Les cartes a l'enemic i set poemes més
01 Març, 2022 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Les cartes a l’enemic
Les cartes a l’enemic
no demanen massa pressa,
haig ben poca escomesa
per dir-li el que no dic.
En les tardes de l’hivern,
ben plenes de fredorades,
veig foc a les poques cases
on no resta massa verd.
Ell és valent, atrevit,
tot ratllant la poca-solta
amb dèries del dolç guanyar.
De sobte, li deixo anar
un esclat de xerinola
que no sap com entomar.
No haig hores per donar
No haig hores per donar
quan sóc en el cementiri,
allí, tot es fa per vici,
allí, poc he de guanyar.
M’esperaré per tornar
ben entrada primavera,
en el maig, serà la festa
per posar roses al ram.
Cinc minuts, he de pregar
per veïns i familiars,
els voldria tots al cel.
Mai em sobra un pot de mel,
a l’hora de berenar,
quan la pena em ve a cridar.
El bon somni de la nit
El deure com és fidel,
la fortuna, fugissera,
he de cercar una bandera
per si puc aplegar al cel.
A la plaça dels valents,
tots els bancs seran de pedra,
allí, s’enceta i es peta
la joia en venir el vent.
Al poble, on, ara, visc,
hi ha un llogaret per restar
i prendre un bon vas de vi.
Massa aigua fa glatir
amb el perill de rovellar
el bon somni de la nit.
Un vell ha dit
Ni parla el vent
ni la pluja comenta
que, aquesta terra,
ha demanat el fred.
Estic pensant
i sento com em pesa
vana escomesa
d’anar endavant.
Els pobres van
vestits amb sa misèria
cap a l’oblit.
Un vell ha dit
que ens queda la platxèria
fins a saber quan.
Som catalans
He de copsar
munió d’hores ben toves
on mil patxoques
han de guanyar.
Nosaltres som
els fills aquest vell poble:
cansat i noble,
prenyat de son.
A l’avenir,
li posarem fronteres
i entrebancs.
Som catalans
amb munió de tenebres
per a gaudir.
Em penso que volaré
Sóc de mena mentider
i amatent del meu ofici,
per la nit, recerco el vici
d’ensarronar el primer.
Trafegot sense espardenya,
amatent d’un dia clar,
compro feina i faig llenya
en negocis per guanyar.
De passada, us contaré
com guardo sotes i reis
poc abans de la partida.
Si m’agafen, de seguida,
tot penant per la gran llei,
em penso que volaré.
Viure de gust
Viure de gust, enllà de les tenebres,
on un infern ha desaparegut,
menjar com cal, beure de gust
i dolç dormir dessota les estrelles.
No vull res més ni altra cosa escau
que ensarronar a les maques poncelles
qui esperen sempre la fosca del babau
per a somiar que només manaran elles.
La vida passa i visc com a mi m’escau:
voltat de joia, d’empreses suportables
per a dormir en un gran llit de palla.
I, mentrestant, veig la gent que es baralla
per a tenir finques inabastables
on no trobar ni un deliciós reclau.
He de gaudir
He de gaudir de les hores properes
d’aquest viatge senzill, sense enrenou,
a dalt del carro, veig l’univers com mou
aquella gent qui gosa haver banderes.
Ma solitud és pobra i matussera,
viatja, amb mi, per dolços caminois,
el ruc davant, al darrere el sol
i aquest hivern que encara té empenta.
Aplego al tros, cerco les quatre branques
i enceto el foc, dessota del gran fred,
per a torrar el pa i una sardina.
En una branca, un pit-roig endevina
que pot passar un matí prou distret
veient com plego olives dels grans arbres.