,
més del que toca.
Seré amatent
del vostre desig
per si cal dormir
mentre vaig perdent.
Quan el sol, qui crema,
em daura la pell,
em sento mesell
mancat de saviesa.
He d'albirar,
prenyat de follia,
el pas de la vida
sense saber on va.
Com un gegant,
qui plany infantesa,
sento la feresa
mentre vaig somiant.
No he de prendre
aquest neguit,
vull la nit
per a malvendre.
Per a ser
bon tafaner:
ser lleuger
i escoltar bé.
A l'estiu, corrandes,
a l'hivern, cançons,
primavera, albades,
res a la tardor.
Quan demano
pel matí,
em diu l'amo
que és ben nit.
A la sopa,
culleretes
i, si parles,
tot mongetes.
Amb seixanta
mariners,
qui s'espanta
no ve més.
Una rosa volia
el meu amor,
li donà un dia,
ho perdé tot.
Una mosca,
al bol de llet,
diu que és mossa
i té fred.
I quan faci
més calor,
que demani
baixar al pou.
La mare cantava
gronxant el minyó,
el minyó plorava
al fons del bressol.
En el fons
del gran coixí
he trobat
qui riu de mi.
Porteu-me al demà
sense massa pressa
vora la finestra
fa de bon passar.
El senyor,
tan mentider,
diu que l'enyor
em senta bé.
Quan el cànter
va a la font
no vol nafres
ni condol.
Una amistançada
demanava amor
no n'hi havia encara
no en trobava enlloc.
Les comandes
del senyor
mai són agres
ni fan por.
A la casa vella,
quan s'apaga el foc,
s'acaba la pressa,
comença el record.
El monstre clou i set poemes més
18 Març, 2021 19:06
Publicat per jjroca,
Poemes
El monstre clou
El monstre clou i tot és meravella,
hi ha una estrella guarnint el meu coixí,
estic al punt, m’afalaga dir
on res em pot i avanço sense pressa.
Seran els cims casa on sojornar
i amorosir a les tendres poncelles,
però és el seny qui no ho ha prou clar,
em fa saber on hauré les promeses.
Preneu-me, puix, el nèctar celestial
per a pujar enllà de la fermesa,
per seure, un poc, només per celebrar.
Si aneu, després, al fet del gran somiar
no us oblideu de trobar la porta oberta
amb la il·lusió de conquerir el setial.
La cara franca i el riure clar
La cara franca i el riure clar,
van pel carrer de la infantesa,
he de trobar la ment oberta
feta a la lluita i al raonar.
No vull saber on són els gojos
quan prest s’allunyen del meu camí,
sabreu que sóc del tot mesquí
quan només prego per aquells ossos.
És concloent mon testimoni:
sóc home foll per no estimar
i anar pendent del daltabaix.
Un pobre amor no ha ni encaix
per perdre’s d’hora en albirar
on es confon: desig i somni.
Entre penses i desig
Entre penses i desig,
vénen les tenebres,
van baixant per les dreceres
per a raure sols amb mi.
Procuro fugir d’escola,
intento ser bon soldat,
endevino que l’emprat
mai farà esclatar la bossa.
Perseguint a la fortuna,
vaig per corriols i dreceres
sense aturar-me un moment.
Pel matí, estic pendent,
però, en aplegar les queixes,
procuro lliurant-me’n d’una.
De tard a tard, un drapaire
Al carrer on viu el vent,
poca ombra i minsa gent.
Les finestres són tancades,
fumegen els fumerals,
ni pobres ni menestrals
ni les ganes engegades.
De tard a tard, un drapaire
com s’atreveix a passar,
de segur que ha de buscar
les fulles que porta l’aire.
Al carrers, no hi ha els riures
puix, un dia, van marxar,
cansat de tant esperar,
ni goso aprendre a viure.
L’alegria
Demà i passat demà,
he de cercar l’alegria,
acostuma a passejar
a les voltes del migdia.
L’alegria no haurà enginy
ni manta ganes de viure,
de fet, la podria descriure
com un goig enmig de cinc.
És, com no, una noble dama
cansada d’anar al mercat
per a comprar a bon preu.
De sa casa, sóc hereu
i endevino la meitat
de les gràcies qui proclama.
Ens mostrem tibats
Pel matí, era pobre
cercant bon remei,
és l’estreta llei
que suporta el poble.
Com sempre proclamo
que vull nouvinguts,
que siguin eixuts
i servents de l’amo.
Anirem, plegats,
portant espardenya
al ball de la plaça.
Quan el músic passa,
anem a la grenya
i ens mostrem tibats.
En el deure de dormir
Mentiria si digués
que somio un cop al mes.
En el deure de dormir,
he d’emprar nova aventura,
és el seny qui em procura
avançar per nous indrets.
Com procuro endevinar
on la vida em vol portar.
És el meu cos qui demana,
cada matí, poc ensurt
per acabar satisfet.
El portaré cap al verd
tot fugint del gran disgust
si el desencert s’encomana.
Un dia va ser cavall
Acabada la setmana,
el ruc deixa de plorar,
a la sínia, vol anar
per xerrar amb la bona fada.
Un dia va ser cavall,
volia ser a la muntanya,
era una pensa estranya
per fugir del vell treball.
Amb un amo massa jove,
un carro del tot feixuc,
com suava a la costera.
La userda ni era verda
i ni tan sols un remuc
el lliurava de ser pobre.
Pensaments divins (LXXI)
13 Març, 2021 19:59
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Jesús convertirà el vi em rom.
Va ser: arribar a l’infern i començar les ofertes.
Jesús no farà de fuster, s’edifica poc.
Parlaria amb Déu, però no coincidim en l’horari.
Si heu de pujar al cel, lligueu-vos bé les espardenyes.
Havia perdut l’esperança, però trobà la glòria.
Satanàs peca, però ho fa desganat.
Jesús viatjarà per internet.
He fet un miracle, però he oblidat registrar-lo.
Haig la gràcia de Déu, ara vull la meva!
Satanàs està preocupat, tres places noves de dimoni resten buides.
Dos miracles més i sabré com es fan.
Judes té problemes d’empatia.
La Verge ha demanat ampliar la perruqueria celestial.
M’he posat en una caldera de centrifugat curt.
Satanàs està disgustat, Déu ha baixat el preu dels pecats.
Jesús ha demanat un canvi d’ovelles.
De moment, faig miracles curts.
Necessito trobar un altre cel més discret.
Suposo que Déu creà el món sense cobrar.
Judes no pensa massa, però és prou eixerit.
Jesús transformà l’aigua en vi, però no la va batejar.
L’arbre no pot anar al cel, no podria arrelar.
Va ser: arribar al cel i posar-me a plorar.
Jesús odia una paraula: Calvari!
Judes fa un curset de suggestió.
M’ha tocat un dimoni sord.
El diluvi va ser un desastre per a la vinya.
Déu diu que, si torna a crear, acceptarà idees.
No puc pecar més, han pujat els preus!
Satanàs ha guanyat un concurs d’ous passats per aigua.
Satanàs ha castigat a tres dimonis a fer bones obres.
Jesús està trist, es deu acostar la quaresma.
El concert va estar fluixet, no va venir ni Déu.
Convocat un concurs per a renovar l’himne celestial.
Jesús no es basà en el principi d’Arquímedes.
Adam ha tret les pomes del menú.
Excursió a l’infern: No oblideu els diners de les forques.
Si peco més, qui portarà el carbó i l’aigua.
Déu ha prohibit a Jesús fer vacances en Setmana Santa.
Satanàs ha provat d’apuntar-se a una confraria.
Estic trisc, no hi ha manera de canviar de dimoni.
Els condemnats de classe tenen calderes amb wifi.
He perdut l’oferta per a treballar de sant.
La Verge veu el paper de sogra una mica lluny.
Satanàs no ha pogut renovar el pressupost.
Déu està enfadat, haurà de renovar el consell celestial.
Parlant amb Déu, he aconseguit escoltar-me.
Faria de dimoni, però cobren poc.
Judes no entén perquè Jesús va de pobre.
He fet dos pecats de supèrbia, faltaria més!
Quan faci miracles, podré jugar a la loteria?
Necessito un altre déu per a les vacances.
M’ha tocat un àngel prou murri.
He demanat les temptacions als capvespres.
Aniré al cel en primavera, vull portar flors.
El meu dimoni s’ha apuntat a l’atur.
De fet, em conformaria amb sis deixebles.
He fet un miracle, però l’han reconegut.
Jesús farà de pastor, però vol abelles.
Judes es vol penjar, ha perdut els diners.
A partir d’ara, la gràcia es repartirà sense embolcall.
Aniria a l’infern, però no estic d’humor.
Estic en gràcia, però m’enyoro.
Per estalvi, el vi de missa es beurà amb porró.
Estic ensenyant a mossegar al meu àngel.
Una força pregona i set poemes més
13 Març, 2021 19:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Una força pregona
En els riures de les flors,
veig saviesa i colors.
Em comenten les abelles
com l’hivern està present,
poca feina per a fer
dessota de les estrelles.
No voldria altra remor
que el rajolí de la deu,
poc que estalvio en neu,
la haig tota en la fredor.
En el riures de la flor
hi ha una força pregona,
com avança i abandona
els reclaus del nostre cor.
Cel obert en cada sala
Si la casa és ma presó,
li posaré reixes d’or.
Cel obert en cada sala
i pau en el dormitori,
dolça llum allí on toqui
i un polsimet d’esperança.
El viatge ha estat llarg,
aprendre: reial ofici,
a la cuina, no vull vici,
quatre branques a la llar.
El lliurar per als dilluns,
per als dimarts, no vull guerra,
si el dimecres alleugera,
els dijous no volem fums.
La mare natura
La mare natura
demanà fortuna
a un déu saberut.
El déu féu l’ull cluc
i ella ni s’esvera
puix ve primavera.
Els arbres, les flors
i tots els colors,
dominen el terra,
qui vol més dolcesa
quan esclata el cor?
La mare natura
cura de malura
quan s’allunya el sol.
Passen les ovelles
Poseu el dolor
ben lluny de la casa,
l’hivern ni m’agrada
quan clou l’escalfor.
Llavors, et diré,
estimada meva,
com el riu s’emplena
de passatges verds.
Passen les ovelles
al davant del gos
enmig de la bela.
El temps no haurà treva
i va prenent un mos
envoltat d’esquelles.
El riure clar
El riure clar
i dolça la mirada,
és com l’aigua clara
a punt de volar.
La passa lleugera
quan va carrer amunt,
vestidet de punt,
porta una cistella.
Divendres, mercat,
compra cansalada
i quatre olives.
Respon quan la crides,
surt, a la vesprada,
a trobar l’amic.
Ni vull saber
Ni vull saber
on s’acaba el somni
i aplega el dimoni
per a poder ser.
Desvalguts de cap,
anem per les fosques,
pobres i tanoques,
enmig de l’esclat.
En llevar-se el dia
cerco solució
als petits problemes.
Sense massa penes,
trobo aquell racó
on s’esmuny la vida.
Poseu-me la nit
Poseu-me la nit
quan es perd el dia,
no vull la partida
del dolç esperit.
Però és així:
el temps de cordura,
mancats de mesura,
ni sabem què dir.
Prenem, per al cos,
un xic de fortuna
per tal de viatjar.
Com voldria estar
ben lluny d’una engruna
qui fuig i no pot.
La petita guerra
Com demanaria,
per a ser vençut,
trobar aixopluc
i curta agonia.
La petita guerra,
de cada setmana,
com el cap desgrana
fins tocar el terra.
Anar avançant
fins tocar el no res
per tal de saber.
Del ser al no ser,
un camí prou ver,
gaire incomprès.
Epitafis (LXXI)
13 Març, 2021 19:51
Publicat per jjroca,
Epitafis
Si entreu, ho tinc tot a punt.
Ja li deia al xòfer que anàvem al cementiri.
No puc parlar, he fet una aposta.
Estaré mort fins al proper dissabte.
Vull repetir l’enterrament, va ser tan emotiu.
Haig el futur un xic complicat.
Una mica més i em donaran l’alta.
No vull saber la cara que faig.
Porteu-me una mica de crema, si us plau!
No surto, vull guanyar l’aposta.
Em faré el sord per si em proposen feina.
Algú s’ha trobat unes claus de taüt?
Us puc aconsellar un metge!
Necessito un nínxol alt, he comprat un panell solar.
Estic content, he perdut la pressa.
He demanat la baixa de mort.
Dubto que el nínxol sigui saludable.
Vist des de dintre, no és el mateix.
El dies de festa no tenim sesta.
Estic esperant menjar-me el món.
M’he guanyat descansar una estona.
No es permet entrar gossos ni aviram.
L’ànima en pensa acaba de passar.
He comprat cent grams de força.
La propera vegada em moriré en dissabte.
Nínxol tancat per falta de personal.
Si he de sortir, tocaré el tambor.
Canvio somni etern per revetlla ocasional.
Si vaig a l’infern, a qui em puc emportar?
En sentir el xiulet, pots entrar.
De segur, que m’he deixat un mitjó fora.
Em feia il·lusió, donar-te una sorpresa.
No sé si anar-me'n o demanar pròrroga.
Si menges poc, t’ho passes força bé.
En cas de dubte, no torneu.
Demà, no vinguis perquè lliuro.
M’enfadaria si pogués respirar.
Ho sento, el dia de pagament era ahir.
Si t’apropes, et contaré una mentida.
No sé on he perdut la salut.
Des que haig núvia, em trobo millor.
Començo a perdre la fe en tornar.
Un dia d’aquests, igual protesto.
Ho sento, però he quedat amb la veïna.
Estic content, ahir em vaig enfadar.
Potser sóc dintre, però no us féssiu il·lusions.
Ara, m’ho prenc esportivament.
No t’escolto, però tampoc et miro.
Per a demanar, el nínxol del costat.
Ja gairebé no em fa mal res.
Algú em pot regalar unes cortines?
El metge m’ha aconsellat parlar més.
Si escoltes bé, em sentiràs riure.
Porto dues setmanes sense fer res.
Ho sento, però no m’agrada acomiadar-me.
No sento ningú, ha de ser dilluns.
Darrerament, avanço poc.
Ara, acostumo a portar-me bé.
Aquest vespre, lliuro.
L’àvia ja m’ho deia: No et moguis!
Ara, no sé com gastar-me’ls.
Em costa molt l’expressió corporal.
Avui, no he tingut bones idees.
Hauré begut massa, em costa llevar-me.
Amb tres ciris més, organitzaré una processó.
Va ser: entrar i començar la festa.
Pensaments festius (LXXI)
13 Març, 2021 19:43
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L'únic bo de marejar-te és que viatges sense pagar.
Sóc tan petit que ni tan sols em preocupa.
El millor de l'amistat és l'adequada distància.
El vestit amaga el paratges del meu país.
Déu va preferir que el vestit el creés l'home.
No patiu pels veïns, ells sempre et veuen.
El pitjor de ser pagès és la mala vista dels caçadors.
La mort és una desfeta sense condicions.
Fer-se vell és esperar que el món et porti.
Tindria més diners si em volguessin conèixer.
Reparteixo l'any entre somnis i desenganys.
El taüt és una caixa d'estalvis.
Un banc és una festa de diners.
La núvia sempre em tria les butxaques molt grans.
Si dono tot el temps, em convertiré en un déu.
Morir-se és començar una llarga vaga.
El millor de caminar és trobar nous aires.
La vida és una disminució contínua d'espais.
No hi ha dones lletges sinó ulls mal ensinistrats.
L'estimo tant que dubto que la conegui.
Tingueu sempre present que els encerts no us pertanyen.
Escriuria més, però el llapis se'n riu.
És indubtable que les dones tenen menys cares polièdriques.
No penso perquè sí, penso perquè no.
Faria una entrevista, però acostumo a portar calçotets.
L'home volia llibertat però va crear les tanques.
Tot i que el gat em mira, no sé que dir-li.
Casar-se seria més fàcil si durés una nit.
Tinc massa por per no equivocar-me.
Anar al cel, es qüestió de padrins.
És massa viu per no morir-se.
Sense pressa, s'arriba d'hora.
Només tinc cos per passar comptes.
Sóc el rei d'un país petit i desert.
Trobareu més negocis que amics.
Ser pobre és un acte de bona fe.
He començat un treball massa lluny del paradís.
El meu futur us el regalo.
Tinc por del dolor i del regne de la llum.
No tinc res més que un camí ple de contratemps.
Si arribo massa tard, no trobaré més que crits.
Amb dos ulls i tan poc que aprenc.
Si el sol camina, la fosca corre.
Sempre, quedarà un lloc on us podreu perdre.
Poemes curts (LXXI)
13 Març, 2021 19:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan plou al carrer,
a l'hora primera,
sento com es queixa
de mai no saber
si algú la prega.
És el llop
quan sent l'ovella
quan demana
bona menja,
no hi és tot.
En el caminoi,
quatre fulles velles
diuen meravelles
tot parlant del sol,
estimen estrelles.
Els fantasmes
són aquí,
volen tasques
de glatir,
miserables.
Animeta amb pena
vaig pels carrerons,
voldria torrons
d'aquells fets d'ametlla,
els prenc als minyons.
Apleguen fantasmes
per cambres i racons
la meitat són bons,
difícils els altres,
tots ells miserables.
Quan apleguen esperits
amb carona riallera,
demana una veu planera:
Amagueu-vos sota el llit!,
després s'alluna la festa.
Mireu-la com va
sense tocar terra,
és talment princesa
plena de somiar
amb mars de dolcesa.
En el batec
de les hores dolces
com parlo a estones
mentre em distrec
de les llargues noses.
Manta noies,
ben guarnides,
eixerides,
riuen totes
mentre miren.
Com estimo
la tardor
quan desitjo
somiar un poc
i endevino
que sóc mort.
A la vella casa,
no hi ha embalums
ni rau la nissaga
esperant vençuts,
la nit qui s'atansa.
A l'enterrament,
érem quatre gats,
uns assedegats,
altres plens de vent,
va ser prou distant.
Quan la lluna vol
eixir al migdia
sento com em crida,
com lluita i li dol
no haver altra vida.
Trenta pedres
al coixí
fan tenebres
per la nit,
són molt seves.
A la bona vida,
mai poso enrenou,
descansar convida
a estimar, de nou,
regnes de fugida.
En ser al vespre,
quan li plau,
parla el mestre
del catau,
ho veu negre.
Al bon dematí,
quan la pluja aplega,
sento com a festa
tot el que han de dir,
estimo la fressa.
Les fulles demanen,
en ser a la tardor,
un descans traïdor,
qui els diu que manen:
el matar a tothom.
Quan la Parca
entri al poble
sigui noble
i passi casa
a pas doble.
Epigrames (LXXI)
13 Març, 2021 19:30
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta hores
de la nit
diuen totes
que he dormit.
Com de foll
és nostre amor,
sense endoll
on posar el cor.
Les angúnies
són així:
mengen, criden,
beuen vi.
Portaré el seny
fins a la tempesta,
per deixar la gresca,
per gaudir-ne menys.
Com un gegant
sense il·lusió,
menjo quan hi ha,
viatjo enlloc.
Les comandes
de la nit
mai es cansen
de venir.
Doneu-me pau
a la tenebra,
una mà estesa
i una clau.
Passeig del dolor
tot pujant al cim,
penso en mig abril
quan em plau dolçor.
La mare demana,
tot mirant el nin,
que acabi la febrada,
voldria dormir.
En les velles hores
d'un mes de febrer
penso com pot ser
que s'acabin totes.
A la casa vella,
quan parla la clau,
com diu meravella,
però poc li plau.
Mai he demanat,
perduda feresa,
el tresor quant crema
perquè no ha arribat.
Quan el sol s'enfada
del treball mal fet,
ens porta una flama:
rabiosa, creixent.
Estimo el vent
abans que la tempesta,
però és aquesta
qui mai es perd.
Pobrissó el llop
quan sap que el corder
arribà el primer
per guarir el seu lloc.
Sent tan gran
i matusser,
com m'escau
ser el primer.
Una mossa sola
al balcó estant
mentre va somiant
diu que amor li sobra.
Porteu-me a l'escola
de tinta i paper,
la deixà primer,
però hom l'enyora.
En les ombres
de la nit
massa homes
fan glatir.
Quan li parlo al vent
de jorns de tardor,
em porta escalfor
per si agafo fred.
Quatre roses
del jardí
parlen totes
sense dir.
El ruc volia
aprendre a somiar,
la sínia sentia
ni gosa xerrar.
Aparteu-me
un racó de por
per si ve la mort
i es vol distreu-re.
No vull haver
més noves primaveres,
desitjo les velles,
les de no glatir més.