Poemes curts (XXV)
15 Juliol, 2019 06:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Manta hores
de la nit,
tenen golfes
on dormir,
quasi totes.
Sóc tan pobrissó
que, en veure'm el rei,
promulga la llei:
Que mengi torró
almenys per un mes!
Per aprendre un xic
ni calen paraules
ni portar a les taules:
dèries ni desigs,
sols jugar a les cartes.
Només vull haver:
Un parell de sous,
festes els dijous,
menges de plaer:
ni bledes ni cols.
I per demanar:
el somiar voldria
d'haver l'alegria
sense el treballar,
almenys una vida.
Massa cases de carrer,
en fer-se de nit, tremolen,
on deu ser el cavaller
i aquella munió de roses
qui conviden al voler?
Quan el cap demana:
trobar un bon coixí,
dieu-li que sí,
que el tindrà de llana
per poder dormir.
Tot enmig del bosc,
la gràcil poncella
diu que està sorpresa
en trobar-se el llop
i sentir la queixa.
Vet aquí una vegada
que, viatjant per un corriol,
vaig trobar un negre bou
que fugia de la plaça,
tot plorant, sense consol.
Si el llapis espera
acabar l'escrit,
deu ser que ha dormit
esperant la fressa
d'un monstre petit.
Poseu més roses
al preat jardí,
com vull saber si
es troben a soles
i preguen per mi.
Massa hores
de la nit
van a soles
tot fugint
dels vells ogres.
Paraules llunyanes
no faran per mi,
són totes ufanes,
es riuen així
en carrers i places.
Enmig de les golfes,
un manoll de blat
parlava a soles,
mig enamorat,
sense comptar hores.
Una noia rossa,
amb els rínxols d'or,
la flor acarona,
navega entre olors
quan el son la troba.
Com no he de sentir,
quan aplegui el vent,
el riu de l'oblit,
el desig etern
quan l'amor es perd.
Poseu-me germans,
a les hores baixes,
els somnis daurats,
vestits de paratges
on tots serem grans.
La noia cantava
del balcó estant,
la lluna passava
sense dir-li quan
portaria l'alba.
Marona, no vull
anar a la feina,
dieu que no puc
puix cerco una reina
sense ets ni uts.
Quan la lluna
s'entafori,
vull que em trobi
amb l'aventura,
sense oprobi.