Poemes curts (XVIII)
21 Maig, 2019 06:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La barca gronxa
en sortir de port,
va cercant, si pot,
una mar ben dolça
per cercar el tresor.
Quan sigui llop,
enmig de les ovelles,
les vull ben tendres,
amb poca sort,
són coses meves.
Com em plauria
la dolça mort
sense el record
de l'enganyifa,
però no es pot.
Poseu-me pare
la mel en el sarró
i un camí ample
cap a la sort,
si es pot, un patge.
Margarida, dolça veu,
amb galtes ben rialleres,
quan s'adorm entre roselles
mai demana cap hereu
ni fugir a altres terres.
Si m'estimes.
de valent,
posa riures
amb poc seny,
sóc prou enze.
La barca gronxava
per dormir el peix,
només es tractava
de sentir-lo fresc,
era ben galana.
A les voltes
de sant Joan,
els vells mobles
al foc van
per fer ombres.
Com he demanat,
a la bruixa vella,
ser l'enamorat
de gentil poncella,
prou que li he pagat.
Quaranta dimonis,
a l'infern estant,
van cercant desoris,
portant malvestats,
les posen a orri.
Sense res a dir,
a l'hora tardana,
l'esperit
reclama:
Que vingui la nit!
Una empresa isarda.
Com diríem, vaig
davant del seguici,
en el cementiri,
ens trobem plegats:
els sants amb el vici.
Al camí de l'era,
ja no hi ha cançons
ni cavalls ni pols
ni riures ni brega,
són massa records.
Parlarem, avui,
d'aquell gran tresor
que no sap ni pot
viure sense orgull
a la gran presó.
Quan demanes que t'estimi
perquè et sentes esquifida,
recorda quan amanida
estaves per a l'ofici
d'esperonar la mentida.
A les portes de la glòria,
tot burlant en Llucifer,
com sento i no vull ser
un esglaó a la memòria,
de segur, que no ho hauré.
Si he demanar
un retall de cel,
vull que sigui verd
i em pugui allitar
per somiar despert.
No porta el vent
les hores dolces,
no té un moment
per restar a soles,
corre com cent.
Quan la nit enceta
el meu badallar,
com la deixo anar
a cercar la vetlla,
mai l'ha de trobar.
Quan el meu dimoni
se sent prou culpable,
faig de miserable
sense que s'adoni,
és tan adorable.