Pensaments festius (CVIII)
11 Juliol, 2022 09:27
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Treballaria, però no haig temps.
Provaria de pensar, però el cap és lluny de la panxa.
Estic trist, acabo de saber que no sóc ric.
Voldria aturar el temps, però no me’n surto.
Voldria parlar amb mi, però no tinc hores.
Al país de melangies, cada dia era un parany.
És, al camí, on vull el meu temps.
Parlaré poc, em vull lluir.
Si ve un cop de sort, espero que sigui lleu.
Demana el que vulguis, però sense esperar rebre massa.
Els éssers intel·ligents solen ser massa discrets.
He hagut de canviar un viatge per un somni.
Avançar, cal reservar-ho per als prudents.
Entre beure i veure em passo els dies.
Mai confieu d’un camí sense pedres.
Diuen que guanyo diners, però no els veig.
He canviat d’ofici, a l’altre em feien feinejar.
Estic esperant les ganes per a posar-me a feinejar.
Quan hagi més temps, aprendré a volar.
He decidit tenir salut, aquest metge és molt car.
No he aconseguit deixar el temps enrere.
Estic perdut, només trobo oficis que no es cobra.
Si perdo el temps pensant, me’l tornaran?
Encara no he entès perquè no guanyo.
En tornar del metge, vaig perdre la salut.
Fins quan puc allargar les vacances?
De fet, el món ja se sosté sol.
Cent anys més i seré ric.
He comprat un llibre per a poder estar callat.
M’han convidat a fer feina, faré tard.
Cerco soci que em faci ric sense que se n’adoni.
Aniré al bosc per si em puc perdre una estona.
El cos i jo no ens posem d’acord a l’hora de sopar.
El darrer que vaig decidir va ser: Cercar núvia!
Esbrineu la diferència entre casat i cansat.
Si perdo un amic, en trobaré un altre?
Un dia d’aquests faré anys.
Aniré a cercar feina, però sense compromís.
Ja fa dos dies que no m’ofereixen fer-me ric.
Com vaig de vacances, viatjaré a peu.
Cerco soci que em porti a coll-i-bé.
Estic a punt per a fer-me un embolic.
Llogaré una part del cervell, no la faig servir.
El bodeguer quasi m’ha canviat el vi en aigua.
He comprat una barca, encara no sé el motiu.
Ha vingut el fred, ningú el vol hostatjar.
Surto a sopar prompte per si la gana s’adorm.
No treballo massa per si acabo la feina.
Si haig més diners, perdré el son?
Confio amb l’amistat, però amb prudència.
Estic entre perdre i no guanyar.
De segur que, saber molt, atipa.
Si vols ser lliure, comença regalant les corbates.
Estic aprenent a no fer servir el cap.
Un es pregunta que vol dir: Ser ric!
He decidit començar el mes el dia vint.
Matinar, per anar a la feina, deu ser esgotador.
No em féssiu cas, però igual puc volar.
Com era tan valent i set poemes més
09 Juliol, 2022 11:33
Publicat per jjroca,
Poemes
Com era tan valent
I, com era tan valent,
caminava sense pressa,
no estalviava l’escomesa
mig amable de la gent.
Mentiria si digués
que un dia passà por,
va ser a causa de la calor
quan vaig veure el que no és.
Va llevar-se pel matí
per a córrer l’aventura
de guanyar sense caler.
Però un dia va saber
que la llicència no dura,
de l’ensurt, es va morir.
Estic barallat amb l’ombra
Estic barallat amb l’ombra
perquè, sovint, m’acompanya,
a l’hivern, quasi m’escanya,
a l’estiu, s’amaga a sota.
Li he demanat conversa
quan em llevo pel matí,
però es veu que, en el dormir,
ha una gràcia manifesta.
Estic barallat amb l’ombra
i, de fet, ens discutim
encara que sempre calla.
Amb els llums es mou i balla
i, quan penso que gaudim,
la perdo, és ben poca-solta.
Les paraules van al vent
Les paraules van al vent,
és allí on, tost, s’adormen,
com gaudeixen de les ombres,
del malviure de la gent.
Són esquerpes i lleugeres,
fugen, lluny, per a no tornar,
si alguna és vol quedar,
les tracten de mentideres.
Les paraules van al vent
on bastiran un palau,
on dormir i sojornar.
Han el deure de restar
per si aplega dolça nau
per navegar vers ponent.
Al racó incert
Al racó incert
de la poca glòria,
cerca la memòria
un temps menys punyent.
Galdosos els homes
qui no han passat,
el regne han deixat
a les hores toves.
Al racó incert,
m’agrada reviure
velles sensacions.
Són els moments bons
qui hom vol descriure
quan li guanya el fred.
Pobrissons els rics
Pobrissons els rics
sempre amb les presses,
cercant les promeses
d’un futur feliç.
Un pobre seient,
ben posat a l’ombra,
em diu com li sobra
la joia dels bens.
Pobrissons els rics
que, un cop són malalts,
volen altres menges.
Amb els alls i cebes
volo pels de dalts
fins que ve el dormir.
La lluna en un cove
La lluna en un cove
i el sol al migdia,
vana és l’alegria
a casa del pobre.
Trobats els paranys,
llunyana infantesa,
el riu no em pesa
ni em posa els anys.
La lluna en un cove
i lluny el paradís
per poder gaudir-lo.
Hauria de dir-ho,
però perdrà tot l’encís
si vull ésser noble.
En ma vida
Mentiria si digués
que, cansat, descanso més.
En ma vida, la fortuna
costa molt de mesurar,
ben sovint sóc a la lluna,
però mai sé com baixar.
Les empreses són lleugeres
quan s’acaba el primer mes,
després, perdo l’interès
quan arriben les banderes.
Pensadors i somiatruites
com s’apunten a l’engròs,
de la ràbia, en tinc un tros
perquè perdo massa lluites.
La mort davallava
La mort davallava
pel carrer estret,
surt d’aquella casa
on, tot, ja està fet.
Va ser home fort,
de feines feixugues,
van venir les mudes
i canvià la sort.
El pobre pagès
deixa dona, mula
i el menjar de grat.
També queda un gat
qui mira la lluna
dolgut i corprès.
Pensaments festius (CVII)
01 Juliol, 2022 05:38
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Viatjar és la manera més divertida de no sortir de casa.
Prego que el meu enemic visqui molts anys més que jo.
Estimo tant la llibertat que mai la compraria.
Déu em demana un assaig i jo li ofereixo una novel·la.
Com que tenia el sac buit li vaig haver d'omplir.
No suporto les idees, per això les deixo anar.
L'home parla de somnis, la dona de despertar.
És un ric fastigós, a més, és intel·ligent.
He vingut al món per aprendre, potser que me'n torni.
Tinc el cos cansat, ara, em deixarà tranquil.
Si la felicitat tingués preu, ja l'hagués venut.
Vull un mitjó negre i l'altre semblant.
El cap és gran, el cervell és una altra cosa.
He començat a aprendre: els diners fan de mal empassar.
Em passaria el dia cantant, però he de fer el paper de mut.
La vergonya entra per ulls i orelles i surt per les galtes.
No sóc pessimista, però acabaré morint-me.
He estat discutint amb el gos, ell lladra millor que jo.
Puc passar la vida dormint sense saber el preu de la son.
Ella diu que he de madurar, jo li dic: Per on?
L'home podria pensar més, però es mareja.
La dutxa és la pluja unipersonal i controlada.
Era tan jove que es pensava que la vida no s'asseu.
Tinc un dubte, però no el penso donar a ningú.
No em preocupa l'infern, el banc m'ha fet una assegurança de vida.
He pujat al cim, ara, cerco una ombra.
Vaig anar a collir pomes, però era una olivera.
És bonic ser home, però, ara, voldria ser un soc.
Puc volar, tinc el perill de caure.
El treball és pesat, les vacances el fan feixuc.
Els rics no treballen, que tristos deuen estar.
El cuiner et dóna una sardina i et vol fer creure que és un pop.
He caminat prou per saber que he de seguir.
Estic perdent la fe, és trist ser un cistell.
Era un home tan valent que es va quedar sense cap.
No suporto veure el vi, per això me'l bec.
Quan l'home va inventar els diners, l'aire ja existia.
He aconseguit fer-me vell sense el vostre ajut.
Estic buscant una botiga per comprar ganes de treballar.
He provat d'anar descalç, però em feien pena els peus.
Estic buscant un enemic per poder-me justificar.
És difícil equivocar-se, Déu posa les dianes massa grans.
Em volen portar a presó, però encara no he sortit de la meva.
Pensant amb lògica, hauria d'arribar a alguna conclusió.
La temença em portarà i set poemes més
01 Juliol, 2022 05:35
Publicat per jjroca,
Poemes
La temença em portarà
La temença em portarà
a tancar totes les portes,
mai hauré eixit de pobre,
la fortuna és més enllà.
He après a fer negocis
amb un dimoni eixerit,
el tracto de bon amic,
és geperut i mig borni.
La temença em portarà
a morir com un cristià
envoltat de quatre ciris.
Hauré de deixar-me el vici
de mirar i de comentar
on la gràcia m’endurà.
Com seria cavaller
Com seria cavaller
ben entrada primavera,
a l’hivern, la llarga espera,
prop del foc, s’està més bé.
Lliuraria les poncelles
d’enemics de mala sang,
cavaller com els d’abans
amb menys llums que pas tenebres.
Compraria un cavall,
ben barat, dels de cartró
i una espasa de fusta.
Fora el rei de la batussa
i lluitaria, com pocs,
tot fugint drecera avall.
En converses amb el savi
En converses amb el savi,
de la vida i de la mort,
com m’ha dit que no té sort
mentre sigui en aquest barri.
Amb uns rics intel·ligents,
ben llestos i saberuts,
només els pobres són rucs
qui viuen entre la gent.
Amb converses amb el savi,
com li he dit que no he triat
pertànyer als malentesos.
De la força serem presos
i avançant com esgarriats
haurem de perdre ben ràpid.
Hauran palau o castell
Ben cofoi, vaig bosc endins
per trobar les meravelles,
allí, resten les donzelles
tot somiant amb nuvis rics.
Hauran palau o castell,
vint servents de tota mena,
una vida ben planera
entre vestits i mantells.
Al migdia, bon dinar,
al capvespre, passejada
i, prou d’hora, l’allitar.
Una joia tan preuada
ningú la deixa escapar,
dolç paper d’enamorada.
La canalla
Amb quaranta queixalades,
d’aquelles de prendre mal,
va passant, al vell corral,
les millors de les vesprades.
Poc li agrada el llaurar
i molt menys voltar la sínia,
menjaria tot el dia,
però l’amo fa aturar.
La somera li comenta
que necessita més palla
per a enllestir un nou jaç.
Ha vingut un bordegàs
i, ja se sap, la canalla
han de gaudir de la festa.
Hauries de saber
Hauries de saber
que, sent dolça estimada,
el mosso que t’agrada
no et donarà plaer.
Puix, ell, és massa llest
i cerca les promeses
al palau de princeses
amb el bagul ben ple.
Hauries de saber
que et porto en els somnis
quan és entrada nit.
No sóc tan eixerit
i visc amb un dimoni
qui em fa perdre la fe.
En el palau reial
En el palau reial,
on dormen les princeses,
hi ha tantes primaveres
com joies en el ball.
De bon matí, es desperten
per saludar el sol,
com riuen sense dol
quan obren les finestres.
En el palau reial,
la reina es pentina,
s’endreça els cabells.
Com corren els servents
quan ixen de la cuina
per portar l’esmorzar.
Ni temences ni virtuts
Ni temences ni virtuts,
he trobat en el mercat,
el venedor, que ha parat,
és prou vell i prou rabiüt.
Una vida com la meva
no precisa absolució,
haig més joia que llautó,
gairebé estic de festa.
He trobat, a la finestra,
un dimoni enamorat
del riure d’una donzella.
Com diria que és de bella
si no tinc el gust sensat
i la guaito sense pressa.
Poemes curts (CII)
01 Juliol, 2022 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com les orenetes,
en el dolç ballar,
volen inquietes
per tal de trobar
de totes les les menges.
Sento el greu parlar
de les tomateres,
no volen restar
entre les promeses
del creure i callar.
No he de conquerir
la joia sencera,
és tan mentidera,
tan feta al desdir:
somnis i promesa.
Entre roses,
viu l'enyor,
massa noses
duu l'amor,
mai el copses.
La mossa somiava
amb un vestit nou,
sortir-se'n del jou
de tornar a la casa
sense haver l'amor.
M'agrada seure
al petit banc
on l'aviram
em vindrà a veure,
porto un reclam.
L'ametller contava
anys de tota mena
mentre enyorava:
raïm i verema,
el vent el gronxava.
A la casa
del pagès,
cada tarda
passa el vent,
però no parla.
Com demano
per a mi
un bon coixí
mentre treballo,
veig com se'n riu.
A la festa
del turment,
diu la mestressa
que vagi fent
mentre espera.
Haig per donar:
dolça esperança
sense recança
per no fruitar,
després, em passa.
En el regne
de la por,
cada metge
és un senyor
si ho sap entendre.
Malaguanyats
els triomfadors
sense les pors
dels enganyats
en temps d'enyors.
Les perdudes hores
davant de la mar
han estat fruitoses,
elles m'han donat
la pau sense proves.
Com va dir-me
el mossèn:
Penedir-se
és ser valent!
Va per a bisbe.
Al dimoni
li he contat
que, quan toqui,
hi seré de grat,
és prou borni.
Satanàs,
el mentider,
diu que el mas
és del pagès,
que poc que ho sap.
A l'estiu demano
anar a la mar,
però un déu pesat
em conta que, a l'amo,
no li ve de grat.
Massa dies
sense por
donen vides
sense goig,
sense enganyifes.
Sento la remor
cansada d'una mar
qui cerca un senyor
per tal de trobar
un polsim d'amor.
Epigrames (CII)
01 Juliol, 2022 05:28
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com m'agradaria,
abans de dormir,
saber l'alegria
que m'esguarda al llit.
Al pessebre estant,
tot mirant el Nin,
ni vull saber qui
el farà plorar.
Sento el ca
endins del bosc,
cerca un lloc
on sojornar.
Quan la veig
en el corriol,
faig un miol
com de festeig.
En el reialme
de la poca sort,
en comencen quatre
i n'acaben dos.
Voldria saber
si, en aquest país,
cal donar avís
quan el sol no hi és.
Sempre em plau
el gran misteri
d'un babau
trobant senderi.
He d'aconseguir,
en poques setmanes,
que dues germanes
es queixin de mi.
Sense rosa
per donar,
bona cosa
és marxar.
Una tarda
de passeig,
com m'agrada
en escreix.
La més maca
de les flors
és qui mana
quan hi ha amor.
En el clar país,
a les hores baixes,
parlen, entre caixes,
sense res a dir.
Sent tan pobre
i mentider,
ser prou noble
m'està bé.
A la vella soledat,
li he parat casa,
viure allí poc que li agrada,
però resta i fa bondat.
En el trist racó,
plora una formiga,
diu que el vent la crida,
però ha gran por.
Cavaller, a cavall,
va passant deveses
per salvar princeses
quan vénen del ball.
Mai he de morir
abans de sopar,
el camí és molt llarg
i no vull partir.
Deixeu-me anar
al ball de plaça,
ballar no m'agrada,
però em plau guaitar.
El llapis tremola
en viatjar pel full,
recorda l'escola
i el saber-se ruc.
Massa melangies
porten el meu nom,
en el pas dels dies,
com decreix l'amor.
Per perdre la fe
no calen tanoques
ni anar, a les fosques,
per estrets carrers.
La mare demana
anar a festejar,
després, diu que encara
no és temps de casar.
De converses
amb el ruc,
en faig meves
les virtuts.
No voldria
fer un remuc,
cada dia,
quan no puc.
He de callar i set poemes més
23 Juny, 2022 06:27
Publicat per jjroca,
Poemes
He de callar
Essent pobre i entossudit
en viatjar a la lluna,
em queixaré de l’escuma,
de la mar i de l’oblit.
Poques llums per encertar
on ens portarà la vida,
haig la febre amanida
per si el llop em ve a cercar.
He de guanyar un tros de pa
on allitar una sardina
o una negra botifarra.
Perdre poc, gens que m’agrada
i m’enfado amb la veïna
perquè diu que he de callar.
Enllestint i procurant
L’aventura de saber
precisa la cuina encesa,
una menja a la nevera,
un desig mig barroer.
Avançar en nou hivern,
aplegar a la primavera,
encetar la gran bestreta
de lliurar-se al no poder.
Tot i així, anar endavant
entre valls clares i fosques
per a aplegar a nostra casa.
Som els fruits de la nissaga
qui lluitava, amb les mosques,
enllestint i procurant.
En una part del corriol
En una part del corriol,
he vist formigues airoses,
van viatjant, sense noses,
al dessota del gran sol.
Les papallones volant,
les flors enmig de les festes,
poncelles a les finestres
tot i l’amor esperant.
En una part del corriol,
dues pedres com raonen
sense deixar de mirar.
L’oreneta, en el passar,
gairebé ni deixa ombres,
ha pressa de fer el bressol.
El bon drac ens ha deixat
El bon drac ens ha deixat
mig ferit i avergonyit,
ha un somni espaordit
tot fugint de l’ample prat.
En el bosc, ha de trobar:
noves forces i encanteri,
el seu posat s’ha fet tebi,
ni ha ganes de lluitar.
El bon drac ens ha deixat:
decebut, sense il·lusió,
ben lluny de la mort propera.
No vol regne ni bandera
ni un cavallet de cartró
que li recordi el passat.
Vella barca i temporal
Vella barca i temporal,
com la mar gronxa que gronxa,
en el port, no hi ha revolta
de peixos ni d’aviram.
Els pescadors, pocs diners,
amb les il·lusions perdudes,
les dones voldrien mudes
en aplegar al tombar el mes.
El cel sembla davallar
i el vent infla la vela,
la barca ni pot, quequeja,
terra endins voldria anar.
Però el temporal decau
quan l’angoixa encara rau.
Primavera és gran encís
A la festa de les flors,
han convidat les abelles,
vindran totes per parelles,
guiades per les olors.
Primavera és gran encís,
les marietes rodolen,
de menja, segur que en troben
en aplegar al paradís.
Un cuc més llaminer
com recerca fulles tendres
en un arbre eixerit.
Potser convida l’amic
per a eixir de les tenebres
tan fosques de l’ample hivern.
Al barri de solitud
Al barri de solitud
ni les ombres són eternes,
van fugint quan les lluernes
grimpen, totes, més amunt.
Com nostramo s’ha fet vell
cerca una pobra cadira:
callada, ben amanida
per a servir d’escambell.
Al barri de solitud,
s’encallen els nous desitjos
fins a l’hora de sopar.
La mestressa ho té clar:
Sense festes ni anissos,
cal preservar la virtut!
Era un poble
Era un poble, que us diré,
cansat de ses hores baixes,
quatre pagesos, vuit caixes,
de menjar, ni mal ni bé.
A la missa, només dones,
els seus homes al cafè,
poques cartes, mala fe
i pagaven els tanoques.
En cada hort, voltava el ruc
una sínia dissortada,
mentre creixien les plantes.
Les diumenges amb sabates,
al cine, amb bona cara,
lluita amarga els dilluns.
Pensaments festius (CVI)
14 Juny, 2022 06:05
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Com estava empipat amb la dona, suportava millor la calor.
Estic aprenent a ser home, de moment encara no penso.
Si Déu no volia que treballés, m'hauria amagat la feina.
No sé si sóc un número, el faig o el suporto.
He estat pensant, m'hauré de confessar?
Com he de confessar-me, m'afanyaré a fer pecats.
Déu és el meu pare, potser Ell no ho sap?
Tinc una crisi de valors, no jugaré més a la borsa.
Em vaig enamorar tant, que vaig passar sense ella.
Si he d'anar a l'infern, necessitaré un pot de crema.
El mossèn predica el cel, potser haurà d'anar-hi d'hora?
El gos lladra, té por que el confongui amb algú.
La intel·ligència és massa tímida per eixir.
Si heu de pensar, feu-ho abans de morir.
L'important és el resultat de la darrera guerra.
He tingut més dies de por que de pena.
M'estimo el cos, encara que no li regali flors.
Com puc ser gandul i comentar-li al meu cor.
Els carrers són les sobres de les cases.
Almenys, poseu-me un entrepà dintre el taüt.
Em va prometre el cel i em va prendre la casa.
Sempre he estat l'ombra del meu cos.
No vull ser pobre, però m'empenyen.
El miracle més antic és la paciència de Déu.
Volia un miracle, però només la van operar.
Sé on tinc el cap, però no el que pensa.
Vaig trobar un home segur de si mateix, s'havia mort.
Si Déu creu que em salvaré és que és molt optimista.
No tinc por de morir-me, ni em fa massa goig.
Puc creure amb el demà, també ho vaig fer amb la democràcia.
No tinc opinió pròpia, almenys reconeguda.
Creu amb la bellesa interior, se li acaben els pretendents.
És un ric penedit, també és poc espavilat.
Per què anem al cel si tenim dos peus?
Ella volia una casa, li he comprat una clau.
És molt estúpid, no hi ha manera d'ensarronar-lo.
Em van regalar un ruc, ara ja no raono sol.
És un bon home, continua sent més pobre que jo.
No us puc deixar els diners, m'enyorarien massa.
Estic aprenent a ser sord, vaig pel tercer silenci.
Ha estat un plaer veure-us, ja el puc perdre.
Tinc una vida ensopida, no desitjo deixar-la.
Un somni és un camí sense aturada.
L'esperança és la solitud d'una via sense tren.
A la sínia, plora el ruc i set poemes més
14 Juny, 2022 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
A la sínia, plora el ruc
A la sínia, plora el ruc
en sentir com brolla l’aigua,
com demana trobar pausa
quan li aplega el son perdut.
A la sínia, dóna tombs
sense contar-los pas massa,
com es queixa a cada passa
per no albirar un altre món.
A la sínia, hi ha un cargol,
ben endinsat a la closca,
qui demana menjar verd.
La pluja falsa fineix
i treu el tel de la porta
per a veure si fa sol.
Estimar en desmesura
Estimada del meu cor
quan apleguem a les fosques
haurem d’encendre les torxes
i asseure’ns prop del foc.
Primavera ha arribat,
però la neu l’acompanya,
en el prat, s’adorm l’aranya
tot pensant que arriba tard.
Estimada en desmesura
no haig més plata per donar
puix la resta és emprada.
Et diria que m’agrada
prendre el llit per a estimar
fins que creixi la cordura.
Una pau eterna
A la casa de ponent,
he posat la poca feina,
com fa temps que no haig eina
plego prompte i vaig fent.
Els altres fruiten com jo
d’una pau diria eterna,
és una existència lleugera
quasi posada en el joc.
No parlem ni ens barallem
per haver mars de diners
i recollir la collita.
Hi ha un ésser qui predica,
però no l’escolten gens,
tot i així, quasi avancem.
Un xic entremaliat
Essent un xic entremaliat,
robo les peres de l’hort,
em menjo els albercocs
i cireres a grapats.
El pagès em persegueix,
m’empaita, em diu de tot,
com ja estic un xic més sord
quasi ric quan, vell, el veig.
Em pregunta per ma casa,
qui és, de fet, mon pare
o si haig un avi gran.
Corro més, ja no sé quant,
i, en aplegar al gros arbre,
m’amago a dalt la branca.
Aprendre del bé
Aprendre del bé
i passar a estones,
són les noves proves
amables del ser.
Anar cap avant
per a mirar enrere,
córrer com un llebre
si van empaitant.
En aplegar a vell,
cercar bon caliu
en cambra petita.
Pertànyer a l’estima
amable del niu
on sentir-se rei.
El núvol creix
El núvol creix i el vent el porta,
amb un xic de pressa, al cim del Montsià,
és allí quan passa que es posa a plorar
en deixar la mar tan maca i marona.
No sabré quin déu governa Natura
ni la voluntat posada en obrar,
és la pertinença al voler agradar
qui el fa servent quan el cel procura.
El núvol creix i el vent li demana
que no es queixi tant i es deixi anar
per a viatjar a terres llunyanes.
Però un seguit de forces estranyes
li demanen prompte el gran aturar,
és així, en el punt, on el terra es banya.
Els pagesos
Els pagesos són així:
Malparlats i bons amics!
Assumeixen que eixir d’hora
és complicat i agradós,
junyir el matxo, cridar el gos
i dir adéu-siau a la dona.
Anar al tros com cada dia
amb estris i bon menjar:
dos ous, tomata, sardina.
Arribar com qui endevina
que hauria de treballar
sense pena ni alegria.
I, al capvespre, ja se sap:
Tornar a casa sense esclat!
He de lluir amb la pena
He de lluir amb la pena
i les ganes d’arribar,
el viatge curt i clar,
ser, al capvespre, a casa seva.
He trobat les melangies
a la vora del camí,
totes eren amanides
per a burlar-se de mi.
Molta son i poc negoci
van passant pel meu carrer
i, a la plaça, fan estada.
Mentiria altra vegada
si hagués guany en saber
on em trobarà el nou soci.
Poemes curts (CI)
14 Juny, 2022 05:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la pensa és nova
i, avui, vol pouar,
el poal és car
i no és massa cosa,
fa de mal llençar.
Mai demano
per a mi
ser cap amo
i haver de dir:
el poc que guanyo.
A la casa
de ponent,
manca gana
i sobra gent
fent mala cara.
Com demanaria,
si l'amor volgués,
sentir la follia,
perdre, a cada mes,
rajolins de vida.
M'agrada volar,
segut, a l'estança
per a anar a la dansa
de moure aquest braç
quan el cap li mana.
Mai voldria
anar a la mar
quan em parla
de la follia,
del gran gronxar.
Mariner,
sense taverna,
com enceta,
pel carrer,
sons de feblesa.
Recordo la tarda
captiva del bosc
parlant amb la fada
d'un reialme fosc
on tot encantava.
Les hores perdudes
no tenen ni son
ni es mantenen mudes
quan els vent les mou,
són massa porugues.
És la lluna qui s'espera
quan demano anar a dormir,
parla poc, és mentidera
i m'enganya perquè sí,
és després quan riu planera.
Hauré de morir
una altra vegada,
morir tant m'agrada
que ploro, a mitja nit,
per si aplega i passa.
Amb tres menges,
quatre flors,
com et demano paciència,
el festejar és una ciència
mai donada a l'amor.
Quan segava el blat,
deia la rosella:
Essent tan vermella,
haig enamorat!
El pagès vol menja.
M'agradaria oblidar
l'escalfor del llit,
el clam de la nit
quan ignora on va,
no sé perquè ho fa.
Quan la llarga agonia
va prenent les flors,
com recordo la bonior,
la bellesa d'aquell dia,
poc després, haig mal de cor.
Hauré de saber
si l'amor primer,
a l'era, m'espera,
haig una promesa,
però no ho sé ben bé.
Porteu-me al morir
sense massa pressa,
haig la cuina encesa
i un lluç per fregir,
la mort riu i espera.
No hi ha cases per buidar
ni secrets inabastables,
els vellets van marxar
sense prendre aigua ni aire,
la resta la van deixar.
L'escalfor del foc,
aquell foc quan crema,
prompte la verema
vestida de most
riurà mentre pena.
El desert comença
al darrer carrer,
mai ho pogué ser
d'una altra manera
al poble sever.