La mar és forta i set poemes més
21 Juny, 2021 21:56
Publicat per jjroca,
Poemes
La mar és forta
Sóc dels que vénen a raure en el port
per fer comiat del cru hivern,
les barques buides i el desesper
tot i pensant que creix la por.
Els mariners, enemics del silenci,
planyen, a una, a taula estant,
el vi és begut, el rom no tant
i les mirades van a qui reny.
Poble de mar i de tempesta,
amb cases velles i carrers blancs,
de pocs replans, prop la cinglera.
La mar és forta, massa encisera
per a tenir-la com a garant
de vida tova i llarga espera.
Bones raons
Amics i companys del terra més erm
on viu l’ametller sense fer cap treva,
és un gran soldat amb caire despert
qui s’amaga, al punt, quan el vent empenta.
El mul, els pagesos i el futur llunyà
esperant, un dia, trobar el gran tresor,
quatre olives negres rajaran dolç or
qui anirà a dormir en el foc profà.
Massa de mentires, manta d’ambicions
mentre l’ametller treballa i esclata
emplenant les branques amb milers de flors.
Quan parlo, se’n riu del treball i el sou
i miren el sol qui va cap a casa
potser carregat de bones raons.
Ni puc ni sé entendre la saviesa
Ni puc ni sé entendre la saviesa
puix la neciesa va fent-se gran,
escric així: Del tot pensant
on trobar un déu o una deessa!
Sóc camacurt i pensador de fira,
fet a les dèries i a l’embalum,
he de seguir el bon costum
de prendre lluites de poca mida.
Casa, cafè i vi a la taula,
amb una plata plena d’enciam
on dorm, al ras, una sardina.
Demano, al seny, la llarga vida
sense cap festa on l’aviram
hagi pagat pena tan alta.
Esperant la primavera
Un follet em comentava
que, esperant la primavera,
al bon Déu li demanava:
Posa pau en eixa terra!
Les plantes adelerades
posant fulles, posant flors;
n’hi haurà de tots els colors
en patis, jardins i cases.
El sol, que n’és ben conscient,
presidint les meravelles,
donarà llum i calor.
No es demana aturador
per a aquest curta empresa
que, passat un temps, s’adorm.
Al dessota d’un cel gran
El coixí i el matalàs,
avui, fan la contalla,
com parlaran de la palla,
d’aquell llit posat al ras.
Al dessota d’un cel gran,
on neguitegen estrelles,
com viatjo entre tenebres
fins que el fred em puja al nas.
Aprenent de somiador,
com espero nova lluna
per poder-li comentar:
Si, demà, em deixo anar
aprendré dolça mesura
qui em portarà a l’amor.
Venedors de llum
Venedors de llum
com fan tombarelles,
entre tendres herbes,
quan arriba el sol.
I són tan porucs,
tan posats en noses,
que porten les roses
esperant condol.
Venedors de llum
esperant, al vespre,
gent qui va a sopar.
És, a l’endemà,
quan espero rebre:
neciesa i fum.
Ha de ser el seu fadrí
Com la flaire de la flor
em torna a la primavera,
és la mossa qui delera
esperant el gran amor.
Ha de ser el seu fadrí:
ben noble, intel·ligent,
de bon matí, diligent
i ben lluny d’ésser mesquí.
Però, passades les hores,
quan el sol és al seu lloc,
nostra poncella canvia.
Que treballi, faci via
i que begui més bé poc,
les esperances són poques.
On queda l’amor?
I la barca, als trencacolls,
barallant-se amb les ones,
de segur, que avui són totes
de caire treballador.
Pescador de cara bruna,
cansat d’ensumar mal peix,
els deutes són en escreix
i el poble, mitja runa.
Batalles entre gemecs,
mals renecs i queixalades
fins aplegar el dolç port.
Dieu: On queda l’amor
sinó en capses mal girbades
de somnis vinguts a menys?