Demana mudes i set poemes més

15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca, Poemes

Demana mudes


Avui, somiaré

amb terres llunyanes;

amb penses profanes,

no vull plorar més.

És el meu averany

esquerp i lleuger,

anar pel carrer

i sentir-me estrany.

Les passes perdudes

m’han dut al gran bosc

per xerrar amb els pins.

Ho faré a l’endins

d’aquest poruc soc

qui demana mudes.


Li parla d’un rei


Enmig del jardí,

la jove poncella,

tan dolça tan bella,

tan feta al dormir.

Per tal de somiar

demano més hores,

les voldria totes

no sé si ho tindrà.

Un dimoni jove,

posat prop l’orella,

li parla d’un rei.

És de bona llei

i cerca promesa,

la vol d’aquell poble.


Passaran els anys


Passaran els anys

per aquesta terra

i posaré treva

als petits paranys.

Homes pobrissons

han fet mal negoci,

van haver un soci

farcit de raons.

Va retornar el sol

a omplir la vall

de falles ben noves.

Van voltar les rodes

quasi com abans

per retornar al moll.


Aquest disbarat


El pare pagès,

la filla badoca;

és el món que toca

viure en aquests temps.

Van aprendre poc,

tot i anant a escola,

no hi havia ploma

per a escriure un mot.

Han passat els temps

i tot s’ha tornat

un xic més amable.

No veig cap culpable

d’aquest disbarat

gasiu de saber.


Acota el cap


El poema com m’espera

a l’enmig de la rialla,

és un maldestre canalla

qui demana anar a la seva.

És a la segona estrofa

quan agafa compassió,

ratllaria de debò,

però la pensa ho nota.

Avança el poema vell

entre planes i alturons

per a arribar a la mar.

Allí, troba un dia clar

i, sense massa raons,

acota el cap i es perd.


Manta plorades


Amb catorze batzegades,

he d’omplir aquest paper,

és un viatger proper

qui no demana comandes.

Al dessota del gran om,

he vist la gràcil promesa,

ha la galta ben vermella

per pensar amb il·lusió.

Amb catorze batzegades,

acabaré aquest camí

que em portarà fins al somni.

Ha de ser que el meu dimoni

ha el cutis massa fi

i enceta manta plorada.


Abans de caure al foc


Em plau saber,

amics de sant Antoni,

que haig altre dimoni

pendent del meu voler.

Ens barallem,

quasi sempre, a les fosques

per tres o quatre coses

que ni aconseguirem.

I dalt de tot,

se’n riu el Creador

qui escolta nostra queixa.

Guarnits amb la feblesa,

farem un pecat o dos

abans de caure al foc.


He de viure entre una gent


Na Mariona del meu cor

diu que ha penes d’amor.

Com em llevo, cada dia,

amb el deure insatisfet,

quasi soc un homenet

amb la paciència amanida.

L’he mirat, enamorat,

com es posa l’espardenya;

es pentina pèl i grenya

per poder anar al mercat.

Del meu desig, soc cofoi;

de la resta, un inconscient,

he de viure entre la gent

qui no sap que em torno boig.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Capital de Tarragona Província: