Poemes curts (XVII)
13 Maig, 2019 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Vull haver el costum
de savi sabut,
aprendre del mut,
trobar la patum
per saber-me eixut.
No tinc per pensar
un retall de cel,
he trobat la mel,
no la puc comprar,
mai tinc tanta fe.
Si pensar pogués,
sense cap follia,
al cel aniria
quatre cops al mes
per a fer la via.
Vestit de captaire,
he vist pel carrer
aquell home amable
qui no es posa en ser,
ha d'estar el culpable.
Sortien estrelles
des del fons del llit,
tan blanques, tan belles,
fetes al dormir,
vull raure amb elles.
Si, en el gran desert,
el xerrar convida,
tingueu amanida
la llengua de serp,
hi ha qui necessita.
En el racó fosc
del somiar perdut,
he trobat vençut
el geni del bosc,
volia aixopluc.
Quan la jove badalla,
sense promès,
és quan hi ha massa palla
per trobar on és
l'agulla que cercava.
Poso, en el gran cel,
dolça primavera,
com l'amor m'espera
tot guarnit de mel
vora casa seva.
El gegant vivia
en gran embolic,
volia un amic
de nit i de dia,
massa gran desig.
Poseu-me, pare,
menja en el sarró
puix vull anar-me'n
a fer el gran vol,
com cada tarda.
Mireu-la com va,
sense massa pressa,
per sentir-se ofesa,
per haver pecat,
és lluny d'estimar.
La tarda plana
vora del mas,
no hi ha recança
ni un mal borràs
ni gent qui parla.
Vora del coixí,
prop de la finestra,
hi ha una princesa
plorant a desdir,
algú l'haurà ofesa.
Sense ganes
de marxar,
les mainades
dormen ja
dintre les cases.
Quan el sol demana
que vingui la nit,
una estrella clama:
Hauràs de complir
i sentir qui mana!
No he de demanar,
al monstre més dolç,
que vingui el repòs
fins a l'endemà,
diu que no hi és tot.
Amb una sabata
i un retall de nit,
parla l'esperit
de bona amistança,
com vol fer camí.
Amb poca fe,
passen les setmanes,
van totes plegades
sense voler fer:
llargues migdiades.
Orenetes demanen,
en fer-se fosc,
quatre o cinc cases
on posar els seus ous
i l'aixoplugar-se.