Poemes curts (LXXI)
13 Març, 2021 19:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan plou al carrer,
a l'hora primera,
sento com es queixa
de mai no saber
si algú la prega.
És el llop
quan sent l'ovella
quan demana
bona menja,
no hi és tot.
En el caminoi,
quatre fulles velles
diuen meravelles
tot parlant del sol,
estimen estrelles.
Els fantasmes
són aquí,
volen tasques
de glatir,
miserables.
Animeta amb pena
vaig pels carrerons,
voldria torrons
d'aquells fets d'ametlla,
els prenc als minyons.
Apleguen fantasmes
per cambres i racons
la meitat són bons,
difícils els altres,
tots ells miserables.
Quan apleguen esperits
amb carona riallera,
demana una veu planera:
Amagueu-vos sota el llit!,
després s'alluna la festa.
Mireu-la com va
sense tocar terra,
és talment princesa
plena de somiar
amb mars de dolcesa.
En el batec
de les hores dolces
com parlo a estones
mentre em distrec
de les llargues noses.
Manta noies,
ben guarnides,
eixerides,
riuen totes
mentre miren.
Com estimo
la tardor
quan desitjo
somiar un poc
i endevino
que sóc mort.
A la vella casa,
no hi ha embalums
ni rau la nissaga
esperant vençuts,
la nit qui s'atansa.
A l'enterrament,
érem quatre gats,
uns assedegats,
altres plens de vent,
va ser prou distant.
Quan la lluna vol
eixir al migdia
sento com em crida,
com lluita i li dol
no haver altra vida.
Trenta pedres
al coixí
fan tenebres
per la nit,
són molt seves.
A la bona vida,
mai poso enrenou,
descansar convida
a estimar, de nou,
regnes de fugida.
En ser al vespre,
quan li plau,
parla el mestre
del catau,
ho veu negre.
Al bon dematí,
quan la pluja aplega,
sento com a festa
tot el que han de dir,
estimo la fressa.
Les fulles demanen,
en ser a la tardor,
un descans traïdor,
qui els diu que manen:
el matar a tothom.
Quan la Parca
entri al poble
sigui noble
i passi casa
a pas doble.