He perdut la fe i set poemes més
01 Març, 2023 05:04
Publicat per jjroca,
Poemes
He perdut la fe
Sent pobre i pagès,
treballo a la plana,
el cap es desgrana
en acabar el mes.
He d’anar, al mercat,
a cercar fortuna,
hi ha una mossa bruna
qui m’ha demanat.
No és maca ni té
terres a l’Havana
on poder ser ric.
Ben sovint, li escric
i el llapis proclama
que he perdut la fe.
La mare m’ha dit
La mare m’ha dit,
a prop del migdia,
que haver una família
és un goig diví.
Sentir el marrecs
plorar a mitjanit
i sentir el profit
qui donen els nets.
La mare m’ha dit
que hi ha una veïna
amb el cor obert.
Passaré despert,
a l’hora de missa,
per si es topa amb mi.
Omplirem el got
A l’hivern, haurem el fred
recercant porta i finestra,
és un hoste qui penetra
en trobar quelcom obert.
Portarem llenya del tros
menys gruixuda i més prima,
encendre el foc em convida
i gaudir-lo a poc a poc.
Pararem taula a les sis
perquè encara resta llum
i no cal massa cresol.
Omplirem, del tot, el got
per a ofegar, de gust,
les mancances i el neguit.
Quan el fred hagi arraulit
Les eternes meravelles
de poder passar la nit
dessota de les estrelles
quan el fred hagi arraulit.
Per a travessar els camins,
ompliré el sac de mancances,
partiré a unes vacances
sota l’ombra de vells pins.
Quan em plagui, somiaré
que un castell he conquerit
per a oferir-lo a una mossa.
Per si em diu com vol ser esposa,
li posaré el meu neguit
en un festejar lleuger.
Travessarem els camps
Com travessarem els camps
ben perduts de la constància
on el poble havia la gràcia
donada per als humans.
Sentinelles pel matí,
herois al punt del migdia,
amb una misèria unida
a l’angúnia de ser aquí.
Poques jornades de joia
amb una panxa poc plena,
de l’oliva a la verema,
del turment a la revolta.
I tot d’una el foc encès
anunciant el gran hivern.
Poseu oli al setrill
Poseu oli al setrill
puix la foscor és venturera,
tan prompte a casa aplega,
ens deixa la negra nit.
Sento com l’olla es queixa,
comença a fer somicons,
ha de ser per les raons
que s’enfada i s’esvera.
Els minyons vora la taula
amb el llapis a la mà
i una llibreta corpresa.
Van a tombs en l’escomesa
i proven de dibuixar
sense esforçar-se massa.
Nou enrenou
És la flor de l’ametller
tan joiosa i venturera
que, avui, com no hi ha espera,
vol eixir a sentir el fred.
En el dedins de la branca,
haurà passat mig hivern,
però guaita con el perd
i ens mostrarà sa cara.
Les abelles, en sentir
aquell suau enrenou,
es disposen a volar.
A l’abeller, ha de restar
una reina sense sou
tipa de son i glatir.
Com era juganer
I com era juganer,
pensava, a l’hora baixa,
que compraria, a rebaixa,
mitja casa i un paller.
Però vingué la dissort
vestida tota de negre,
com va jugar i va perdre:
terres, cases, plata i or.
I com era juganer
va cridar el vell dimoni
per a encetar la partida.
La desfeta és amanida,
quedarà mig coix i borni,
encetant ser ploraner.
Poemes curts (CXVIII)
01 Març, 2023 04:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la muntanya hi ha
munió de cabres,
un vell taujà
sense les nafres,
després, se'n va.
A la cova tinc
un somni perdut:
voler ser sabut
sense l'enemic
mirant amb ull cluc.
El gener dormia
en el si del glaç,
un déu ho sabia,
però no en fa cas,
després, s'ofenia.
Mil revoltes
al coixí,
si hi són totes,
puc dormir,
haig absoltes.
En el regne
de l'oblit,
quan hi ha metge
no hi ha amic,
ho puc entendre.
Amb la joia
del meu cor,
qui em dona
aquest tresor
per a fer la mona?
No haig pena
ni diners
ni m'espera,
a fi de mes,
cap paga extra.
Doneu-me pa
amb una ceba,
ella m'espera
per a guanyar,
vaig a la seva.
El gegant
del mas del pi,
els dimarts,
va a dormir
sense fer parts.
A la vora
d'un pagès,
poca gana
i menys diners
cada setmana.
Quan havia
un xic de son,
com sabia
aplegar a port
durant el dia.
La més maca
de les flors
mai demana
quan la fredor
me l'apaivaga.
Sant Antoni
diu que, el fred
al dimoni,
el fa despert,
millor no el toqui.
Per a ser
un home de bé,
cal saber
on posar esquer
o fer un bon prec.
Na Joana
diu que sí,
que li agrada
anar a dormir,
després, s'enfada.
A l'escola
de la son,
com es gronxa
la tardor,
aplega d'hora.
Els pobres cantaven
a la taula estant,
els rics poc que ho fan
mentre hi ha per menja
un bon tall de carn.
Els camins
de la dissort
duen fins
que apleguen tots
a mar endins.
A la rambla
de les flors,
vint són massa,
deu són pocs,
és el que passa.
Si preguntes,
et diré
que, en el regne,
no hi ha fe,
ni quasi dubtes.
Massa cases
on dormir,
però esclaten,
pel matí,
les gran baralles.
És quan dormo
que tinc son,
és quan plou
que em sento sol,
no ric ni goso.
Epigrames (CXVIII)
01 Març, 2023 04:50
Publicat per jjroca,
Epigrames
I llavors m'agrada:
anar a dormir,
parlar-li al coixí
sense gran basarda.
El més savi
del meu món,
diu que és avi
sense saber com.
Amb el vent,
ve la follia,
li fa companyia
mentre va perdent.
Estimats demanaria
si estimar fóra precís,
però caldrà fer un recés,
ennuegar-se amb companyia.
En el regne
de la son,
quatre pedres
fan un món.
He demanat, al bon déu,
el treballar com un gos:
moure cua, cercar un os
i llevar-me a quarts de deu.
Cerco, en el destí,
la vana promesa:
Una cambra meva
on poder finir!
He demanat,
a la lluna nova,
tota una cassola
de peix ben cuinat.
Una rosa,
al jardí,
mai fa nosa
per la nit.
A la casa
de l'Andreu,
cada tarda
duu sa creu.
En el regne foll,
passo tot el dia,
callar mai em dol
quan hi ha companyia.
A la guerra
i a la mort,
tot s'esguerra
enmig la por.
Demanaré, si s'escau,
una ampolla de bon vi,
després, en ser a la nit,
faré cara de babau.
La fortuna ve
i, com porta pressa,
surt per la finestra,
mai no sé el perquè.
He estat,
fins a mitja nit,
enfeinat
en trobar un amic.
Les paraules
s'enduu el vent
i, si parles,
ni les sents.
Per a contar
cent mentides,
haig les eines
amanides.
He de demanar,
quan aplegui a casa,
un plat, una tassa,
un sopar de grat.
A la vora
del camí,
hi ha qui plora
perquè sí.
He d'aconseguir
trobar l'harmonia,
perdre la follia
i poder dormir.
Sense males
intencions,
van les fades
cercant mons.
A la lluna,
he demanat:
La fortuna!,
he fet salat.
Per a ser
bon llaminer:
Menjar poc,
pair-ho bé!
A la casa
dels parents,
quan hi ha gana,
sobra gent.
Si m'estima,
li diré
que m'obliga
a quedar bé.
Mai demano
per a mi
per si l'amo
diu que sí.
A la guerra
i a la mort,
qui no es queixa
és que no pot.
Quasi m'atreveixo a dir i set poemes mes
22 Febrer, 2023 05:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Quasi m’atreveixo a dir
Quasi m’atreveixo a dir
que, en aplegar la tempesta,
al cel, demanaré festa
fins ben entrada la nit.
Vull els somnis, a l’engròs,
amb cullera i forquilla,
he d’aplegar a una illa
on el seny és més galdós.
Quasi m’atreveixo a dir
que porto els anys ben lligats
amb una corda d’espart.
Us deixaré aquella part
on venen els convidats
a despullar el gaudir.
Demano com el cargol
Demano, com el cargol,
vent suau i ample sol.
Passejar amb sa casa
per a trobar una fulla,
ben tendra, dolça, poruga,
disposada a ser menjada.
Per demanar-li al bon Déu,
he d’avançar, a poc a poc,
fins arribar a la finestra.
Ben disposat a la festa,
he d’oblidar que la por
és el fruit de ser ateu.
Demano, com el cargol,
menjar tost i restar sol.
Com a home tafaner
Com a home tafaner,
viuria amb una engruna,
fora aquesta ma fortuna
per fruir i poder ser.
Amb nas, orelles i ulls
eixiria a la contrada
per sentir com l’estimada
anava viatjant pels fulls.
Com a home tafaner
li contaria, al dimoni,
les mil coses que he de fer.
Com gaudiré el plaer
ben a pleret, quan no es nota
que vaig somiant sense fre.
Demanaré tardor
Al racó de l’ampla sort,
qui no somia és que no pot.
Per caminois i averanys,
passo les tardes senceres,
no vulgueu altres dreceres
quan només demanen planys.
Amb la vida assedegada,
a poc a poc, vaig al tros;
com li falta una llaurada,
demanaré un tractor.
Si el tractor no feineja,
perquè no ho puc pagar,
he de demanar que l’herba
a altre camp vulgui anar.
L’olla vol bullir
Essent pobre i innocent,
no he guanyat en cap guerra,
la lluita m’està permesa
i s’acaba un poc després.
A la casa del veí,
al capvespre, calen foc;
es remullen amb bon vi
i no es queixen de la sort.
A ma casa, ja se sap,
ni salsitxes ni baldanes
la paella vol fregir.
Veig com l’olla vol bullir
tota tipa de patates,
només li manca la carn.
Na Mariona com s’enfada
Na Mariona, del meu cor,
diu que sóc home de por.
Amb aquestes, mes misèries,
mai aplegaré a ser ric;
vaig muntant un embolic
que dura tardes senceres.
Na Mariona com s’enfada
i em posa en un calvari,
diu que menjo a diari
puix no em privo de la gana.
De tant en tant, la conversa
esdevé mal averany,
porto així quasi mig any,
mai demanarà ser meva.
El viatge etern
Les paraules van al vent,
el vent trascola per terra,
com s’apropa a una guerra
on vol guanyar l’innocent.
Bon ofici és mentider
si pot enganyar a la Parca;
li he d’enllestir la barca,
però mai em trobo bé.
Ha de ser, el viatge etern,
la darrera aventura
de la que no es pot tornar.
Com que, avui, no vull anar,
he demanat altra cura
per si la joia es perd.
Un lloc per a anar
Cansat de somiar
amb la incerta glòria,
cerco, a la memòria,
un lloc per a anar.
He de ser captiu
de tots els afanys,
he passat massa anys
afora del niu.
Vull ser un reietó
en regne ignorat
i dalt de la serra.
Per fer el que peta
sense demanar
nou deslliurador.
Pensaments festius (CXXVI)
14 Febrer, 2023 18:24
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Cap noia somia en fer-se vella.
Un ruc pot volar si aprova l’examen.
He tingut força núvies, no n’he conegut cap.
Es va morir asfixiat, no li havien presentat l’aire.
El pare de tres filles treballa per descansar.
Vaig portar la núvia al cine, un dia l’aniré a buscar.
Vaig anar a demanar feina, ara espero que no em trobin.
La mare de la meva dona és qui m’ajuda a tornar tard.
No suporto ser pobre, traieu-me els diners de sobre.
No sé si bec alcohol, però em calço la gorra.
A casa, he posat llum; ara, m’hauré de planxar.
Un voldria ser barquer; però el riu, de vegades, puja.
No penseu mal, no ens acostarem ni de bon tros.
És, pràcticament impossible, viure sense respirar un cop al mes.
És un mal metge, cura més del que necessita.
He provat de pujar al cotxe, el que em costa és posar-me a dintre.
Vaig anar a ciutat, em van fer córrer fins que vaig sortir.
He provat de provar-me uns pantalons, no sabia on posar el cap.
Quan va dir que era lladre, li vaig regalar les claus.
No tinc problemes d’audició, no sento res.
Per perdre el partit van haver de regalar l’àrbitre.
Volia ser una pedra, però em sobraven els peus.
Tinc por, diuen que per morir no cal fer res.
Sempre he dormit sense saber com.
Treballar és tan complicat que dura tota la vida.
El pagès porta el menjar i el cuiner el mareja.
No puc convèncer Déu, però segur que va errat.
No voldria passejar, però el món em porta.
He de morir com sempre, sense massa ganes de menjar.
Em llevo d’hora perquè el son em vol prendre el llit.
Estic disposat a guanyar el cel sense deixar la terra.
Les paraules del mossèn, si van al cel, no solen tornar.
És una sort fer un viatge sol, però ben acompanyat.
Estic disposat a treballar, si la feina em deixa.
Escriure és volar, sempre seguint la línia.
Estic escoltant el cor, no contesta ningú.
Viatjo amb ruc, no solem discutir.
Ha passat un altre any, ni l’he reconegut.
He comprat una setmana per a no fer res.
Anem d’excursió, algú fa moure la carretera.
Procureu no abandonar Déu en un lloc massa pregon.
Déu portava pressa i li va vessar tota la por.
No cal patir pel cos, ell ja té cura de nosaltres.
Sense dubtes, estic per a morir.
Vindrà sant Antoni i set poemes més
14 Febrer, 2023 18:12
Publicat per jjroca,
Poemes
Vindrà sant Antoni
Vindrà sant Antoni
el mes de gener
per tal de saber
on rau el dimoni.
Com la lluita enceten
els dos esperits,
és un mal antic
enmig les tenebres.
I calarem foc,
encendrem les atxes
per fer processó.
Vull mel i mató
per trepitjar brases
sense gran dolor.
L’amic ruquet
Escoltant xerrar
al ruquet valent,
veig que ser innocent
fa de mal portar.
Userda i palla,
un xic de garrofa
i mirar quan toca
fer la revifalla.
Com l’amic ruquet
demana l’estiu
per tal de viatjar.
Cansat de somiar,
voldria altre niu
en un nou indret.
De la feina, res a dir
Mil comandes per a fer
i em canso de seguida,
és llarga aquesta vida
quan et priven el cafè.
Fumaria un bon cigar,
em prendria una copa,
però el metge és tanoca,
comenta que ho tinc clar.
De la feina, res a dir,
puc treballar, tot el dia,
mentre aturi per dinar.
De cigrons, me’n puc estar
i l’amanida em convida
a penar abans de dormir.
El gruix lladrar
Amb converses amb el gos,
ens barallem una estona,
l’albada és cosa bona,
el passeig no és dolorós.
Com el lligo del collar
per eixir per les contrades,
esperem no haver troballes
ni encetem el gruix lladrar.
Carrers amples, carrers estrets
i el gos que ja es cansa,
li posaré una manta
perquè tremola de fred.
La caminada conclou,
no ha estat massa enrenou.
A la branca, una flor
Enmig d’un camp adormit,
l’ametller, de cop, desperta,
diria que porta pressa
per botonar i florir.
A la muntanya, hi ha neu,
a la plana, la rosada,
l’ametller no té aturada
i malparla sense veu.
A la branca, una flor
es llença a l’aventura
d’esclatar i posar color.
Com no hi ha aturador,
espero que la Natura
esperoni l’escalfor.
Demanaria saber
Demanaria saber,
sense esbrinar-ho massa,
per què m’agrada una tassa
prou plena d’un bon cafè?
I parlar, de nou, del temps
per sentenciar la collita:
Aquest any serà de mida
per haver un cistell ben ple!
Donar tombs a la conversa
fins que algun entremaliat
em porti a un lloc estèril.
Com enyoro aquell pretèrit,
el futur em sembla ingrat,
la foscúria és manifesta.
El gran salt
Aigua forta, mala mar
i les barques en el port,
van esclatant en un plor
quan demanen navegar.
El pescador no ha sort,
el peix ja no l’espera,
una angúnia passatgera
com es va endinsant al cor.
Les cases demanen calç,
les places volen el sol
mentre els núvols avancen.
És el vent qui veu com dansen
les fulles velles del bosc
tot demanant fer el gran salt.
La foscúria de la ment
En tan alta solitud
de la tenebra quan passa
sento la noble virtut
quan assoleix altra casa.
Les foscúries de la ment
no són planes ni rialleres,
han de fer-ne de les seves
esmicolant pensaments.
Com jo m’ho miro i veig
damunt d’una nau lleugera
veig com s’enfila l’enyor.
Cap vestit de perdedor
ha de ser d’altra manera
sinó pobre en escreix.
Poemes curts (CXVII)
14 Febrer, 2023 18:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa cases
de pagès,
parlen, parlen
com si res,
estan cansades.
Li he contat al sol,
en el meu passar,
que, si trobo un bou,
millor és trepitjar
altres caminois.
He escrit la carta
als tres Reis,
demano una capa
per si s'esdevé
amagar-me ara.
A les terres
d'enrenou,
no hi ha serres
ni tresors,
només queixes.
No voldria
anar a cercar,
alegria,
on no n'hi ha,
m'espantaria.
Amb la barca nova
no hi vull anar,
quan viatja sola
no se'n pot estar,
més que córrer, vola.
El pastor somiava
dessota d'un pi,
ovelles contava
fins arribar a mil
després les nombrava.
Mai oblido
anar a dinar
i endevino
el que hi ha,
després, critico.
Ni comandes
ni neguit,
tardes, passen
sense crits,
no van maldades.
Al camí
de la dissort,
passen sis
enmig de pors,
xisclen com vint.
Una poma
haig a l'hort,
parla sola
amb tothom,
com li prova.
Si em vols
enamorar
dona'm cols
per a dinar,
ho saben molts.
Les campanes soles,
en el campanar,
les sento com ploren,
voldrien marxar,
però, avui, no poden.
Em pregunten,
en venir,
i m'apunten
al glatir,
però mai curen.
Sense pena
ni neguit,
ve la sega
com he dit:
quan canta l'era.
Quan la bruixa
es riu de mi,
li he de dir
que el cor afluixa
a desdir.
Al carrer
on viu l'enyor,
el primer
és buidar el cor
sense caler.
Quan la flor
vol esclatar,
cal ballar
amb gran dolçor
i rondinar.
Mireu-la con va
tota esblaimada
per si pot trobar
on l'amor s'amaga,
no sé perquè ho fa.
Amb les ganes
de menjar
m'he quedat:
cinc baldanes
fan bon plat.
Si l'estimo
en veritat
mai no miro
si és pecat,
ho endevino.
Com li conto,
cada nit,
que, quan dormo,
no faig crit
ni destorbo.
Epigrames (CXVII)
14 Febrer, 2023 18:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com et deia,
bon amic,
faig la feina
per la nit.
Una bona mossa
no n'està per mi,
li dic: Estàs boja?,
em respon que sí.
A l'hora tardana,
aplega la lluna,
diu que està cansada
d'anar fent la muda.
Si m'estima,
li diré:
que ésser rica
li convé.
Al racó estant,
ben a prop de l'era,
veig el sol com crema,
però no ho fa tant.
Si el núvol vol,
crida la tempesta,
parlaré amb el sol
per si vol la festa.
Quan arriba
el cap del mes,
hi ha fatiga
i poca fe.
D'aventures
i valents,
hi ha més cues
que pas gent.
En el regne
de les flors,
les abelles
van al vol.
Com demano
l'aventura
quan s'atura:
l'anar amb carro.
A la casa
de la mossa,
mai li passa:
la gran joia.
Quan li parlo
i li dic,
com em munta
l'embolic.
Per haver
tan poca sort,
cal saber
com restar sord.
No haig gana
ni il·lusió,
però empaita
i xisclo fort.
Estimat parent:
Quan sigui a l'albada,
diré, altra vegada,
com em vaig fonent.
Quan la joia
em ve a cercar,
sempre diu
que ha de marxar.
Sense massa son,
la lluna parlava
criticant el sol
puix fa mala cara.
En el regne
de la nit,
o alliçono
o estic dormint.
Una rosa sola,
al jardí estant,
el dilluns com plora,
el dimarts no tant.
Haig per vendre
l'ocasió
de ser heretge
si Déu vol.
Per les planes
de l'encís,
van i vénen
els més rics.
El camí de casa
mai el tinc tancat,
sent el temps quan passa,
es fa el desmenjat.
Li diré,
per si de cas,
que, si convé,
faré bondat.
Porto pedres
al sarró
per si em peguen
de debò.
Per cantar les penes,
porto un guitarró,
si apleguen a festes,
empraré el tambor.
M'agradaria sortir
quan s'amaga el sol,
sóc pobre mussol
sense l'avenir.
En el joc,
vindrà la palla,
qui davalla
ja ho té tot.
Parlo del meu amor i set poemes més
08 Febrer, 2023 06:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Parlo del meu amor
La marona em diu que sí
i prompte vaig a dormir.
Vull tenir mil somnis vers
amb joioses ocasions,
pocs moments han de ser bons
si no em mires ni em sents.
He comprat, per a tenir,
un ruquet ple de bondat,
a la feina, fem salat,
però mai hem de glatir.
Sentinelles del meu cos
no em féssiu la contalla:
Ella és freda, badalla
quan parla del meu amor.
Vull la muda
Amb la pensa d’aviram,
qui demana una poncella?,
a l’estiu, la vida és bella,
a l’hivern, potser no tant.
M’agradaria tenir
un bosc ben farcit i espès,
la vida sense interès,
una mort sense glatir.
Però apleguen males hores
i venen els caçadors
a fer una festa feixuga.
És llavors quan vull la muda
i em planyo, entre les flors,
per trobar-me un temps a soles.
Aniré ben dret al cel
És la vida qui m’empeny
per senderes lluminoses,
com voldria passar hores
sense, mai, parlar del temps.
Sóc d’ofici llaurador
i caçador quan em plau,
he de trobar algun babau
per a fer-li un bon sermó.
Aniré ben dret al cel
sense emportar-me els pecats
ni el dret de la follia.
És un bon àngel qui em guia
i li mano, en veritat,
quan considero que es perd.
Li comento a la gallina
Clou la pluja, parla el vent,
de segur que ningú el sent.
Es queixa del nostre enginy
per a fer-lo córrer massa,
com que l’home ha prou traça
tot el món es farà gris.
Hem de buidar la ciutat
i tancar els pobres negocis,
hem de pensar que ser socis
no ha de ser un resultat.
I tornarem a dinar:
ous ferrats i una sardina,
li comento a la gallina
i s’atipa de plorar.
A la casa del davant
A la casa del davant,
viu una gràcil poncella,
hauria de ser princesa,
però príncep no n’hi ha.
Com somia pel matí
quan el sol li porta el llum,
el dormir és bon costum,
s’hauria de mantenir.
La mare li ha demanat
que vagi, d’hora, a l’escola
per a aprendre de llegir.
Les lletres no han de patir
puix ella mai fa la prova
d’assolir el deure emprat.
Na Mariona és així
Na Mariona, del meu cor,
prou m’estima, però poc.
Com demana un príncep blau,
al meu goig, mata l’encís;
és un amor fonedís
que mai deixa el catau.
Li he portat rams de flors,
mil versos i alguna joia;
ella ni em vol ni gosa
de sentir el meu clamor.
Na Mariona és així:
mig poncella, mig deessa;
pel mati, no porta pressa,
però demana la nit.
M’he tornat prou mentider
Quan la pensa m’acompanya,
em porta pel carrer estret,
és quan aplega el desert
on m’oblida i m’enganya.
He treballat les mil lletres,
cap ni una m’ha fet cas,
hauré de ser l’escarràs
carregat de malifetes.
Oblidat del dolç amor
d’aprendre un nou poema
més amable, més lleuger.
M’he tornat prou mentider
per si, a l’angoixa, faig pena
i s’emporta el meu enyor.
Les paraules dolces
Les paraules dolces,
el mirar encongit,
els sospirs tanoques
en ser a la nit.
Massa m’acompanyen
en un món reclòs,
naveguem els dos
per tèbies muntanyes.
Les paraules volen
cercar el remei
de saber-se nobles.
En tornaran poques
a cercar la llei
per saber on es troben.
Pensaments festius (CXXV)
01 Febrer, 2023 06:30
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La missió del cap és fer patir les cervicals.
No li fa falta ser meravellós, ja li direm.
Necessita pujar escales, es pensa que és baixet.
El més pesat és posar-te a un tros de món que no et pertoca.
No tinc por de la mort, però no li trobo cap hora bona.
A cada ratlla, és millor demanar-li excuses al full.
Netejar és saber canviar les taques de lloc.
La mare Terra és la reina de les bugaderes.
No cau, és que torna a casa de pressa.
Ells no em veuen i jo els ho agraeixo.
No us porto el meu món, no trobaríeu la casa.
Déu és, però mai arriba.
Estimo tant a Déu, que ni m’acosto a casa seva.
No envejo Déu, només he de passar comptes amb un.
Els nens són macos, no els deixeu fora de l’ampolla.
No és un borratxo, només li agrada saber que guarda l’ampolla.
He estat pensat deu segons, hauré de medicar-me.
La llibertat té el dret de no ser-hi.
He comprat una goma després de demanar perdó per les errades.
Ensenyar és tan senzill que no cal ni posar-s’hi.
Ens posen la moda perquè algú ha de dir que els anys passen.
Podria tenir servents, però qui em serviria?
Hi ha dos mons, el que tinc i el que desitjo.
No puc creure en els vells, s’hi han fet sense esforç.
És un home enfeinat, encara no sap on vol anar.
Estic treballant per provar d’arribar a no fer res.
No sé creure, deu ser perquè la meva presó és petita.
Està condemnat, ha de viure tots els dies.
Viure és tan bonic com curtes són les hores.
Morir-se vell és una història desvalguda.
Li dono temps al cos per a què em conegui.
Estic sorprès, mirava el mirall i m’he reconegut.
Déu vol para el món, té símptomes de vertigen.
Porto prou anys com per fer-ne cabre un més.
És bonic viure si pots suportar la meitat dels maleficis.
Estic preocupat, les hores segueixen sent prou llargues.
No em preocupen els segons, només els batecs del cor.
Estic buscant les partícules de tinta útils.
Massa paraules amaguen el que volien dir.
Tindria més fantasmes, però no tinc on exhibir-los.
La poca intel·ligència de l’home ho demostra la seva evolució.
M’agrada treballar menys del que es pensa el veí.
Posar una escala és assolir la nostra mediocritat.
Cap rei vol pasturar les vaques alienes.