Poemes curts (CVI)
01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les més tèbies
meravelles
quan les crides
són molt seves,
ho endevinen.
Sento, en el celler,
com el vi s'adorm,
oblidant qui és,
albirant la sort,
no és ni tafaner.
Ploraran les cebes
tendres del meu hort
sense massa por,
de saviesa plenes,
vivint a la cort.
Els fantasmes
som així:
llencem panses,
robem vi,
són massa nafres.
Hauria de saber,
estimada lluna,
on trobar fortuna
sense dir el què sé,
anirem a una?
En la magna solitud,
la virtut no passa pena,
el xerraire esdevé mut
mentre plora primavera
mai sabré com ha sigut.
En el reialme
dels bon minyons,
se'n salven quatre
per dues raons:
sans i manaires.
Quatre velles
a la font
van amb presses,
però amb por,
massa tenebres.
Quan demano
anar a ballar,
el meu amo
vol treballar,
com m'enfado.
Parlarem
per tot arreu
i perdrem
fins al bon Déu,
l'avorrirem.
Per a beure
un vas de vi,
cal llevar-se
dematí
i atipar-se.
Quan el ruc
deixa la sínia,
es treu un ull
de la boirina
i un bon escull.
Quan la núvia
es riu de mi,
cau la pluja
perquè sí,
quasi m'embruixa.
Quan les cebes
del meu hort
van de festes
com tothom
sempre es cremen.
Mai diria
que he guanyat
quan volia
prendre part
de la follia.
Com hauria
de ser sant
si em perdria
el disbarat
de la luxúria.
En el llum
del cresolet,
el més lluny
és el proper
i es fa bru.
Quan el monstre
surt del llac,
cerco un sostre
on fer bondat,
sóc mediocre.
Com l'hivern convida
a la llar de foc,
la menja amanida,
el vi dintre el got,
el fantasma xiscla.
Poseu-me sardina
emplenant el plat,
veureu com no crida
ni es mou ni sap
on porta la vida.
En el neguiteig
de les hores vanes,
amb quatre sardanes
com fem safareig
i movem les cames.
En el riu clar,
veig la simfonia
qui em porta enllà
on neix el nou dia,
després, ja se'n va.