Poemes curts (LXXII)
01 Abril, 2021 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Parlaré demà
amb nobles fantasmes,
sense massa ganes,
sense demanar,
ho faig de vegades.
En el carreró
de les hores toves,
les portes hi són totes,
però no ve el sol
ni passen les joves.
El vent de dalt,
en ser a la tempesta,
diu que, avui, té pressa,
no fa mitja part,
no sé perquè es queixa.
Escriuré un poema
de tot inapetent,
sóc fet a anar perdent
vivint enmig d'aquesta
raó d'ésser prudent.
Quan la mar marona
em demana anar,
li dic que demà
aniré una estona,
després ve el callar.
En un cove
ple de peix
el menys noble
com es creix,
menja el doble.
La vella olivera
voldria plorar,
les noves olives
es deixen anar,
volen dormir a terra.
En el petit mas,
entre les gallines,
poques sóc amigues
no volen jugar,
parlen aterrides.
Massa dies
sense nit
no serien
per a mi,
no em voldrien.
En aplegar
el Nadal
mai fa mal
un bon dinar,
és natural.
Manta hores
de la nit,
diuen totes:
A dormir!,
són ben llosques.
He de demanar,
a les belles fades,
que vull festejar:
dimarts i dissabtes,
m'ho voldran donar?
Els fantasmes
són així:
menyspreables
per la nit
i culpables.
En un dia
sense nit
tot seria:
esperit
i melangia.
Quan la pluja aplega
al meu carreró
sento un agredolç
qui em treu la pena,
cosa de l'enyor.
Vull anar a jugar,
a les hores dolces,
amb les quatres coses
que em van deixar:
terra, aigua, aire i noses.
Quan la jove
va a la font
ja no hi són
ni rics ni pobres,
és molt dejorn.
Manta cases,
sense foc,
són tancades
a tothom
i gelades.
He portat els anys
al cim del pujol
i diuen que els dol
el que es queda avall,
mai tindran consol.
En el cor amic
he trobat consol,
voreta del foc
i podent llegir
històries de por.