Haurem casa i palau i set poemes més
15 Gener, 2022 06:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Haurem casa i palau
Ara, que s’acaba l’any,
he de fer nova comanda:
una feina d’estar a casa
sense pressa ni parany.
Si algun dia he de casar,
necessito la pubilla,
que sigui una bona filla
i estalviï en el manar.
Haurem casa i palau,
una sogra assenyada
amb un sogre esmaperdut.
Al dimoni, m’he venut
i, si no demana massa,
dormiré com a Déu plau.
La barca és un neguit
He comprat la nova vela
i li he demanat al vent
que sigui constant, plaent,
per allunyar la tenebra.
La barca és un neguit,
es lleva a trenc d’albada,
com la noto enamorada
d’un veler flairós, altiu.
En els dies de pescar,
com es mostra trafegot
i avancem entre els esculls.
Diria que té mil ulls
i que va cercant la dot
per si toca el casar.
Quatre barques matineres
Un cop s’acaba l’estiu,
el riu ha de perdre mandra,
el viatjar, de nou, li agrada
i, a la mar, cerca el seu niu.
Les aigües, un dia, clares
van agafant el color
mentre davallen i parlen
fins que tot es torna fosc.
Quatre barques matineres
s’atreveixen a pujar
portant robes i viandes.
Vora el riu hi ha quatre lladres
qui voldrien el robar,
però, ben sovint, ho perden.
El regne del dubtar
A la casa de l’enyor,
les pensades alegries
han de cobrar altres vies
quan arribi el meu senyor.
Ell és fet a treballar,
a obtenir bona mesada,
la taula la té parada
amb coberts de plata i or.
Però, en dinar per dinar,
cap plat li dóna fermesa
i es queixa del servei.
Mon senyor no ha remei,
passa la vida sencera
en el regne del dubtar.
He après de l’indecís
He après de l’indecís:
trobar porta a nova escola,
m’agrada la xerinola
fins aplegar a mitja nit.
Haig un treball de constància
que, ben sovint, m’entreté:
comptar mosses del carrer,
ben maques, plenes de gràcia.
Trobo els dilluns ensopits,
els dimarts, malfeiners
i els dimecres, allunyats.
Menjo dolç, peix i salat
i m’apropo, al cap del mes,
entre dubtes i desig.
Em proposo decidir
Em proposo decidir:
Menjar poc i ben pair!
M’agraden les cansalades,
el pollastre i el conill,
en menjaria dues mil
amb les taules ben parades.
Però em comenta el cos
que necessita un camí
i caminar a l’engròs
fins a l’hora de dormir.
De tant en tant, li faig cas
i menjo el que li agrada:
un poc de peix a la brasa
i, de verdura, un cabàs.
Les passes perdudes
Les passes perdudes
no són per a mi,
espero el finir,
la dèria dels dubtes.
Homes pobrissons,
fills de la natura,
el cel ens procura
les nobles raons.
Tot i així, avancem,
per terra ferrenya,
damunt l’espardenya
anem on anem.
Com lloo els déus
quan viatgen a peu.
Riure debades
A cops, us diré,
dolça melangia,
que empeny la follia
si el vici esdevé.
Aprenent de res,
trafegot de mena,
espero eixa eina
que em faci planer.
He vist el silenci
sorgir de les cases
on s’entaforava.
Em va dir la fada
que, el riure debades,
és obra d’un neci.