Pensaments divins (LXXXIV)
08 Gener, 2023 11:39
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Conec pocs dimonis que s’atipin de peix.
Estic practicant en ressuscitar, però no me’n surto.
Vull treballar de profeta, és senzill arribar a l’atur.
Necessito un altre paradís sense llibre d’instruccions.
He anat al cel per a passejar pel carrer dels profetes.
Satanàs està disgustat, han arribat tres vegetarians.
Porto hores sense pecar i ja me’n penedeixo.
Com m’avorria a l’infern, faig un curset de calderer.
M’he presentat a un «casting» per a ser sant.
Jesús tornarà quan tots els ases tinguin set orelles.
Déu està intentant posar-se a l’atur.
No sé si pecar o demanar pròrroga.
Déu està enfadat, han nomenat tres sants sense avisar.
El millor dia per a pecar és el dilluns.
Haig el dimoni esparverat, li han dit que tinc «Covid».
He aconseguit la gràcia, però tampoc em miren.
No m’agrada el cel, sempre estan de festa.
Pateixo pel meu dimoni, ha demanat la baixa.
Judes invertirà en companyies elèctriques.
Jesús vol ser pastor, però de bous.
Estic pensant en amonestar a Déu.
Déu vol provar amb homes de tres caps.
Venent entrades del cel, no faré caixa.
Satanàs no el vol, es fa pipí a la caldera.
Set dimonis, confonen: pecats mortals i venials.
Déu va fer l’univers, no vull saber com eren les eines.
Cansat de fer miracles, he deixat de ser sant.
He canviat de dimoni, l’altre no anava per feina.
No puc fer de Baptista, odio mullar-me.
Judes tornarà, ha demanat seixanta monedes.
Seria sant per la paga.
Em reservo l’infern per al gener.
Suposo que, al cel, tots estan satisfets.
Procuraré no seure mai entre dos sants.
Satanàs diu que, si peco més, em regalarà una banya.
Sant Josep vol un tractor per si ha de tornar a Egipte.
A prop de l’infern, et pots confessar.
Visc a la glòria, però guanyo menys.
Les entrades del cel estan de rebaixa.
Estic content avui, encara no m’he penedit.
Peco menys perquè no em sap ni greu.
Estic fent un seminari per a ser déu de barri.
Aprofiteu, han portat calderes noves.
Si no peques més, igual et donen ales.
Quant val un curset d’apòstol «online»?
Algú sap el correu electrònic de Déu?
He demanat un dimoni que puntuï millor els pecats.
No crec que Déu endevini les meves intencions.
No aneu al cel si heu perdut la paciència.
M’han proposat per a sant, on puc comprar el vestit?
No sé si cosirem, però estan perdent el fil.
No crec que, a la glòria, sobren seients.
Jesús havia d’estar casat perquè portava la creu.
Si vaig al cel, quins dies toca cantar?
Pecaré demà, és un dia sense I.V.A.
Vull anar al cel, al departament dels fadrins.
Satanàs vol canviar les portes de l’infern, entra fred.
Déu no sol parlar, ha de ser intel·ligent.
Va ser entrar al cel i demanar hora al psicòleg.
Epitafis (LXXXIII)
08 Gener, 2023 11:36
Publicat per jjroca,
Epitafis
Li he dit a la senyora que no penso canviar les cortines.
Acabo d’arribar i ja m’enyoro.
Suposo que trobaré l’estança llarga.
M’estic acostumant a pensar poc.
Darrerament, ni badallo.
Aprofitaré la cera dels ciris per a depilar-me.
Queda prohibit: Oferir feina!
He anat a demanar el permís d’obres.
Per fi, he deixat de fer-me vell.
Puc escoltar, però no opinar.
No he aconseguit ser el dropo de l’any.
Ara, podré cercar el seny.
He aconseguit oblidar l’enveja.
Vaig malvendre les flors, eren de plàstic.
No em moc per si miren.
Canviaré de matalàs, em fan mal els ossos.
Per fi, he aconseguit el meu pes ideal.
Estic trist, ja no sento el toc de difunts.
Normalment, no penso amb la feina.
Si he d’eixir, vull un paraigua.
Estudiaria per a déu, però són massa crèdits.
Em portaré bé una bona estona.
