Poemes curts (XCVII)
14 Abril, 2022 10:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan m'empaita
la tempesta,
és quan crida
i manifesta:
Raó de vida!
Quan demano
plata i or,
el meu amo
diu que no es pot,
després em planyo.
A la casa
de l'Enric
hi ha una tassa
i diu que és ric,
fa bona cara.
No vull ordre
ni saviesa,
sóc tan pobre
que la queixa
es torna noble.
La collita
del pagès
sempre fruita
l'any següent
o s'esquinça.
Per a ser
un bon pastor,
cal aprendre
la lliçó:
Saber rebre!
La més maca
de les flors
sempre parla
de dolçor,
és molt pesada.
Si la mare
diu que no
quan ve el pare
mai sóc jo,
sóc un altre.
Na Mariona
va a la font,
quan ve, plora,
plora molt,
pobrissona.
He de demanar,
al meu rei, el goig
de saber-me boig,
quan m'he de llevar,
sempre em poso roig.
Quan camino
cap al prat,
com sospiro,
em sento rar,
tot ho endevino.
La més dolça
de les flors
es trastoca
per l'amor,
quasi està boja.
Quan la lluna
es riu de mi,
diu que és bruna
perquè sí,
anem a una.
En sortir a la finestra,
el poble és ver,
la mosca riu satisfeta,
la veig com creix
quan la gràcia es manifesta.
Amb més nobles sentiments,
tots anant per la misèria,
veig plànyer l'enteniment,
es veu que la queixa
es desfà en aplegar al cel.
He de demanar,
quan aplegui a Déu
que em posi un dinar
per a almenys deu,
no me'n sé estar.
Saben com demano,
en un tres i no res,
el tenir bon amo,
valent en escreix
per si m'esbatano.
El saber-me eixut
em duu per la pensa
dels silencis rucs,
poc després, comença
amb els ets i uts.
Al corriol
d'en Manelic,
quan ve el sol,
és més petit
i amb manta mel.
Les despeses
de l'incert
són promeses
de l'avern
amb poques queixes.