Poemes curts (CXXX)
01 Setembre, 2023 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cada dia,
al dematí,
com voldria
ser a la nit,
la joia em crida.
Vull passar el temps
de gana i de guerra
per saber si vens
on mon cor s'esguerra
i, al punt, somiem.
Entre dues granotes,
xerrant a la bassa,
m'he sentit, a soles,
sense massa traça
i pensa de pobre.
A la casa
del molí:
festa grassa
i força vi,
potser un pèl massa.
Les comandes
de l'estiu:
menjar faves,
sentir-se viu,
beure debades.
Com demanaria,
si amor volgués,
sentir la follia
i, un xic després,
guanyar l'alegria.
No vull pedres
al camí
ni més herbes
per a mi
en ser al capvespre.
Na Maria
ha demanat:
anar a la vila
en fer-se tard,
ningú li priva.
A la festa
de les flors,
la ginesta
perd color,
haurà enveja?
La solitud
és bona companyia
i la virtut
no sap com farà guia,
massa és ensurt.
Em pregunto,
en anar,
si, quan pujo,
em puc cansar,
gairebé ho dubto.
Quina pensa
m'ha de dir
que la gresca
fa patir,
no sé la resta.
Cantaria
més cançons
i hauria
més sermons,
magra alegria.
I la terra
em demanà
que fes guerra
més enllà,
on viu la pressa.
Les paraules
van al vent,
les més maules
per ponent,
no ho sé les altres.
Per aprendre
la lliçó,
cal atendre
i ser millor,
fàcil de vendre.
La campana
del convent
esbatana
si fa vent,
llavors, s'enfada.
A la casa
de la por,
la nit passa
en un plor,
després, ve l'alba.
Com la lluna
diu al sol
que, una a una,
tot es pot,
és molt sabuda.
A la terra
dels gegants,
no hi ha guerra
com abans,
només desfeta.
Si volia
anar a ballar,
em caldria
festejar?
Poc que ho sabia.
Si em demanes,
et diré
que hi ha cases
on convé
posar fantasmes.
Les fruites de la pomera i set poemes més
01 Setembre, 2023 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Les fruites de la pomera
Les menges del poble amic:
xocolata i pa de pessic.
Les fruites de la pomera
són ben bones d’esguardar,
de segur que han de restar
d’una verdor sense treva.
A la taula, haig un plat;
en el foc, una paella,
ella és petita i negra,
es crema de tant en tant.
Poso l’ou, la botifarra,
les patates del meu hort,
la vigilo ben a prop
per si engega mala cara.
Oferiu-me una avantatja
Caminant sense camí
i país sense drecera,
hauré perdut la bandera
que onejava pel matí.
Sent un home saberut,
avanço sense penell,
haig la ment sense atuell
per saber que m’he perdut.
I vosaltres, què em dieu
de la llibertat llunyana
qui ens vol tornar a la cova?
Si em voleu posar a prova
oferiu-me una avantatja
per si albiro fer-me déu.
Demano sense obtenir
Demano sense obtenir,
em planyo per no saber,
cerqueu altre mentider,
el guanyar no és per a mi.
Si la vida m’amistança
amb el creure i el pecar,
us demano: Vull anar
on vol reposar la gràcia!
Massa anys per a ser alegroi
i beure sense atura
fins a trobar el gran encís.
El meu temps és fonedís
i vaig cercant l’aventura
per si, un cop, em torno noi.
Planyo pel dejuni
Us podria comentar
tot un seguit d’avantatges:
Com ja soc a les acaballes,
la ràbia em vull emportar!
Sent vehement com un sidral
només tracto amb coses vanes,
menjo pomes i maçanes,
la tria ben poc em fa.
Amatent de l’infortuni,
de la vida, segrestat;
esmerço el castell dels somnis.
A la meitat dels oprobis,
de segur, que no he tornat
perquè planyo pel dejuni.
Cavallers i nobles dames
Cavallers i nobles dames
tots corpresos per l’ensurt
com el món és tan poruc,
tan refet a posar flames.
Aventures de dissabte
sota un sol qui ja s’allunya,
haurà parlat amb la lluna
i se’n va més prompte al catre.
Cavallers i nobles dames
el nou ball és encetat
amb balladors de primera.
Mai la dolçaina els espera,
ella puja a la ciutat
emplenant carrers i places.
Remenant la cua
M’alimenta la il·lusió
mentre recorre el meu cap,
he de ser eixelebrat
fins que aplegui la raó.
En somiar a les teulades;
com observo, amatent,
que, si faig de pretendent,
la meitat són males cares.
La segueixo mentre passa
tot i remenant la cua
fins que aplego al seu terrat.
Com l’amor ja m’ha deixat,
com s’enfada amb la lluna
qui se’n burla fins a l’alba.
Passa alegre i canta el ser
Passa alegre i canta el ser
quan ix aigua de la sínia,
un follet qui calla i mira,
oblida on hi ha el desert.
L’aigua avança melangiosa
sense fer massa enrenou,
al de dalt, un sol que cou
una síndria massa tova.
Tan alegre canta el rec
fins que el terra me l’amaga
delerosa de la set.
Com se’n riu el jardinet
fins que s’acosta qui talla
quan esmerça condiment.
Em comenta el mussol
Em comenta el mussol
com li agrada restar sol.
Presidint la vella branca,
d’aquell pi vingut a menys,
veu la lluna com regeix
fins que el sol porta l’albada.
Per demanar ratolins,
per tenir una sargantana;
de segur que la setmana
es va perdent pel camí.
Al de dalt del molí vell,
ha posat branca i palla,
com s’estima aquella cambra
on cap somriure sembla lleig.
Epigrames (CXXX)
01 Setembre, 2023 05:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Entre ovelles
i pastors,
les primeres
ho saben tot.
Al pessebre
de Betlem,
sobra gana
i falta ambient.
Com demano pau,
sota la figuera,
em diu, sorneguera:
Ets tot un babau!
No cerco albirar,
a l'hora primera,
llum de primavera
puix lluny ha marxat.
Sota l'ombra
del vell om,
veig un món
qui riu o plora.
I com cerquen,
els meus ulls,
l'aixopluc
de les tenebres.
Poseu-me, a l'abast,
els alls i les cebes,
les roges roselles
i aquest blat segat.
Sento ganes
de dormir
i m'agrada,
dec ser ric.
En aplegar
al cap del mes,
menjo pa
i no dic res.
Massa dissabtes,
pel dematí,
ni ve la lluna
ni vol venir.
La més dolça
de les flors,
quan es cansa,
perd color.
Si la son
us ve a buscar,
oblideu-la
i se'n va.
La formiga,
al formiguer,
diu que es cansa
i no pot ser.
Amb les ones
i el llevant,
les cabòries
són més grans.
Una porta
dona al cel,
però és dolça
com la mel.
El llapis vell
demana: paciència,
una bona ciència
si aplega al no res.
A la rambla
de les flors,
es descansa
a cor què vols.
Quan hi ha pressa
pel camí,
la riquesa
ha de venir.
En el si de l'hort,
canta la tomata:
eixerida i maca,
sense massa por.
Pagès seria
si el vent m'endugués,
em deixés després
en llevar-se el dia.
Mai demano
per a mi,
ni estirar el carro
ni glatir.
Els companys
de la dissort
passen anys
i mengen poc.
En el si
del gran combat,
el botxí
ni fa sa part.
Com l'estiu convida
a dormir al migdia,
ignorar qui crida
i menjar a pleret.
Si la reina
fa sa part,
cada feina
ha un instant.
Amb seixanta
solucions,
qui descansa
ni fa por.
Només ploro,
per la nit,
mentre pensen
que he fugit.
Captivat per la temença i set poemes més
23 Agost, 2023 08:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Captivat per la temença
Captivat per la temença
passo dies d’escalfor,
hi ha un sol empipador
que encara no porta pressa.
Els núvols passen distants
i el no fer res s’encomana,
he de ser d’una nissaga
qui, a cops, està plorant.
Com demano la tardor,
cada matí, quan em llevo
d’aquest llit on vaig suant.
Diria que, mentrestant,
vaig pensant que ja navego
tot fugint de la paor.
He gaudit del dimoni
A temps, us podria dir,
amics de la batalla,
que he manllevat la palla
per si puc fer-me ric.
Diria que els diners,
de sobte, s’entaforen
a la casa pairal.
Esperant vent de dalt
ni el volar ho proven,
són covards estrafets.
A temps, us podré dir
que em domina un vell somni,
he gaudit del dimoni
qui és distret sense fi.
Vora del formiguer
Captiu del meu pensar,
he guanyat l’espardenya,
m’agrada anar a la grenya
i sofrir d’amagat.
Aventures lleugeres
d’empaitar les formigues,
les grasses, les primes,
totes ben tafaneres.
Vora del formiguer,
com veig tot l’enrenou
des que el sol fa arribada.
Veig com la més atrafegada
voldria traginar un ou,
però no podrà ser.
Reclau fosc
Cansat de no fer res,
jagut al cementiri,
demano haver un bou viu
d’eixir un cop al mes.
Però aquest petit déu
no està per al negoci,
he de trobar altre soci
poc lligat a una creu.
Passejar pel gran bosc
per mirar la claror
de la lluna encisera.
Es fa llarga l’espera
i esdevinc somiador
en aquest reclau fosc.
A la taula dels déus
A la taula dels déus,
s’enceta la juguesca,
s’acomiada la festa
quan parlen dels hereus.
Ni el desig de menjar
ni el de guanyar la batalla,
són servents de la manca
de sentir-se estimats.
De vegades, s’obliden
del fet de no glatir
i baixen a la Terra.
Diria que la desfeta
és a punt per a eixir
quan s’acosten i miren.
Amb estris adients
Amics de la temença
em sento satisfet
per ésser un homenet
recercant la saviesa.
Amb estris adients,
aniria a la festa,
però no haig fermesa
i visc entre la gent.
Amb un crostó de pa
i el vi de la verema,
preparo un bon sopar.
Després, em deixo anar
a cercar la drecera
que arriba prop la mar.
Que passi aquest estiu
A prop, vora del riu,
dessota un sol que crema;
somio en la festa
quan tot era ben viu.
Les nobles margarides,
les formoses roselles,
les roses ben vermelles,
les herbes sense mida.
A prop, vora del riu,
plora la cadernera
qui ha perdut son niu.
Que passi aquest estiu,
que vagi a la seva,
que oblidi els pobres vius.
Endevino les ombres
Amics i tafaners
no em féssiu la contalla,
la mosca com badalla
endevinant el fred.
Les tardes de l’estiu
dessota una olivera,
com va fugint la pressa
amb pensament altiu.
Endevino les ombres
desplaents del meu cor
com, de sobte, s’acosten.
Van eixint els vells monstres
qui porten pobra por
captaire de ses obres.
Poemes curts (CXXIX)
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa deures
per a mi
i les heures,
al camí,
ni volen creure.
Com estimo
aquell plaer
mentre miro
de saber
perquè sospiro.
A la vora
del camí,
hi ha una nosa,
per a mi,
poc que m'honora.
Les tenebres
són així:
massa verdes
per eixir
i, a més, tendres.
Com la ràbia
no treu fum
n'hi hauria
més ferum,
poc que ho sabia.
Sento el lleure
a la plaça
com va a seure
mentre parla
del gran deure.
Si em demana
per venir
quan es cansa
es riu de mi,
poc que m'agrada.
El pastor,
quan va a la serra,
porta el gos,
gana, ovella
i un xic de por.
Quan passejo,
enmig del bosc,
alenteixo
i es fa fosc,
quasi ho prego.
La finestra
del meu mas,
si està oberta,
dona pas
a la feblesa.
Lluitaria
per haver
prou follia
al meu carrer,
jugar em convida.
A la casa
de ponent,
qui no parla
ni s'ofèn,
però descansa.
Sense festa
ni concert,
la mestressa
ho té verd,
quasi es crema.
Cada branca
ha son niu,
quan treballa,
ve l'estiu,
després descansa.
Qui camina
perd el fred,
cerca mida
al cel obert
on tot pren vida.
Quan la sínia
canta i riu,
com convida
a ser a l'estiu
on el món crida.
Massa gana
per dinar,
vull la plata
i pensar:
El peix m'agrada!
L'avantatja
d'ésser ric:
menjar massa
i no glatir,
és com m'agrada.
Ha de cloure
el meu somrís
per ser ogre
amb gran encís
i cor de roure.
Si la lluna
em diu que sí
es fa bruna
per la nit,
no anem a una.
Com demana
anar al mercat,
li agrada
comprar barat
cada setmana.
És la mosca
qui se'n riu
quan pertoca
ésser estiu,
en fred, com plora.
Demana mudes i set poemes més
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Demana mudes
Avui, somiaré
amb terres llunyanes;
amb penses profanes,
no vull plorar més.
És el meu averany
esquerp i lleuger,
anar pel carrer
i sentir-me estrany.
Les passes perdudes
m’han dut al gran bosc
per xerrar amb els pins.
Ho faré a l’endins
d’aquest poruc soc
qui demana mudes.
Li parla d’un rei
Enmig del jardí,
la jove poncella,
tan dolça tan bella,
tan feta al dormir.
Per tal de somiar
demano més hores,
les voldria totes
no sé si ho tindrà.
Un dimoni jove,
posat prop l’orella,
li parla d’un rei.
És de bona llei
i cerca promesa,
la vol d’aquell poble.
Passaran els anys
Passaran els anys
per aquesta terra
i posaré treva
als petits paranys.
Homes pobrissons
han fet mal negoci,
van haver un soci
farcit de raons.
Va retornar el sol
a omplir la vall
de falles ben noves.
Van voltar les rodes
quasi com abans
per retornar al moll.
Aquest disbarat
El pare pagès,
la filla badoca;
és el món que toca
viure en aquests temps.
Van aprendre poc,
tot i anant a escola,
no hi havia ploma
per a escriure un mot.
Han passat els temps
i tot s’ha tornat
un xic més amable.
No veig cap culpable
d’aquest disbarat
gasiu de saber.
Acota el cap
El poema com m’espera
a l’enmig de la rialla,
és un maldestre canalla
qui demana anar a la seva.
És a la segona estrofa
quan agafa compassió,
ratllaria de debò,
però la pensa ho nota.
Avança el poema vell
entre planes i alturons
per a arribar a la mar.
Allí, troba un dia clar
i, sense massa raons,
acota el cap i es perd.
Manta plorades
Amb catorze batzegades,
he d’omplir aquest paper,
és un viatger proper
qui no demana comandes.
Al dessota del gran om,
he vist la gràcil promesa,
ha la galta ben vermella
per pensar amb il·lusió.
Amb catorze batzegades,
acabaré aquest camí
que em portarà fins al somni.
Ha de ser que el meu dimoni
ha el cutis massa fi
i enceta manta plorada.
Abans de caure al foc
Em plau saber,
amics de sant Antoni,
que haig altre dimoni
pendent del meu voler.
Ens barallem,
quasi sempre, a les fosques
per tres o quatre coses
que ni aconseguirem.
I dalt de tot,
se’n riu el Creador
qui escolta nostra queixa.
Guarnits amb la feblesa,
farem un pecat o dos
abans de caure al foc.
He de viure entre una gent
Na Mariona del meu cor
diu que ha penes d’amor.
Com em llevo, cada dia,
amb el deure insatisfet,
quasi soc un homenet
amb la paciència amanida.
L’he mirat, enamorat,
com es posa l’espardenya;
es pentina pèl i grenya
per poder anar al mercat.
Del meu desig, soc cofoi;
de la resta, un inconscient,
he de viure entre la gent
qui no sap que em torno boig.
Epigrames (CXXIX)
15 Agost, 2023 11:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
He d'aconseguir,
si la lluna vol,
passar mitja nit
enganyant el sol.
Quan la rosa
perd l'amor,
és quan toca
anar a la font.
En el clar país,
on mai haurà dubtes,
els temps són així:
petits, incorruptes.
He de segellar,
a l'hora tardana,
que el vent no té gana
ni sap on anar.
Les més maques
van cantant
i els tanoques
fan la part.
He volgut romandre
al corriol del vent
per si passa l'aire
un xic més content.
Sento l'atonia
com es riu de mi,
comenta tranquil·la:
Tornaré a la nit!
Sento el vent
de l'esperança,
quan, somrient,
trascola i passa.
En el regne
de la sort,
cada vespre
duu un tresor.
Estimada lluna,
demana per mi,
mira el meu glatir
sense por ni atura.
Per a ser
bon cavaller:
menjar poc
i fer-ho bé.
La vella senyora,
a la llar estant,
com va demanant:
joia de la bona.
No haig per a donar:
ni verda esperança
ni raó qui passa
sense deturar.
La Verge demana
un crostó de pa,
en Josep l'encomana
i el va a buscar.
Al pessebre
hi ha un minyó,
poc que plora
ni ha por.
A les voltes
de Nadal,
massa ovelles
al corral.
A Betlem nevava
des de bon matí,
la neu era blanca,
quasi de setí.
Els pastors
mirant l'estel,
tenen por,
preguen al cel.
I Herodes
es revolta,
com demana
guanyar d'hora.
La somera
com se'n riu
perquè pensa:
demà, estiu.
Al portal aplega
un Josep cansat,
una Verge tendra
i un joiós esclat.
A les voltes
de Betlem,
no hi ha ombres
ni fa fred.
Mengem pa
amb dolç mató
puix demà
hi serem tots.
En Jesús,
vingut al món,
obrirà
el dedins del cor.
Na Maria
va a la font
i en Josep
no sap per on.
Ha nascut
un Infantó,
ha vingut
sense cap or.
Jesús dormia,
era pel matí,
un àngel li deia:
Guarda'n per a la nit!
Manta de nits i set poemes més
07 Agost, 2023 19:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Manta de nits
Doneu-me pa i un tall de cansalada
puix,llevat d’hora, soc pres de la gran fam;
en mon carrer, no ha quedat cap rata
puix hi ha un gat qui corre com un llamp.
En el corral, un boc i quatre ovelles
qui ensems demanen que aplegui el pastor,
els portarà una gràcia de les seves:
manta de nits, algun cop de bastó.
Però el suporten perquè els porta al prat
on el cruspir és un plaer cofoi
i el passejar és la joia dels déus.
De tant en tant, esdevenen les creus
totes vestides de ràbia i d’udols
d’aquell vell llop qui espera tenir-ne part.
La pena viatja amb mi
L’estimo de bon matí
quan travessa aquesta plaça,
duu ben neta la sabata
i un mocador del més fi.
Quan els arbres es desperten
tot anunciant la tardor
com m’endinso en l’amor
si les ganes em conviden.
L’estimo de bon matí;
al migdia, com l’enyoro
perquè em sento decebut.
Li ofereixo l’aixopluc
dels meus llavis mentre ploro,
la pena viatja amb mi.
Cent racons
També voldria dir,
cansat de mes misèries
que estimo les platxèries,
el riure i un bon vi.
Puix passo per carrers
prou buits en ma infantesa,
havia la conversa
amb amics sorneguers.
Algun d’aquells, ben mort,
descansa, en el cementiri,
al darrere d’unes flors.
Com m’agraden les remors
qui, buides del gran sacrifici,
van emplenant cent racons.
Havent dinat
Tot just, havent dinat:
els nou plats i les postres;
oblido on són totes
les mosses que he estimat.
Acabada l’escola,
demanaven vestits,
uns nuvis eixerits,
haver llar i cassola.
No cal dir que, les maques,
ben prompte es van casar
amb mossos de la vora.
Les altres fan la roda
per poder-lo trobar
i per fugir de les nafres.
Poseu-me en el llistat
Poseu-me en el llistat
dels pobles miserables,
com em sento culpable;
quasi mai, he guanyat.
Empassat per la feina,
en el pou romandré;
a l’estiu, poca fe,
no preciso ni eina.
Poseu-me en el llistat
dels porucs perdedors
qui mai hauran un regne.
Per menjar, ni vull perdre
i, quan vingui la calor,
romandré entaforat.
Farcint penes
A la riba de la mar,
hi ha una princesa;
no parla ni es fa l’ofesa,
però escolta i vol somiar.
Ha un heroi, que és un guerrer
enfeinat en mil batalles;
cada dia, ha pensades
puix va guanyant: poc o res.
Ha visitat altres terres
on hi havia plata i or,
bells palaus de totes mides.
Amb tantes persones riques,
com vol ser un guanyador;
va assolint i farcint penes.
Mitja baldana
El gegant, qui viu amb mi,
com crida a les hores baixes,
com em mostra aquelles cases
que mai més he de tenir.
És un monstre carallot,
mal vingut i poca pena,
com se’n riu de ma condemna
a restar amb poca sort.
De vegades, ens planyem
i forcem una amnistia
per a acabar la setmana.
Amb un plat, mitja baldana
i una tomata fregida,
ens mirem i consolem.
Fan bugada
Un jardí amb poques flors
i una cambra silenciosa,
un estiu sense cap nosa
d’amigots i aduladors.
La fortuna de saber
que, quan la bossa és lleugera,
no cal pàtria ni bandera
ni un lloc on haver fe.
Matinades amb estels
i la lluna s’acomiada
per la banda del castell.
No cal ni fer mala cara
quan ens prenen el penell
tot dient que fan bugada.
Pensaments festius (CXXXVI)
04 Agost, 2023 09:09
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Faig poc per a conservar la feina.
He passat cinc minuts sense avorrir-me,ja soc savi?
He apagat el televisor, ara, pensaré com s’encén.
Per a ser ric, a quants amics he de perdre?
Pensaria més, però menjaria menys.
M’he llevat d’hora, el llit vol fer vaga.
Vaig de pressa i acostumo a fer tard.
Soc un ser social amb ganes de renúncia.
M’he perdut, però no em vull trobar.
Quan em donen diners, creixen les despeses.
Anar de vacances ha de ser un camí curt.
No puc anar a buscar la pau, ella no es mou.
M’agrada perdre el temps, m’he fet presumit.
El millor de pensar és que és barat.
El pitjor de ser vell és si ets un pobre ric.
Vaig a la feina per a què sigui fàcil trobar-me.
Ella no m’escolta, jo no la sento.
En fer-me vell, he après a jugar.
Estic decebut, fa tres dies que no m’enganyen.
És pitjor: no respirar o no portar diners?
Odio el festeig curt.
Diu que va com un rellotge, però no fa el tic-tac.
Amb sis litres de vi; poca festa, podré fer.
No pensar és una opció agradable.
Em llevo d’hora i el llit no em critica.
Estic content; no haig guanys, però perdo menys.
Aniria més de pressa, però trobaria feina.
Li pregunto al cos que vol ser i se’n riu.
Tinc sort, festejo i ningú ho sap.
He donat els diners i, de moment, respiro.
Si voleu viatjar de pressa, aneu d’oest a est.
El millor de fer-te vell és si et tenen paciència.
M’ha costat, però he trobat una núvia òrfena.
Els pobres han de pagar més per a no agafar vicis.
No puc ser polític, només em queda una camisa.
Si la núvia és rica, qui farà el paper de pobre?
Vaig a dormir prompte, per si em volen donar feina.
Si no treballo, em deixaran respirar?
Els polítics no solen trobar mai la veritat.
Porto cinc dies sense menjar, ja puc anar al convit?
La veïna em triarà de nuvi com a darrera opció.
Estic content, mai hauria somiat que deuria tants diners.
El núvol fa d’àrbitre entre el sol i jo.
El tren de la saviesa és massa ràpid.
He fet un pla d’estalvi de dues hores.
Si deixen de cantar, no colliran cireres.
He mirat la cartera i he acabat la festa.
Ja sé encendre el foc, hauré de trobar llenya.
He fet un tracte amb la núvia, ella viurà a l’estranger.
He buscat un amo que no mani feina.
Tot va ser: badar i trobar núvia.
No vull aquest cotxe, li falta creure’m.
Menjaria menys, però em sobrarien diners.
És un banquer estrany, es conforma en perdre poc.
Per estalviar, vaig comprar un bitllet caducat.
He canviat un amic per dos enemics.
Com em cansava sovint, vaig comprar dos llits.
No tinc sort amb la feina, sempre en trobo.
Els dilluns no m’atreveixo a pensar.
Pensaments divins (LXXXVII)
04 Agost, 2023 09:06
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Jesús era bon mestre, manava pocs deures.
Judes vol cobrar una comissió pels miracles.
L’home va ser l’únic creat sense parella.
Satanàs compra glaçons per als recomanats.
He fet un curset de turmentador d’ànimes.
Jesús canviarà els pans i el peixos per targetes de crèdit.
Déu ens demostra la seva timidesa.
Com igual el critiquen, Satanàs ha tret els ventiladors.
Si moro amb gràcia, on podré representar?
Al cel, han suprimit la quaresma.
Satanàs té problemes amb el sindicat de dimonis.
Aniré a l’infern a molestar els meus enemics.
Déu no estima els qui badallen.
He anat a l’infern per a lliurar-me els sermons.
El dimoni no em tempta, ha de ser filòsof.
Déu em posà al món, igual li feia nosa.
Satanàs donarà punts als qui pequin més.
Va ser: arribar al cel i perdre el guia.
Judes no veu clar cap negoci.
Satanàs ha decidit construir una altra sala d’espera.
Si no voleu nedar, espereu; Caront està de vaga.
Si dono més almoines, em reservaran cadira.
Satanàs farà un balneari per als rics.
Tomàs no se’n refia i ha pujat a la barca.
Des de la torre de Babel, Déu parla menys.
Estaré a l’infern fins que em surtin banyes.
Us aconsello no entrar al cel mentre va el rosari.
Eva i Sara ens van complicar la vida.
Sant Pere diu que cap fadrí es mereix el cel.
Satanàs està preocupat per si no envelleix.
Quan Déu va acabar de crear els arbres,va perdre les bones idees.
Els pastors israelians són espavilats, poden arribar a ser reis.
Jesús va ser pastor, però no sabia triar les ovelles.
No sé si em convé tenir a Déu com a Pare.
Si vaig al cel, podré entrar els vicis?
He demanat viure més per a omplir el sac dels pecats.
Satanàs ha manat que els rics es portin la caldera de casa.
Algú, ha demanat celebrar el Nadal tres vegades a l’any.
He portat un coixí per si la penitència és llarga.
Va ser entrar al cel i perdre els amics.
Jesús tornarà a la Terra si el posen a l’atur.
No sé quan vindrà la gràcia, però duu retard.
Les festes del cel no tenen pregoner.
Sant Pere ha demanat a Jesús que posi més peixos.
No puc anar a l’infern, tinc el colesterol alt.
A l’estiu, es treuen les portes de l’infern per a fer el manteniment.
Si soc molt dolent, quant puc arribar a guanyar?
Tenia pecats, però me’ls han pres.
Jesús està enfeinat en multiplicar ous de Pasqua.
Per a evitar cues, porteu el llistat de pecats endreçat.
Satanàs ha reduït l’horari de protestes.
No vull ni saber on trobaré la glòria.
No puc pregar el sant, està enfeinat portant pluja.
Jesús tornarà al desert abans de l’estiu.
La Verge presidirà l’associació de vídues catòliques.
No peco més perquè és un no parar.
He comprat un apartament al cel per als dies parells.
Déu estalvia, ha canviat les portes del cel per un cadenat.
Era un dimoni novell, em temptava pels matins.