Es prega, a les visites, tous comentaris.
He aconseguit reduir el neguit.
He trobat la porta del temps.
Procureu no fer un posat seriós.
Ho sento, però us duc avantatge.
De moment, només escolto a prop.
M’han dit que hi ha ofertes de taüts.
Encara estic sorprès.
Han vingut a comprar-me el taüt.
Ja saps que no parlo gaire?
Un moment, que tinc la ràdio engegada.
M’estic acostumant a xerrar sol.
Penso que em denegaran el crèdit.
Un moment, he de rebre els nouvinguts.
Ja et deia que no portessis pressa en venir.
Només donaré la contrasenya als amics.
Per a demà, m’apetiria paella.
Hauré d’eixir, avui, em fan la missa.
Ho sento, no puc obrir a ningú.
Compte, al tercer toc, tanquen els nínxols!
De fet, he vingut perquè la senyora m’ho ha dit.
Vull llogar el nínxol el mes d’agost.
Necessito un gos que no tingui dents.
Es prega als nouvinguts que guardin silenci.
He vingut perquè la feina no em deixava viure.
Estic content, ja no sé on tinc el nord.
Necessito cinc minuts de feina per setmana.
Estic pendent de millorar.
Doneu-me temps i em faré a la idea.
Llogo nínxol amb bon veïnat.
Vull eixir, necessito que em cridin.
No confio amb els veïns.
Si entres, igual et fan quedar.
Darrerament, haig més problemes que solucions.
Procureu no venir sense avisar.
Necessito cames noves i eixir corrent.
Descanso amb pau, però em diverteixo poc.
A resultes de no ser i set poemes més
08 Gener, 2023 06:43
Publicat per jjroca,
Poemes
A resultes de no ser
A resultes de no ser
com vaig perdent el judici,
he de dir que el sacrifici
em costa més que el plaer.
Al damunt d’un cos mortal,
empaito les hores vanes,
com m’agraden les pensades
quan s’allunyen del meu mal.
Aprenent de no saber,
mestre foll de ma fortuna,
cap camí em sembla pla.
M’hauré venut per un pa,
els dissabtes, per una llauna
de carn guisada de be.
Soc millor?
Com un monstre sense casa,
m’enfilo pels carrerons,
com vaig empaitant moltons
que en corral fan estada.
Com aspiro a tenir
la porta del gran misteri,
espero que no s’esveri
fins a l’hora de dormir.
Captaire del gran tresor,
dessota d’un om, em planyo
perquè m’agrada el menjar.
No haig doblers per a anar
i possiblement m’enganyo
dient-me que soc millor.
Un rajolí de mel
Avançant per un corriol,
trobà una formiga vella,
es queixa del fred i pena
perquè, avui, no fa ni sol.
On resten aquelles tardes
sempiternes de l’estiu,
les preades i el caliu
de les petites feinades?
Que si un rajolí de mel
portant els dies de festa
i la fortuna d’un gra.
La formiga deixa anar
tot un sospir de desfeta
dessota d’un nou estel.
Si la sort ens acompanya
Essent pobre i tafaner
com m’agrada passar hores:
a la plaça, a les envoltes,
a la punta del carrer.
Amb tendències pelegrines,
demanaria eixir
d’aquesta vall de morir
on hi haurà massa enganyifes.
Però, alhora, tot s’hi val
si la sort ens acompanya
tan prompte ens llevem del llit.
Algun vell savi m’ha dit,
d’una manera estranya,
que mai deixi el de dalt.
A la casa dels tres Reis
A la casa dels tres Reis,
he anat a fer comanda:
vull una tenda, una barca
i una pesca de bon peix.
La resta l’he de deixar
als joves i poderosos,
només demano que els ossos
em deixin d’amoïnar.
A la casa dels tres Reis,
hi ha capses de totes mides
de plàstic i de cartró.
També hi ha un somicó
d’algun valent perdonavides
qui, ara, resta enmig d’un bleix.
Parlant amb un arbre vell
Parlant, amb un arbre vell,
de les malalties i nafres,
m’ha dit com som de culpables
i que l’home no ha remei.
Demana per demanar
i s’afarta en ésser tip,
voldria ser el marit
sense haver-se de casar.
Com, de tot, fa un garbuix
avança per la tenebra
esperant trobar un palau.
Us comento que la pau
mai aplega a casa seva
i morirà en un enmig.
Carrer ample
Camino, sol, pel carrer ample
són quarts de nou i haig bon fred,
un núvol passa i es perd,
potser el gran vent és el culpable.
A les afores, hi ha un ramat
amb cent ovelles i un pastor,
com l’acompanya un negre gos
qui, restar al corral, ha demanat.
Mes de desembre, capciós, avança,
vol reclamar que s’acabi l’any
per a encetar-ne un amb més traça.
L’oliva negra diré que es cansa
de suportar el ser al de dalt,
s’haurà fet vella i tot és plany.
En el cafè, la tarda avança
En el cafè, la tarda avança,
cartes llardoses com van volant,
una partida, del tot, ingrata,
uns van perdent, d’altres guanyant.
Quatre pagesos, ben palplantats,
parlen de festa i de doblers,
han de cobrar al cap del mes
segons avancen els principals.
Com la collita ha estat prou bona,
han venut arbres a la ciutat
i guanyaran més que cap any.
Nomé un vell, segut, es plany
i se’n recorda d’anar a plegar
grasses olives tota l’estona.
Pensaments festius (CXXII)
01 Gener, 2023 06:14
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És tan ric que s’ha comprat un núvol per a dutxar-se.
Tinc un secret, però no sé on l’he deixat.
No crec que cap idea vulgui romandre en un cap.
Sóc tan lliure que m’he quedat sense ningú.
Tots esperen que algun dia no serà idèntic.
És més fàcil tenir pobres, és més barat.
Si el cos es cansa de viure, escriure serà més complicat.
No es va salvar ningú, però va ser una bona experiència.
He de gastar per deixar de fer nosa.
El millor d’un ric és la seva herència.
He escoltat i arribat a pensar, alguna cosa no funciona.
He tingut una idea, la policia l’ha detingut.
Les dones ens estalvien la feina de contestar.
Hi ha violència perquè tots es volen moure alhora.
Estic disgustat, no deixo de discutir-me.
És tan bonic ser jove que ho cura el temps.
No necessito escoltar per saber que no tinc raó.
El parlar molt és la sort dels arbres.
La vida és una variació sobre el mateix tema.
Afortunadament, els necis no sabran mai que hi ha saviesa.
Un home ric no necessita ni diners ni fortuna.
Seria un gegant, però no m’agrada anar descalç.
La gran alegria és dubtosa i fora de lloc.
Puc estar buit i omplir-me d’estadístiques.
Potser hi ha veritats complicades, però no conec ni les senzilles.
Obrir un pot és com encetar el futur.
Mai arribaré a ser la mil·lèsima part del que em podria proposar.
No puc deixar de treballar, el meu cor no ho suportaria.
He pensat: Si els altres em miren és que dec ser-hi.
No suporto les mentides sense saber el que és la veritat.
Tinc dies bons, però fugen massa de pressa.
Un vol viure entre el record i l’esperança.
No m’ha dit res, però s’explica tan bé.
Si no és bonica, que sigui rica.
Déu ha posat prou pedres per poder aprendre a caure.
Si Déu fa sortir els bons, és perquè el teatre ha de continuar.
Ser egoista és no atrevir-se a ajudar els altres.
A més d’escriure, volen dir-me que saben llegir.
Ara, em conformo en escriure un vers.
Dormir és el més descansat dels viatges.
Tenia núvia, però ni va notar que no hi era.
Procureu tenir miralls d’una sola cara.
Com a la música, cap home ha de sortir de la seva partitura.
No vull més llàgrimes que les que em pertoquen.
Com les flors del meu jardí i set poemes més
01 Gener, 2023 06:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Com les flors del meu jardí
Com les flors del meu jardí
demanaven ser roselles
per sentir les meravelles
d’aquell blat qui no vol nit.
A la vora del sembrat,
s’endevina la corrua,
són formigues, sense atura,
qui compleixen el manat.
Com les flors del meu jardí
han demanat dolça pluja
un dia de primavera.
Mentre s’allarga l’espera,
els ha comentat la bruixa
com el vent no és massa amic.
A la plaça, no hi ha sol
A la plaça, no hi ha sol
i un caragol com badalla,
de segur que, avui, calla
perquè el fred no fa enrenou.
Massa arbres despullats,
un floc de neu s’endevina,
un xic lluny de la boirina,
ben aturada en els camps.
A la plaça, no hi ha sol
i una jove encén el foc
amb retalls de lluna vella.
Al capdamunt, una estrella
es va queixant de la sort,
ens diu que ningú la vol.
Potser és cerç
Camina el vent i aplega a la muntanya
on dirà que ha mandra de pujar,
el cel enceta aquell nou tarannà
i com s’endinsa, de sobte, la vella aranya.
El bosc acull un aire magistral
per començar el concert de fulles,
segurament, esdevindran porugues
en desxifrar la força del mestral.
O potser és cerç o vent del nord-oest,
aquell qui arriba i es va esmicolant,
a poc a poc, deixant un dia gris.
Manta d’ocells, diré si és precís
que, dalt les branques, es van arrapant
tot esperant eixint d’aquest incert.
Haurà la fi
I si fora en el corral,
ploraria en ser el Nadal.
Perquè el món és tan sidral,
tan donat al poc senderi,
com va deixant de ser tebi
per a acabar sent mortal.
Si la dolçor de la vida
esdevé en negra mort,
on restarà l’ocasió
d’aprendre sense fatiga?
Com treballen els dimonis
per a desfer blanca pau,
haurà la fi algun babau,
si pot ser, que no se n’adoni.
Manaria per manar
Manaria per manar
si hagués dolça follia,
però l’enveja em crida
i no la vull escoltar.
Al recer d’aquesta cambra
espero passar l’hivern,
en el defora, fa fred;
a la llar, el foc escalfa.
Manaria per manar
si guanyés la pau i el goig
de tenir-te enamorada.
Però ve la mala cara
i el semblant es posa roig
quan aplega el nou plorar.
És el nan
És el nan qui viu amb mi
qui em porta a les hores baixes,
em demana festes llargues
amb matalàs i coixí.
És, diria, malfeiner,
mentider i pidolaire,
li agrada passar de l’aire,
però vol dinar primer.
És el nan, qui viu amb mi,
qui, a la vida, m’acompanya
sense pena ni afecció.
Vull un cavall de cartró,
una penyora estranya
que, de poc, he de gaudir.
Parla el vent i el temporal
Parla el vent i el temporal,
com el rebo amb una manta,
el cap tapat no s’espanta
ni es pregunta: Què hi ha dalt?
En un hivern matusser,
qui no demana taverna?,
un vi negre, una lluerna
per poder eixir el darrer.
Parla el vent, el temporal
i la barca dorm a port
amb la cordada gelada.
Una mossa pensa encara
on deu ser el seu amor:
En el terra o al de dalt?
Caminant per un camí
Caminant per un camí,
com vaig cercant la drecera,
no haig pàtria ni bandera,
el meu regne no és aquí.
Ben cansat de no fer res,
em passo les hores baixes
entre cadires i caixes,
entre gelades i vent.
Caminant per un camí,
algú s’emporta la vida
cap a altres llogarets.
De la feina, estic corprès
perquè va prenent la mida
que li ha proposat el ric.
Poemes curts (CXIV)
01 Gener, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una mossa
m'ha de dir,
que la cosa
no és per a mi,
després, reposa.
Com l'estimo
de valent,
l'acoquino
i no se sent,
més tard, l'admiro.
La vella bruixa,
en eixir del prat,
va sentint la queixa
del passat sembrat
de manca, de treva.
Amb sis plats
de bon dinar,
sento el nyap
i l'endemà
com van a pams.
La més curta
de les nits,
fa pressura
d'esperit,
això, mai es cura.
Quan la lluna
es vol vestir,
busca escuma
d'organdí,
és molt tossuda.
Na Joana
diu que em vol,
però enganya
com el sol,
és molt galana.
Com m'agrada,
un cop al mes,
menjar, amb gana,
carn o peix,
faig demanda.
Quan em trobo
amb un ric,
sempre provo
d'ésser amic,
m'acomodo.
Una jove,
al jardí,
posa ordre
dia i nit,
és molt mediocre.
A la casa
dels parents,
quan esclata,
plora el vent,
és ben carbassa.
Les temences
de la nit
duen penses
i embolics
enmig les presses.
A la feina,
vaig a peu
en dur l'eina
per si em veu
la veïna.
Quan aplega
la dissort,
com es queixa
de la por,
és cosa seva.
A l'escola
ve el Nadal,
posa a prova
el foc pairal
quan el troba.
He comprat
per berenar:
un tallat
i molta carn,
m'he passat.
Ploraran els rics
quan vingui la Parca,
no els plaurà la barca
ni aquells mal veïns
qui esguarden la gràcia.
En mon paradís,
sobren les tenebres,
naixen ben cobertes
d'un vel fonedís,
ningú està per elles.
Descobrir l'encert
enmig de les mentides
sempre amanides
a trobar qui es perd
enmig enganyifes.
Cridem a l'amor,
és ben a la vora,
esperant si troba
algun guanyador,
es perden alhora.
Un capvespre
de tardor,
és un mestre
somiador,
avui i sempre.
Amb els riures,
he trobat
tots els viures
que has deixat,
ho he d'escriure.
Epigrames (CXIV)
01 Gener, 2023 05:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
No voldria
beure el vi
puix la bóta
em fa patir.
A la casa
del gegant,
cada fulla
és un enciam.
La Mariona
ha demanat
que, en una hora,
hagi marxat.
Com l'estimo
de valent,
en vol una,
li'n dono cent
Demano al batlle
una festa grassa,
em diu que li plau
i somriu quan passa.
A la vora
del convent,
hi ha una mossa
qui no em veu.
Són massa les festes
per anar a ballar,
he comprat sabates,
no les puc pagar.
Quan parlava
amb el vent,
passà un núvol
i plogué.
Per a ser
un bon manyà:
cal aprendre
i no parar.
Pobrissó
mon caragol,
com es queixa
quan fa sol.
La formiga
com delera
quan no troba
qui l'empenta.
Manta roses
del jardí
volen totes
venir amb mi.
Estimats veïns:
Cerco l'aventura
sense cap mesura,
prest per a gaudir.
Com la veig,
li he demanat,
no sé com ha contestat,
em sembla que malament.
Per ser pobre
i no guanyar,
menjo poc
i del que hi ha.
Morir, moriria,
puix demà em va bé,
el dia és lleuger
i la nit tranquil·la.
Posant-me a cantar,
el núvol com plora,
diu que sol es troba,
no se'n pot estar.
Quan la lluna vella
cerca el seu mirall,
hi ha terrabastall
en tota la terra.
Quaranta garlaires,
en el cel estant,
no deixen ni aire
ni cap pi plantat.
Al país
de meravelles,
les estrelles
fan de coixí.
Per dinar,
he demanat:
del que hi ha,
he fet salat.
A la casa
de ponent,
el que sobra
és la gent.
No demano:
plata i or,
però l'amo
no hi és tot.
A l'ombra
d'un cargol,
no pertoca
prendre el sol.
Amb seixanta
queixalades,
no fa falta
ni mossades.
Com m'hauria
de casar,
mai faig via
en festejar.
A les voltes
de la nit,
és quan ronden
enemics.
Ha poca gràcia i set poemes més
22 Desembre, 2022 05:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Ha poca gràcia
Mon amic, en Llucifer,
pensa massa i això el perd.
Va ser un àngel destronat
després de la gran batalla,
va canviar plata per palla
quan, del cel, fou desnonat.
Ara, viu entre les flames,
aranyes i escorpins,
com enyora aquells veïns
quan els gojos li cantaven.
Llucifer és un plorar
quan el guanya la nostàlgia,
diria que ha poca gràcia
i de pena prou en fa.
Les eternes meravelles
Les eternes meravelles,
una nit amb mil estrelles,
dolços somnis al coixí.
Com voldria saber qui
em portarà les poncelles
per a gaudir del neguit.
La fortuna, ja se sap,
viatja sola i ben de pressa
amb la dèria de fugir.
Em farà un xic mesquí
si m’allunya la promesa
i la posa en altre cap.
Mentiria si digués
que, rumiant, avanço més.
He posat fortuna i pau
Casa ampla, nova sort
i descansar en ser mort.
De viatges i aventures,
he posat el coixí ple,
vull volar a les altures
i aturar on estigui bé.
He posat fortuna i pau
en una cistella vella,
poc demano haver estrella
quan aplego al meu palau.
M’he deslliurat dels servents,
dels coberts de plata i or,
menjo bledes, però poc,
són vicis de penitents.
Les paraules mentideres
Les paraules mentideres
farcides de somicons,
he posat les gran raons
a la vora de les cebes.
Menjar poc i pair bé,
és una empresa lleugera,
com demana ser escomesa
puix, si dura, entreté.
Les paraules mentideres
cap al cel volen volar
per provar de trobar gràcia.
Vet aquí, quina fal·làcia
que un dia arribarà
on s’acabin les promeses.
A lloms de la contalla
És a lloms de la contalla
on avanço més lleuger,
de jove, no estava bé,
però, avui, dormo a la palla.
Essent pobre i capficat,
vaig aprendre alguna lletra,
em posà a cercar parella
per si un dia era casat.
Però la deessa fortuna
poc o gens es fixà amb mi
tot i passant per la vida.
Quan la festa era amanida
vaig provar el gran fugir
i me n’anà a la lluna.
Hi ha mil ulls
Quatre mosses em demanen
per si, amb elles, vull casar,
això és un conte de fades
ni sé com s’acabarà.
A les festes, fan el ball
i, com soc el ballador,
m’he posat vestit de fil
amb corbata i mocador.
A la plaça, hi ha mil ulls
tots mirant al mateix lloc
sense atura ni llambrec.
Diria que ja estic sec
i prendré un vas de rom
per si riuen quan no vull.
Passat el Nadal
Un cop passat el Nadal
i quan l’any, galdós, descansa,
he de demanar una manta
per si aplega el fred cabdal.
Si l’aigua esdevé gel
i encara vaig a la plana,
he de comprar més baldana
prou de vi i un xic de mel.
La llenya que haig al tros
ha de fer cap a la casa
per a encendre la gran llar.
Quan el sol se n’hagi anat,
tancaré tota l’estança
per si aplega algun llop.
L’aventura de llegir
L’aventura de llegir
gens que es mostra més planera,
és joiosa i mentidera,
mai em porta perquè sí.
Cavalcant de ratlla en ratlla,
en un camp entremaliat,
com et diu que el sembrat
ha de ser molt més que palla.
En descobrir l’horitzó
i trobar riba sencera,
et penses que ja està fet.
Però aplega el gran secret
i vol posar la senyera
per si aquella és la raó.
Pensaments festius (CXXI)
14 Desembre, 2022 11:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He tingut converses intel·ligents que han resultat ser monòlegs.
Fer un llibre es trobar prou paraules que no s’escampin.
No hi ha sorra al desert, és que hi viu allí.
M’han donat diners, deuen voler que pensi.
Les dones no ens volen, però ens estimen.
El pitjor que li pot passar a un home és trobar dos camins.
Déu va crear la dona per despistar-nos.
El dia sempre acaba a l’hora que ha començat.
Tinc por de morir, no deixen demanar ajut.
Tinc una idea, busco un pou on guardar-la.
El bo de ser miop és que tens menys coses clares.
Per què criden? Que no ho saben que estic sord.
Tinc un nas, però té dos forats.
Proveu de trobar un núvol que porti vent.
Soc sociable, però segueixo escrivint sol.
No vull premis, encara segueixo caminant.
És una sort ser dropo, tens menys temps per fer coses.
Treballar està bé, et porta suficients problemes.
Tinc casa mentre dormo i no hi ha res per fer.
L’únic bo d’estar malalt és el recolliment.
Puc regalar el meu temps, però prefereixo guardar-lo.
El món, sortosament, està ple de mancances.
Cap enginyer de camins sap posat els sots a la carretera.
Vull plantar un arbre, però em dol aixecar el terra.
Tinc prou nits per poder-ne perdre una.
La vida es fa de petites coses, mai podrà ser gran.
Volen que els ensenyi i em moro de vergonya.
Tinc dubtes, però el deixo dormir al meu llit.
Per molt que li explico a un bitllet, assegura que no em coneix.
Crec que al cel es va amb avió i a l’infern amb tren de carbó.
El pobre Déu no sap mai a quina casa descansarà.
Som més del que volem i menys del que pensem.
Si tingués fe, me la guardaria.
Un llibre, pel cap baix, pesa.
Estan tan ben educats que quasi no hi són.
És una sort estar casat, no cal manar quasi mai.
Parlaria amb el vent, però em costa parlar corrent.
Hi ha tanta aigua a la mar que ni es pot vendre.
L’home ha millorat; ara, paga per no fer res.
Té el cap tan endreçat que no s’atreveix a pensar.
Té dos ulls i encara se li cansen.
He trobat tres salvadors, dos estan d’oferta.
He anat al banc i ni m’han deixat seure.
No és pobre, però no té gens de salut.
Van guanyant les pors i set poemes més
14 Desembre, 2022 11:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Van guanyant les pors
Amics i sabedors
com venen les pensades,
se n’entren a les cases
per a trobar els enyors.
Són temps entremaliats
farcits de mil promeses,
haurem només les festes
per a gaudir del grat.
D’ofici salvadors,
n’havem el cove ple
i més que ha no hi caben.
Convé que em distreguen
perquè no em trobo bé,
com van guanyant les pors.
Xerrar amb Llucifer
A la casa de l’oblit,
no calen ni finestres
ni esbrinen les recerques
de precs mal repartits.
Allí, han de venir
venturosos fantasmes,
com colpegen les canyes,
com em trauen del llit.
Espero poder ser
un home de miracles
per poder esbrinar.
A l’infern, he d’anar
quan em plau escalfar-me
i xerrar amb Llucifer.
Venturosa virtut
Venturosa virtut
qui em fas sabedor
de les meves mancances
i del meu demanar.
Han vingut les tenebres
a ocupar el dolç lloc
on sentia el calfred
més viu i enriquidor.
No em deixis a soles
per trobar la buidor
de les hores passades
ben plenes de coïssor.
I res més he de dir
si t’allunyes de mi.
El senyor aconsella
Al terrat, el guanya el fred
i s’entafora a les golfes,
amb quatre sacs de garrofes,
podria passar l’hivern.
Però el senyor aconsella
que és millor prendre la carn,
veig un moltó enfurismat
puix s’ha quedat sense esquella.
A la plana, quatre herbes
s’han posat el vestit blanc,
potser han començat la festa.
Veig el fred a la finestra
i li he dit que estic pensant
en encendre branques seques.
Pobrissó i innocent
A les voltes de Nadal,
qui tremola en el corral?
Les ovelles enfadades
perquè ha arribat el fred,
els ha dit un corderet
que li agraden les nadales.
Pobrissó i innocent
que poc sabrà de la vida:
Quan la festa és amanida,
algú perd l’enteniment!
L’ovella resta cansada
i plora sense caler,
en el cel, hi ha un corder
qui ha entrat per a fer estada.
On és el porc?
Si l’escalfor pren estada
i s’amaga dintre el foc,
en el poble hi ha l’enyor
quan la festa és acabada.
Botifarres i salsitxes
hem d’aprendre a l’engròs,
dieu-me: On és el porc
qui demanava set vides?
A la sala del pagès,
he vist gran olla ballant,
intentant guarir els cigrons.
Hi ha un infant fent somicons
enmig de la classe estant
amb quatre lletres i poc més.
Bon vent
L’any avança, prompte el perd
l’aplegar a una altra casa,
ens ha deixat un hivern
on el sol diu que es cansa.
Sense olives en el tros,
sense encendre la foguera,
la collita és ben lleugera,
els doblers volen del tot.
Però ens queda un got de vi,
el cridar de la taverna
i aquella bella promesa
qui s’enfada i m’ha dit:
Si prou prompte no ens casem,
aigua fresca i bon vent!
Caragol, prenent el sol
Caragol, prenent el sol,
com malfia de l’hivern,
sent nostre rei tan proper,
per què ens manca l’escalfor?
El misteri de la vida
és complicat d’explicar,
va ser un déu qui va deixar
una ment gens amanida.
Caragol, prenent el sol,
com demana primavera
per viatjar pel gran jardí.
Una rosa li ha de dir
que, tot i sent la primera,
encara no ha cap condol.