Mana el meu cos i set poemes més
01 Febrer, 2023 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Mana el meu cos
Manta hores de la nit,
he passat amb ull obert,
no m’agrada estar despert
quan és hora de dormir.
Però mana el meu cos,
del cervell no en fa cas,
em comenta el matalàs
que voldria estar més tou.
Em llevo amb poca gana
i m’assec vora la llar,
el vell tronc està cremat,
però llença espurna encara.
Al bell mig de tanta sort,
hauré de queixar-me un poc.
Treballa sense sou
Deixeu-me gaudir un moment
quan estic a recer del vent.
Comprenc la mare Natura,
puix no atura ni un moment,
només soc un innocent
qui trafega entre la runa.
Les fulles com s’agombolen
en el reclau del camí,
ella plora perquè sí
i, si ve l’ensurt, com volen.
És fort aire el que es mou
perquè, ara, porta pressa,
li deixaré fer escomesa
puix treballa sense sou.
La mare soledat
Com la mare soledat
mai demana companyia,
diria que es passa el dia
per l’estança feinejant.
I ben poc que s’avorreix
sense tenir convidats,
poca cosa li han donat
i mai plora en escreix.
Com la mare soledat
es dedica a fer comanda
sense aturar per somiar.
Un dia, sola va restar,
asseguda a la plaça,
per trobar un enamorat.
Tanta flaire
Com el pare ha comentat:
Ja vivim al disbarat!
Sentinelles sense nord,
reietons sense remei,
per a enllestir una llei,
posarem rauxes i pors.
Mai sabré si avancem
o anem cap a la cova,
m’agrada seure a la vora
per a veure com anem.
Els rics volen ser més rics
i lluiten per tenir aire,
de segur que tanta flaire
els deixarà estabornits.
Ja m’ho deien
De gandul a pidolaire,
he passat la gran fermesa,
ara, soc a la feblesa
i tan sols demano aire.
De derrotes i batalles,
n’hauré trobat més de cent,
cap ni una, havia seny,
totes foren mal donades.
Els amigots ja m’ho deien
que així no anava bé,
vaig acabar com pogué
mentre la resta se’n reien.
A la fi, fou veritat
i perdé el que havia emprat.
Els manaments
És a l’hora de sopar
quan em va empaitant la gana,
com deu fer una setmana
que prego per no menjar.
El metge, amb posat seriós,
m’ha posat els manaments:
Has de guarir-te les dents
i endrapar només un mos!
Vaig, pel món, bocaterrós
amb una paciència curta,
menjaria des de l’albada.
Com no haig enamorada,
em vaig perdent per la runa
per si trobo un plat d’arròs.
Com l’aviram
Ben amunt de la muntanya,
he trobat un vell pagès,
allí, la festa no enganya,
pots trobar-ne: massa o més.
Les oliveres concises,
els desvalguts ametllers
i matins de no fer res
amb ses tardes amanides.
La dèria de passar fam
és gasiva i temptadora
puix mai sap on aturar.
Ho deixo per al demà:
poder sortir-ne a la vora
tot volant com l’aviram.
Tal com soc
Amb dues-centes queixalades,
ja hauré la feina feta,
no aturar és una promesa,
però venen les maldades.
Em llevo prompte del llit
per si aplega mala feina,
el pare va comprar l’eina,
ha de ser amb gran delit.
Les comandes de la sort
a una casa són properes
i ben d’hora han d’aturar.
Em deixaré per demà:
afaitar-me, fer les celles
i mostrar-me tal com soc.
Poemes curts (CXVI)
01 Febrer, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb la feina
que jo tinc,
porto l'eina
tot sovint
i sense beina.
En sentir
tan dolces veus,
vaig glatir
com qui veu Déu
i l'avenir.
I si ho fas
amb poca cura,
procura
passar pel sedàs
per si muda.
Cada dia
al dematí,
l'alegria
em cerca a mi,
poc que ho sabia.
En el regne
de la sort
cada vespre
duu sa dot
o la vol rebre.
Manta cases
a l'estiu
com demanen:
la xiu-xiu
i les rondalles.
Si la jove
em ve a cercar,
faig el pobre
i deixo anar:
Soc molt mediocre!
Han de seure
els quatre amics
per a creure
que soc ric,
ho he de vendre.
És quan regna
primavera,
quan la desfeta
ni clama
ni se l'espera.
Sense llenya
ni carbó,
ella espera
un xic d'amor,
vindrà de pressa?
En el regne
mana el rei
i és heretge
qui no creu
ni sent la llei.
Qui demana
ser valent,
quan esclata,
com el vent,
la mà a la cara.
És qui mana
a la vila
qui ens demana
prendre til·la
per si ens agrada.
Per trobar
el darrer vers,
cal penar
i plorar més,
després se'n va.
La veïna
del meu cor
diu que aprima
el mal d'amor,
tot és boirina.
Massa cases
del carrer
tenen ombres
sense fe,
són ben tanoques.
Enllesteixo
un bon dinar
i no em queixo
del demà
ni l'avorreixo.
Na Maria diu,
quan dorm i somia,
que es troba a l'estiu:
Posa'm un nou dia,
vull fugir del niu!
Les més joves
tenen son,
les més velles
ni saben com
dormien elles.
És si plou
a mitjanit
quan es mou
mon esperit,
deu ser nou.
Vaig creixent
per ésser gran,
vaig pendent
l'arribar a sant
vora l'infern.
Massa tip
per a menjar,
massa gris
per a somiar,
ho deixo anar.
Epigrames (CXVI)
01 Febrer, 2023 06:16
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sense hores,
sense llei,
van les tornes
en escreix.
Cada vespre
o matí,
en el regne,
es vol dormir.
Contava les hores
des del fons del llit,
com li porten totes
manta d'esgarips.
La lluna volia
festejar amb el sol,
li diu que no vol
i plora encongida.
Quan al regne
no hi ha son,
és que tenen
mals records.
El pastor volia
anar a la cleda,
però diu l'ovella
que poc li convida.
Com sento plorar
la busca quan roda,
diu que es troba sola
i no pot parar.
I un dimoni fredolic
posa llenya a la caldera,
la caldera quasi crema,
no li seré més amic.
És quan parlo amb la flor
quan noto la flaire dolça,
ella es cansa i no hi toca
perquè no ha vingut el sol.
Benvolguda lluna
si no estàs per mi,
vés a saber qui
romandrà poruga.
Al castell
dels compromesos,
com més vells
més prompte ofesos.
Quan la casa dorm
i el vent li trascola,
la sento com plora
i no sap per on.
Sense eines
per segar,
massa feines
han de plegar.
En el riu
de l'alegria,
el més viu
és qui no crida.
Estimada son:
deixa'm al coixí
aquelles cançons
per a passar la nit.
En el sac
de les tenebres,
no he posat:
ni sol ni estrelles.
Avui, et confessaré
que, quan passes per la plaça,
el meu cap es fa carbassa
i el meu cos no ha ni pes.
Quan m'estimi,
li diré:
Que haig vici
i no faig res!
Si em demana
per sortir,
li he de dir
que no tinc gana.
A la rambla
de les flors,
hi ha qui mana
o qui no pot.
Doneu-me, si cal,
un xic de condol,
ha marxat el sol
ni m'ha dit on va.
No demano
per a mi:
haver amo
fins a morir.
Ensopego
amb els fanals,
és quan prego
un carrer pla.
Es farà saber
que, a dos quarts de cinc,
en serem uns vint
per a no fer res.
Mireu si
ella m'estima
que s'oblida
del coixí.
A la sínia,
diu el ruc:
Cal ser eixut
i prendre via!
Si la nit
em ve a cercar,
he de trobar:
altre camí.
La festa grassa i set poemes més
22 Gener, 2023 05:31
Publicat per jjroca,
Poemes
La festa grassa
A la voreta del foc,
soc a punt d’encetar l’any,
la campana vella es plany,
sembla plorar a cada toc.
El silenci vol entrar a casa
i posar-se a l’envà,
ja més sol no puc estar,
sols m’acompanya una tassa.
El sopar ha estat plaent,
quatre sopes amb un all
i sardina a la brasa.
Per acabar, la festa grassa,
de codonyat, un bon tall
i una copa d’aiguardent.
Farà vent
En aplegar negra nit,
com viatja el pensament,
de segur que va perdent
fins que arriba al gran llit.
Allí, em guanya la son,
la lluita de cada dia,
la desfeta humilia,
vaig pensant en tocar el dos.
És aquest hivern conscient
qui em procura la desfeta
de les bones intencions.
Un poble, de mil presons,
va anunciant, sense pressa,
que, ben prompte, farà vent.
Partir sense sofrir
Com diria que l’hivern
em porta a la festa grassa,
omplo de llet una tassa
on vaig sucant els tortells.
A la voreta del foc,
em poso a fer contalla,
un s’adorm, l’altre badalla,
el tercer diu: No està tot!
Però els somnis són així:
vianants de tota mena
qui ens fan viure complaguts.
Som els homes poc traçuts
per eixir de la condemna
de patir sense sofrir.
La barca dormint a port
La barca dormint a port,
els mariners a la taverna,
és aquest hivern qui crema
els desigs de massa cors.
A la platja, hi ha buidor,
apleguen hores tranquil·les,
totes venen amanides
a descansar sense por.
La barca, dormint a port,
recorda, a les hores baixes,
aquell tendre navegar.
Algun dia, vol plorar
i mentre les angoixes passen
va gronxant fins que té son.
A les pedres del camí
A les pedres del camí,
he trobat poques rialles,
veuen les fulles com passen,
van, cansades, a dormir.
Algun carro s’endevina,
a l’oliva, deu anar,
el seu amo ha d’estar
fent comptes de tota mida.
A les pedres del camí,
els aplegarà el Nadal
i el so de la campana.
Com se sent una nadala,
un flabiol i un tabal,
dolces hores han de venir.
En acabar l’any
És, en acabar l’any,
quan començo a passar comptes,
he manllevat massa hores
en bastir nou averany.
I per què he de glatir
per empreses malfeineres?,
m’agraden les nits senceres
per poder vetllar i dormir.
De negocis, n’hauré fet
uns tres-cents pel capbaix
sense massa benefici.
No em queixo d’aquest vici
perquè estic acostumat
a menjar bé i poquet.
Les maçanes són al tros
Les maçanes són al tros
i el carro que no es mou,
el vell ruc no ha enrenou,
com s’atipa d’un sol mos.
Li he posat dolces garrofes
perquè s’acosta el Nadal,
li deu fer mal un queixal,
les ha deixat quasi totes.
Les maçanes són al tros
i la pomera es queixa
puix diu que vol descansar.
Massa pena no em fa
perquè plora i em deixa
un sentiment poc galdós.
S’acosta el cel
Anuncia en Josafat
que, avui, ha fet salat.
Torna a casa quan fosqueja
per trobar a la Raquel,
ella és un bol de mel,
ben posada en fer feina.
En aplegar al carrer estret,
al de dalt, veu una estrella,
com la fosca es torna bella
posant llum a tot l’indret.
Li comenta a la Raquel
i ella es queda esblaimada,
porta dolçor, a la mirada,
quan veu que s’acosta el cel.
Pensaments festius (CXXIV)
14 Gener, 2023 18:29
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Un vol sortir del món, però no perdre’l de vista.
Els meus passaran i els vostres també.
Ningú ha conquerit el castell de l’equilibri.
Cada dia porta el seu sol i el deixa una estona.
Les dones esperen trobar algun home entre les ofertes.
He vingut al món per saber com me n’aniré.
No aprèn, però li queda el consol dels diners.
No m’importa saber volar, m’importa que se n’adonin.
Necessito els veïns, així puc repartir els fracassos.
Un busca un regne i acaba no podent governar-lo.
El més pesat de ser home, són les disfresses que et toca portar.
Estic preocupat, el llibre hi és, però no el sé llegir.
No tingueu por d’entrar, només us queda una porta.
El meu cos m’ensenya que és difícil moure’m i restar quiet.
Un mor quan només sap dormir.
La mort és el més gran dels refredats.
Déu vol crear un altre món, l’home no hi cap.
El van aconseguir matar, en treure-li la corda.
El començament de la creació va ser en blanc i negre.
He descobert que fer-se vell és coltellejar la be.
Segurament, sense dones, ens reconeixeríem per l’olor.
Escriure un llibre és posar lletres a les pàgines.
Tinc converses amb Déu, Ell posa totes les paraules.
L’home vol innovar, però comença el dia llevant-se del llit.
Déu va crear el món, però no va posar prou cartells.
Pensar no és bo, però és prou barat.
No volia escriure un llibre, però cavar un pou em fa més mandra.
Ningú ha de viure més temps si el món no el pot suportar.
Tinc bons amics, però no els deixo sortir al carrer.
És un home tan savi que no deixa de volar.
Tenir son és pitjor que no tenir gana.
Tenim sort, escriure no canvia l’ordre astral.
La vida seria llarga, però ens hem de guarnir.
No patiu pel demà, ni Déu sap on l’ha deixat.
Menjo massa, hauré de desconnectar el cervell.
En tenim un que pensa, sabem que és boig.
És un escriptor oportunista, cap llapis és d’ell.
Pobra noia, es passa el temps sent maca.
Volia ser ric, però els diners corrien més.
No m’importa treballar, però vull saber quan començo.
Els nens tenen un defecte, necessiten ocupar tot l’espai.
Ensenyeu el camí, les pedres ja faran la resta.
La vida d’ara no té espases on agafar-se.
Estar equilibrat és respirar un cop per setmana.
Resta la gana i set poemes més
14 Gener, 2023 18:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Resta la gana
Carona encesa, esquena gelada,
un foc encès dintre la llar,
queda prou lluny l’anar a segar,
aquell estiu qui abraonava.
La dona posa una olla al foc
on les patates van navegant,
com llums amables omplen envans
dibuixant ombres a poc a poc.
L’avi enceta el dolç xerrar,
als tendres nets, fa la contalla
mentre la mare va tallant pa.
Un vas de vi porta el sopar,
aigua de pou a la canalla,
amb quatre mossos, resta la gana.
Núvol esquifit
Aquell núvol esquifit,
al de dalt de l’alturó,
anava agafant la por
en anar arribant la nit.
Demanava per baixar
a un terra ben ressec,
era un núvol poc despert
per a aprendre com es fa.
Passen hores i el matí
aplega fins al migdia
sense trobar solució.
Arriba el déu senyor,
li parla i l’humilia,
la por el fa defallir.
Si fora un ruquet
I si fora un ruquet,
dormiria a l’establia,
bramaria tot el dia
enyorant el Minyonet.
Com correria pel camp
al davant de la tartana,
somiaria amb la palla,
menjaria el que cal.
I si fora un ruquet
ni aniria a l’escola
per a trobar el mestre nou.
Discutiria amb el bou
fins que ens féssim massa nosa
per poder plorar a pleret.
Compraria per tenir
Compraria per tenir:
un rebost de vint prestatges
amb fruites, verdures, pastes
i garrafes de bon vi.
Em posaria a dinar
amb un àpat de sis plats,
de menges, els disbarats,
aplegant a l’afartar.
Compraria per tenir:
plata i or a la cistella,
seda fina a l’armari.
Guanyaria, a diari,
sense haver massa pressa,
una fortuna a no dir.
Negre del tot
A les portes de l’hivern,
dormo poc i estic despert.
A la plana, vent de dalt
i silenci a la muntanya,
és la força qui m’escanya
tot dient que ho he fet mal.
Com hauria de tallar
i traginar branca seca,
omplir l’estança de llenya
per a poder-me escalfar.
He de posar a dalt del foc
una paella nostrada,
vull els ous amb cansalada
i un vi negre del tot.
Les muntanyes de la fam
Les muntanyes de la fam
com s’han emportat la gana,
feinejo fa una setmana
en un desig principal.
Llevar-me, de bon matí,
d’una màrfega pesada
amb dues mantes de llana,
de feixugues a no dir.
I pensar que l’esmorzar
és una lluita lleugera
entre la llet i el crostó.
Després, demanar perdó
i guaitar per la finestra
per saber si el dia és clar.
El trobà de bon matí
Innocent i perdedor,
haig un gos de mala raça,
no serveix per a la caça,
el van fer fora del tot.
El trobà, de bon matí,
sota l’arbre del meu hort,
més que viu semblava mort,
per al vent, un full ben fi.
Li donà un crostó de pa
i prop de mitja baldana,
ens partirem l’esmorzar.
De segur que em seguirà,
quan retorni cap a casa,
per saber si haurà demà.
L’infantar es va acostant
A les portes de Betlem,
he trobat una parella,
cutis fi portava Ella
amb veu dolça i obedient.
En un estable, aïllat,
hauran de passar la nit,
Ell tragina el neguit
per si aplega el Nounat.
A la vora de tots dos,
hi ha el bou i la somera
en silenci i observant.
L’infantar es va acostant
i, en el cel, una estrella
posa llum en el redós.
Poemes curts (CXV)
14 Gener, 2023 18:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sento el goig
de la temença
quan vaig boig
enmig de l'herba,
em faré coix?
Al carrer
del desesper
no hi ha fortuna,
la van vendre
al mercader.
Assegut al banc,
enmig la plaça,
com mira el vell,
com ja no es cansa,
es perd, pensant.
La lluna passava
mirant a la gent
i sentint el goig,
el sol ni la sent
ni l'ha demanada.
Massa roses
del jardí
estan cansades,
ningú sap qui
fa aquestes coses.
Hauré de saber
si el cos estima,
quan el sentiré?,
ara, m'acoquina
i em posa deler.
Quan les fulles
van al cel,
les esperen:
amb una mica de mel
i un bocí de confitures.
Les comandes
són així:
sobra pa
i falta vi,
de vegades.
A la casa
del mai més,
plora el ric,
riu el pagès,
és com s'acaba.
Una mossa
em demanava
puix volia
anar a ballar,
ara, faig nosa.
Les muntanyes
resten soles
anys i anys,
mai no gosen
ésser amables.
Com demanaria
haver una nit
per a somiar,
algú m'ha dit:
Quina porfídia!
Amb les presses
de venir,
m'he deixat conquerir
per les febleses
fins a mitja nit.
De les bones
intencions,
naixen sostres
pobrissons
amb massa ogres.
Si m'estima,
li he de dir
que una reina
no és per a mi,
ha massa mida.
Un dissabte
pel matí
és amable
per a mi
i suportable.
Al racó
de l'era,
la il·lusió
s'espera,
ho fa de debò.
Les paraules
van al vent,
sent feixugues,
qui les ven?,
han massa mudes.
Caminava,
sense pressa,
de la cambra
a la finestra,
l'enamorada.
A les voltes
de l'hivern,
van les mosses,
sense encert,
a cercar roses.
Quan el fred
porta la neu,
en el cel,
posen la creu
del nou hivern.
Quan li parlo
massa al ruc
com remarco
que m'he perdut,
sóc un mal amo.
Epigrames (CXV)
14 Gener, 2023 18:13
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan li prego
al dematí,
és quan resto
sense vi.
Amb la força
que he rebut,
menjo, dormo
i resto mut.
Com volia
navegar,
vaig nedar
i no en sabia.
És quan plou
que dorm el sol
i es desperta
sense sou.
He de demanar,
a la lluna vella,
que em posi una estrella
per si he de mirar.
A les cases
de pagès,
massa feines
per a fer.
Na Maria
va a la font
i ho conta
a tothom.
Estimada lluna:
Quan vingui la nit,
digues que he partit
a cercar fortuna.
Posa pedres
al camí
i, després,
ja pots dormir.
He demanat,
si l'amor s'hi posa,
que porti una rosa
ben maca, ben gran.
Per anar
a treballar,
cal llevar-se
i esmorzar.
No demano
altre món:
Haver amo
en el record!
Per a ser
bon tafaner,
cal callar
i cal saber.
Com m'estima,
li diré
que, anar a feina,
no em convé.
Noto que em faig vell
perquè, a plaça,
he comprat: una manta,
uns mitjons i un capell.
L'oreneta
m'ha de dir
que la bassa
és lluny d'aquí.
Una casa
o un castell,
fer-se vell
és plorar massa.
La pubilla
no n'està per mi,
però tal com crida
de segur que m'ha vist.
És, quan parlo
de la gent,
quan m'enfado
inútilment.
En el reialme
dels gran saberuts,
els rics són mediocres,
els pobres són muts.
Per a què duri
el bon dinar:
esplaio el mos,
parlo de grat.
En el regne
de l'oblit,
no hi poseu
a cap amic.
Si no aprenen
el mentir,
parlen del temps
i de l'oblit.
Si la mossa
està per mi,
millor córrer
que dormir.
Al carrer
dels desvalguts,
els cavalls
es tornen rucs.
Si hi ha pressa
per anar,
és millor:
deixar-ho estar.
Una joia
per a mi:
restar a l'ombra
fins dormir.
Pensaments educatius (LXXV)
08 Gener, 2023 11:45
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Quan els faig dividir, s’enfaden.
M’encomano i començo la classe.
De moment, m’examinaré jo.
Treballem la comprensió escrita, no hem passat de la coma.
Anem per feina, qui vol ser pobre?
De moment, tres m’odien.
Encara no sé si pensen o s’adormen.
Llegeixen; al final de cada paràgraf, regalo un entrepà.
Han descobert que una vall no és un ball.
Mai he entès perquè els alumnes van menys dies a l’escola.
Els he donat un llibre, no saben on posar-lo.
Estic aprenent a nedar per una mar de dubtes.
Han assolit un monòleg de cinc.
De tres que m’escoltaven, un s’està quedant sord.
Avui, els ensenyaré com era un llapis.
Com em porten la contrària, els ensenyaré les síl·labes inverses.
Han de ser treballadors, però tenen vergonya.
Només crido per si no em veuen.
Donaré idees sense ànim de lucre.
Per a aprendre, cal saber pair.
Com es perden sovint, he demanat brúixoles.
Estic cercant la porta d’entrada al cervell.
Estic trist, només dos necessiten millorar.
Tenen dificultat en el concepte: creure.
Estic en el punt del: Campi qui pugui!
Algun de tots, ha de ser el far.
Es prega silenci per si algú dorm.
Ja fan redaccions de tres paraules.
Des que va el sistema binari, encerten a la segona.
Aprenen tant que dubto cavil·lin massa.
Hem aconseguit desendreçar dos conceptes.
Voldria saber per a què serveixen algunes consonants.
Els nous dirigents ja poden tancar el llibre.
Anem a la pàgina vint, no cal agafar la bicicleta.
Ja coneixen el deu, cal descalçar-se.
Té un dubte existencial: Existeix?
Els he ensenyat un llibre per si els puc acostar la ciència.
No sé si guanyen, però vaig al darrere.
No hi ha classe de matemàtiques, he oblidat els números.
No aprenen tant perquè pensen més.
Abans de l’examen, fem inventari.
Ja llegeixen sense bastons.
Posaré les preguntes després de la resposta.
Procureu que pensin sense fer massa xivarri.
He donat diners, a ningú se li ha acudit comprar un llibre.
No m’escolten, però tampoc em senten.
Els he educat bé, gairebé ni pensen.
Hem triat les sessions de classe, ha guanyat l’esbarjo.
Avui, no es multiplica, no hi ha electricitat.
Si han de sumar dos uns, poseu-los un damunt l’altre.
No és possible que només jo sàpiga on anem.
Treballarem la memòria, però no recordo com.
De tres que m’escolten, dos no ho entenen.
No sé si llegeixen, però tenen els llibres oberts.
Els ensenyaria a pensar, però igual els agrada.
Progressen, però no sé cap a on.
Hem donat una lliçó i no l’ha guardat ningú.
Si coneixen cinc lletres, ja poden anar a dinar.
Pensaments festius (CXXIII)
08 Gener, 2023 11:42
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Estic content, haig més deutes que el meu amo.
Mai endevino qui em tornarà a enganyar.
Estic aprenent a volar; de moment,em batega el cor.
He decidit festejar en dijous, no sé si me’n sortiré.
He demanat: Ser més vell i més petit!
Si té pedals, per què un cotxe no és una bicicleta?
Amb tres punts més, em donaran el carnet de boig.
Encara no sé si festejo o menteixo.
No sé si em faig vell o ho he aconseguit.
Per fi, he trobat una dona que vol manar.
Quan era a punt per a pensar, vaig despertar.
N’hi ha qui respira sense coneixement.
La saviesa consisteix en ser un bon animal.
Estaria trist, però he de guanyar-me el pa.
Us faig saber que encara no penso.
No he aconseguit cap dia repetit.
De fet, els peixos ja viatjaven per les xarxes.
He anat a cercar-me a la consigna.
He comprat una sàrria per si em tracten de ruc.
Ja comencem, la núvia vol que canviï de camisa.
Vull entendre el vent, però no el puc seguir.
Haig tantes despeses que ni penso en somiar.
He anat a la mar, em puc considerar mariner.
En quedar-me calb, en feia il·lusió tenir una pinta.
No he de fer feina, però m’abelleix demanar-ne.
Si no em faig el pesat, podré viure?
Fa o no fa, sé fins a les dues darreres hores.
De moment, sé on no em voldran rebre.
Els diumenges, em deixen molestar.
He llogat un beneit per a què em lloï.
Diuen que hi ha un demà, però no hi arribo.
Si torno a nàixer, procuraré no perdre’m.
M’agraden molt els diners, només vull monedes petites.
Era tan savi que ja no podia pensar.
Menys flors i més pernil.
Darrerament, em voto a mi.
No et pagaré, he tingut un mal dia.
M’he posat noves dents, et puc mossegar?
Avui, ja he perdut quatre vegades.
He estat a punt d’arribar al futur.
Estic malalt, però em sé distreure.
El sogre té una barca, em vestiré de mariner.
El millor de ser lliure és que et deixen sol.
Vaig anar a les ofertes i quasi em venen.
No li demaneu al vent que faci vacances.
Costa menys sumar hores que encerts.
Si haig diners, quanta felicitat puc comprar?
M’agrada seure al sol, a l’ombra deu ser diferent.
He comprat un far i no li trobo les piles.
Si un dia em poso a escriure, igual no me’n surto.
Si compro un cavall, qui diu que no és un ruc?
Igual acabo de pagès, estic aprenent a perdre.
Procureu menjar sense ganes, no engreixa tant.
Una altra vegada, no demano feina per si de cas.
Li he demanat al caragol que m’esperi.
Amb cinc piles més, podré ser una cuca de llum.
Necessito un cotxe, ja tinc les ganes.
Vaig a festejar, passaré a comprar excuses.
No sé quins bitllets són els meus.