Poemes curts (CVI)

01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca, Poemes curts

Les més tèbies

meravelles

quan les crides

són molt seves,

ho endevinen.


Sento, en el celler,

com el vi s'adorm,

oblidant qui és,

albirant la sort,

no és ni tafaner.


Ploraran les cebes

tendres del meu hort

sense massa por,

de saviesa plenes,

vivint a la cort.


Els fantasmes

som així:

llencem panses,

robem vi,

són massa nafres.


Hauria de saber,

estimada lluna,

on trobar fortuna

sense dir el què sé,

anirem a una?


En la magna solitud,

la virtut no passa pena,

el xerraire esdevé mut

mentre plora primavera

mai sabré com ha sigut.


En el reialme

dels bon minyons,

se'n salven quatre

per dues raons:

sans i manaires.


Quatre velles

a la font

van amb presses,

però amb por,

massa tenebres.


Quan demano

anar a ballar,

el meu amo

vol treballar,

com m'enfado.


Parlarem

per tot arreu

i perdrem

fins al bon Déu,

l'avorrirem.


Per a beure

un vas de vi,

cal llevar-se

dematí

i atipar-se.


Quan el ruc

deixa la sínia,

es treu un ull

de la boirina

i un bon escull.


Quan la núvia

es riu de mi,

cau la pluja

perquè sí,

quasi m'embruixa.


Quan les cebes

del meu hort

van de festes

com tothom

sempre es cremen.


Mai diria

que he guanyat

quan volia

prendre part

de la follia.


Com hauria

de ser sant

si em perdria

el disbarat

de la luxúria.


En el llum

del cresolet,

el més lluny

és el proper

i es fa bru.


Quan el monstre

surt del llac,

cerco un sostre

on fer bondat,

sóc mediocre.


Com l'hivern convida

a la llar de foc,

la menja amanida,

el vi dintre el got,

el fantasma xiscla.


Poseu-me sardina

emplenant el plat,

veureu com no crida

ni es mou ni sap

on porta la vida.


En el neguiteig

de les hores vanes,

amb quatre sardanes

com fem safareig

i movem les cames.


En el riu clar,

veig la simfonia

qui em porta enllà

on neix el nou dia,

després, ja se'n va.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: