Poemes curts (LXXV)

14 Maig, 2021 22:15
Publicat per jjroca, Poemes curts

Voldria aprendre

en passar l'hivern

que si el vent es perd

algú podrà rebre,

és gran desconcert.


El vent empeny

els núvols dalt la serra

algun es queixa,

però no el sent,

és prou trapella.


Per Nadal demano

una mica de foc,

el dimoni és a prop

i em vol fer d'amo,

no n'hi estic d'acord.


Quan el vent em parla

del frec de les fulles,

sento les despulles,

l'anar de la Parca,

després em fa ràbia.


Vull dormir

sense la pensa

de saviesa

per a eixir,

és pobresa.


Quan pugi la neu

al cim del pujol

jugarem, al sol,

i riurem els tres

captaires de tot.


No hi ha pressa

a la tardor

quan el bosc

s'omple de fressa

i d'escalfor.


Quan l'estel

és a Betlem,

el que fem

ja ho sabeu:

mengem, bevem.


En el goig

de cada nit

sento el crit,

del darrer boig,

ve per mi.


Mireu-la com ve:

jove, esblaimada

amb tristor a la cara,

perduda la fe,

massa enamorada.


En el monstre

de la nit,

cada pobre

és eixerit

i mediocre.


Al carrer

del desconcert,

el darrer

és el primer

o a l'inrevès.


Manta hores

de la nit,

han dormit

ben a les fosques

sense crit.


La barca singlota

anant per la mar,

el temps ja se sap

és prou poca-solta,

mai diu per on va.


Les velles raons

quan entren a casa,

mai no saben massa

ni diuen per on,

és el temps qui parla.


En el reguitzell

de les hores baixes,

demano, a les tardes,

menjades de peix,

n'he comprat deu caixes.


A la cabana

dorm el pastor,

somiar li agrada

que mor el llop,

mai sé si guanya.


Com sento el neguit,

el temps de Nadal,

la Verge, el portal,

el nàixer del Nin

i l'estel de dalt.


Quan la lluna em demani

que la vagi a festejar,

he de dir-li que ho tinc clar:

segurament no li agradi,

altre nuvi ha de cercar.


Car sóc petit

com de presència,

no tinc ni ciència

ni força al pit,

només paciència.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: