Poemes curts (CVIII)
01 Octubre, 2022 06:40
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan em trobo
amb el ric,
és quan provo
de ser amic,
no milloro.
Cantava el pagès
en entrar a la quadra,
comprà un mul vell
per fer passejada,
el gaudi és per ell.
No pregunto
a la sort
per si mudo
i estic mort,
així, curo.
A la casa
del gegant,
mengen pa,
però del gran,
els agrada.
Com diria
l'amic ruc:
Ho sabia
que estic mut!,
ho entenia.
Quan el núvol
va a la mar,
diu el sol
que és molt pesat
i un xic brètol.
Com demano
anar a menjar
i proclamo
que ho tinc clar,
és quan mano.
Una mossa
pel carrer
com s'escola
i queda bé,
és molt senyora.
Porta el vent,
ben enfadat,
ser conscient,
no prendre part
ni ésser rabent.
Massa hores
del matí
venen totes
perquè sí,
són prou toves.
Per a fer-se un núvol,
maco i bonic,
cal haver un amic
ben valent i guenyo,
no sé perquè ho dic.
Han pujat al cel
la mar i les ones
amb les ganes poques,
la calor les pren,
després cauran gotes.
En el cel, plorava
el núvol més vell,
sant Pere el manava,
no estava per ell,
llavors, s'enfadava.
A la casa,
hi ha enrenou,
a la plaça,
era el bou,
ara, a la quadra.
Sense ganes
ni vestit,
les germanes
per la nit
somien plegades.
A cavall
de la dissort,
com l'estrall
esdevé mort,
és el topall.
No crida
el rellotge
anant per la vida,
ha perdut coratge,
li falla la pila.
El gegant dormia
a la serralada
ni coixí havia,
feia mala cara
en ser a la fatiga.
En el rostre
dels pastors,
veig el monstre:
maleït llop,
mai serà nostre.
Quan a l'era
es tomba el blat,
la mestressa
vol sa part,
és llaminera.
No volia
per dormir
l'alegria
del nou llit,
no hi cabia.
Els ocells se'n van,
van a casa seva,
allí, han de trobar
l'escalfor primera,
aquí, ja no n'hi ha.