He de tornar i set poemes més
08 Març, 2022 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes
He de tornar
He de tornar al meu poble antic
per a trobar prohoms en un banc
qui van desfent històries de despit
on uns hi perden i d’altres han guanyat.
Travessaré carrers on van passar,
seguint el curs, les joies i aventures
amb quatre joves somiant a les altures
qui van fugir en ser un nou demà.
Les tardes parlen de vents entremaliats
qui traginaven desfetes de les flors
d’uns ametllers cavats i amb bona rella.
Vull acabar de fer un dia de festa
per a saber d’on ixen els amors
qui cerquen llocs lluny del sembrat.
Un llapis i una llibreta
Les pobres ambicions
d’heroi vingut a menys
qui cerca, en els renys,
les dubtoses raons.
Anant de salvador,
escalo les muntanyes,
converso amb les aranyes
del lliri i del cotó.
La partida propera
del més eixut dels vells
va ser prou exitosa.
Es va deixar una esposa,
un bagul d’atuells,
un llapis i una llibreta.
Anar on vull anar
Deixeu-me esbrinar,
un parells de cops al dia,
el regne de fantasia
on, tant, m’agrada anar.
Encetar els nous fulls
pensant en la grandària,
menant aquella espasa,
la capa i l’escut.
Salvar a la poncella
d’aquell furtiu dimoni
qui me la fa plorar.
Anar on vull anar
per trobar qui no provi
portar-me a la quimera.
Un bon pessic de força
Mariona del meu cor,
dieu: On va l’amor?
Travessarà la vall,
descansarà a la bassa,
mirarà com em passa
la tristor del meu mal.
Arribarà a la porta,
se n’entrarà a la cambra
per veure si reclama
un bon pessic de força.
I pujarà a les golfes
per a dormir en el jaç,
voldria un matalàs,
les ganes les té totes.
El pobre tafaner
Comenta el meu amic,
tot i mancant-li la pressa,
que troba, a la finestra,
el fugir llosc de l’oblit.
Retornarà a la vall
feliç de la infantesa
on havia la tendresa
ben lluny de l’espantall.
Els iaios de la plaça,
mestresses al carrer
i, al capdamunt, el sol.
He de trobar el condol
del pobre tafaner
que ni de lluny s’enfada.
Les penses ben llunyanes
Les penses ben llunyanes,
el seient sempre a punt,
en el cap, minsa llum,
a l’esquena, fiblades.
Com traginer del moll,
es lleva cada dia,
per la nit se n’oblida
de com li ha anat el gran plor.
Massa saques feixugues
fan de mal empassar
i aplega la queixa.
Cap al tard, la feblesa
el porta a l’endrapar
molt de vi i poques figues.
Sota un sostre d’estels
Sota un sostre d’estels,
nostre heroi com somia,
ha la gana amanida,
però el deure el perd.
Mig esclau de la cleda,
de moltons i d’ovelles,
ni escolta les esquelles
quan la força li aplega.
Quatre mossos d’un pa
més ressec que una pedra
com li donen mullat.
El seu amo ha estat
un valent de primera
qui oblida com va.
El monstre creix
El monstre creix i la vida genera
espai de lluita on guanyarà el mai més,
estic cansat d’esdevenir pagès
qui mou el cap fins aplegar a l’era.
Allí, el vent aixeca la cridòria
i van, les palles, dansant amunt i avall,
estic corprès, albiro un devessall
de dubtes vers perduts a la memòria.
Demano sí, obtenir un xic de pau
i sojornar, migdies de l’estiu,
dessota el pi cansat de tanta brega.
He desnonat eixir de la tenebra
i alliçonar-me en aplegar a l’ombriu
per sestejar un nou estiu si escau.