La mar és forta i set poemes més

21 Juny, 2021 21:56
Publicat per jjroca, Poemes

La mar és forta


Sóc dels que vénen a raure en el port

per fer comiat del cru hivern,

les barques buides i el desesper

tot i pensant que creix la por.

Els mariners, enemics del silenci,

planyen, a una, a taula estant,

el vi és begut, el rom no tant

i les mirades van a qui reny.

Poble de mar i de tempesta,

amb cases velles i carrers blancs,

de pocs replans, prop la cinglera.

La mar és forta, massa encisera

per a tenir-la com a garant

de vida tova i llarga espera.


Bones raons


Amics i companys del terra més erm

on viu l’ametller sense fer cap treva,

és un gran soldat amb caire despert

qui s’amaga, al punt, quan el vent empenta.

El mul, els pagesos i el futur llunyà

esperant, un dia, trobar el gran tresor,

quatre olives negres rajaran dolç or

qui anirà a dormir en el foc profà.

Massa de mentires, manta d’ambicions

mentre l’ametller treballa i esclata

emplenant les branques amb milers de flors.

Quan parlo, se’n riu del treball i el sou

i miren el sol qui va cap a casa

potser carregat de bones raons.


Ni puc ni sé entendre la saviesa


Ni puc ni sé entendre la saviesa

puix la neciesa va fent-se gran,

escric així: Del tot pensant

on trobar un déu o una deessa!

Sóc camacurt i pensador de fira,

fet a les dèries i a l’embalum,

he de seguir el bon costum

de prendre lluites de poca mida.

Casa, cafè i vi a la taula,

amb una plata plena d’enciam

on dorm, al ras, una sardina.

Demano, al seny, la llarga vida

sense cap festa on l’aviram

hagi pagat pena tan alta.


Esperant la primavera


Un follet em comentava

que, esperant la primavera,

al bon Déu li demanava:

Posa pau en eixa terra!

Les plantes adelerades

posant fulles, posant flors;

n’hi haurà de tots els colors

en patis, jardins i cases.

El sol, que n’és ben conscient,

presidint les meravelles,

donarà llum i calor.

No es demana aturador

per a aquest curta empresa

que, passat un temps, s’adorm.


Al dessota d’un cel gran


El coixí i el matalàs,

avui, fan la contalla,

com parlaran de la palla,

d’aquell llit posat al ras.

Al dessota d’un cel gran,

on neguitegen estrelles,

com viatjo entre tenebres

fins que el fred em puja al nas.

Aprenent de somiador,

com espero nova lluna

per poder-li comentar:

Si, demà, em deixo anar

aprendré dolça mesura

qui em portarà a l’amor.


Venedors de llum


Venedors de llum

com fan tombarelles,

entre tendres herbes,

quan arriba el sol.

I són tan porucs,

tan posats en noses,

que porten les roses

esperant condol.

Venedors de llum

esperant, al vespre,

gent qui va a sopar.

És, a l’endemà,

quan espero rebre:

neciesa i fum.


Ha de ser el seu fadrí


Com la flaire de la flor

em torna a la primavera,

és la mossa qui delera

esperant el gran amor.

Ha de ser el seu fadrí:

ben noble, intel·ligent,

de bon matí, diligent

i ben lluny d’ésser mesquí.

Però, passades les hores,

quan el sol és al seu lloc,

nostra poncella canvia.

Que treballi, faci via

i que begui més bé poc,

les esperances són poques.


On queda l’amor?


I la barca, als trencacolls,

barallant-se amb les ones,

de segur, que avui són totes

de caire treballador.

Pescador de cara bruna,

cansat d’ensumar mal peix,

els deutes són en escreix

i el poble, mitja runa.

Batalles entre gemecs,

mals renecs i queixalades

fins aplegar el dolç port.

Dieu: On queda l’amor

sinó en capses mal girbades

de somnis vinguts a menys?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: