No es pot descriure i set poemes més

07 Juliol, 2023 21:59
Publicat per jjroca, Poemes

No es pot descriure


A la plaça, fa bon sol

i les ones ni singloten,

els turistes s’acomoden

per si guanya l’escalfor.

Passaran les hores fortes

allitats al damunt l’arena,

vaig veient l’estiu com crema

i les pells com s’esvaloten.

Però quan el sol s’acomiada

tots se’n van prou carregats

de queixes i de somriures.

La il·lusió no es pot descriure

i, en ser nit, fan mitja part

per retornar a la torrada.


Va creixent la seva ombra


Amb les galtes ben rosades,

cara ampla, gran encís,

som s’acosta el paradís

quan passeja per les rambles.

És, diria, llum del cel

caiguda per a nosaltres,

quasi pensa com a quatre,

quasi em mira si la veig.

Va creixent la seva ombra

quan s’endevina l’estiu,

ella passa com un riu

quan, a prop, la mar s’acosta.

I no parlo ni dic més,

m’ho guardo per a després.


Ja no gosa


A l’ombra, com somia el gat

amb un banquet i la festa,

voldria menjar de pressa,

però odia la carn.

Tres mastegades i prou,

tot d’una, un peix s’empassa;

era un peix com d’escarlata

qui finí sense enrenou.

A l’ombra, com somia el gat

amb una gateta dolça

qui passeja cap al tard.

Com de casar ja no gosa,

ben conco s’haurà quedat

perquè és així com toca.


Aquesta fera peluda


Diria que m’ha traït

aquesta fera peluda,

va patir de feridura;

fa un temps, un mal antic.

Havia de treballar,

tota sola, en el camp;

ho comentà amb l’aviram,

de segur, que van plorar.

Amb un carro i amo vell

ni ganes ha de sortir

per a veure oliveres.

A l’hivern, vindran promeses

de descansar fins a morir;

a la granja, parlen d’ell.


Els pagesos mig cremats


En sant Pere com m’ha dit

que, amb la pluja encomanada,

com s’ha fet un embolic

i l’ha dut on no tocava.

Els pagesos, mig cremats,

com li envien els missatges;

mala sega, pitjor batre

i ben vuits coves i sacs.

En sant Pere ha demanat,

a la tardor, fer vacances

i anar-se’n a la lluna.

La demanda és oportuna

i si troba noves places

fins durà un amistançat.


Al cel, demano perdó


A poc a poc i vaig a cent,

però l’odi el tinc present.

M’estalviaria el vici

de dormir havent sopat,

mes és gran el disbarat

i presenta sacrifici.

Els dissabtes, a la plaça,

com farem volar coloms;

els diumenges ja no hi són

els qui demanen carbassa.

M’ha passat la ràbia estesa

per complir amb l’obligació,

al cel, demano perdó;

espero que aplegui de pressa.


Ja se sap


A la platja, ja se sap:

fan torrades tots els dies,

es lliuraran les sardines;

en aquest temps, toca carn.

A les nou del dematí,

diria que ja està plena;

comencen castells d’arena

i s’atipen de grunyir.

A les dotze, tot és foc;

enceten vi i cervesa

per anar guanyant en força.

Una vella, que no hi toca,

diu que l’hauran de fer seva

i es barallen quasi tots.


Li pregunto si ja ho sap


Em comenta, de passada,

en un estat prou gloriós

que ha de viure, amb l’espòs,

una vida enamorada.

Li pregunto si ja ho sap

que la vida és prou riquesa,

no hauria d’estar malmesa

per un rodament de cap.

I parlem massa estones

d’aquest temps indefinit

que ens apropa nostres somnis.

Hem passat d’ésser bornis,

amb pensaments esquifits,

a residir a les penombres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Animal amb trompa: