Demana mudes i set poemes més
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Demana mudes
Avui, somiaré
amb terres llunyanes;
amb penses profanes,
no vull plorar més.
És el meu averany
esquerp i lleuger,
anar pel carrer
i sentir-me estrany.
Les passes perdudes
m’han dut al gran bosc
per xerrar amb els pins.
Ho faré a l’endins
d’aquest poruc soc
qui demana mudes.
Li parla d’un rei
Enmig del jardí,
la jove poncella,
tan dolça tan bella,
tan feta al dormir.
Per tal de somiar
demano més hores,
les voldria totes
no sé si ho tindrà.
Un dimoni jove,
posat prop l’orella,
li parla d’un rei.
És de bona llei
i cerca promesa,
la vol d’aquell poble.
Passaran els anys
Passaran els anys
per aquesta terra
i posaré treva
als petits paranys.
Homes pobrissons
han fet mal negoci,
van haver un soci
farcit de raons.
Va retornar el sol
a omplir la vall
de falles ben noves.
Van voltar les rodes
quasi com abans
per retornar al moll.
Aquest disbarat
El pare pagès,
la filla badoca;
és el món que toca
viure en aquests temps.
Van aprendre poc,
tot i anant a escola,
no hi havia ploma
per a escriure un mot.
Han passat els temps
i tot s’ha tornat
un xic més amable.
No veig cap culpable
d’aquest disbarat
gasiu de saber.
Acota el cap
El poema com m’espera
a l’enmig de la rialla,
és un maldestre canalla
qui demana anar a la seva.
És a la segona estrofa
quan agafa compassió,
ratllaria de debò,
però la pensa ho nota.
Avança el poema vell
entre planes i alturons
per a arribar a la mar.
Allí, troba un dia clar
i, sense massa raons,
acota el cap i es perd.
Manta plorades
Amb catorze batzegades,
he d’omplir aquest paper,
és un viatger proper
qui no demana comandes.
Al dessota del gran om,
he vist la gràcil promesa,
ha la galta ben vermella
per pensar amb il·lusió.
Amb catorze batzegades,
acabaré aquest camí
que em portarà fins al somni.
Ha de ser que el meu dimoni
ha el cutis massa fi
i enceta manta plorada.
Abans de caure al foc
Em plau saber,
amics de sant Antoni,
que haig altre dimoni
pendent del meu voler.
Ens barallem,
quasi sempre, a les fosques
per tres o quatre coses
que ni aconseguirem.
I dalt de tot,
se’n riu el Creador
qui escolta nostra queixa.
Guarnits amb la feblesa,
farem un pecat o dos
abans de caure al foc.
He de viure entre una gent
Na Mariona del meu cor
diu que ha penes d’amor.
Com em llevo, cada dia,
amb el deure insatisfet,
quasi soc un homenet
amb la paciència amanida.
L’he mirat, enamorat,
com es posa l’espardenya;
es pentina pèl i grenya
per poder anar al mercat.
Del meu desig, soc cofoi;
de la resta, un inconscient,
he de viure entre la gent
qui no sap que em torno boig.