Poemes curts (XXIII)
30 Juny, 2019 06:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Dolces hores de la nit
en un estiu que trafega,
a la plaça, massa crits,
una mossa, prou ofesa,
tot pensant en no glatir.
Al Senyor, demano:
dolces hores per pensar,
les més toves, les regalo,
les més fermes, vull guardar:
en un cove, per si guanyo.
Si els seus ulls demanen:
un amor planer,
poseu-me, el voler,
ben desat, en capses,
per si em té present.
Poseu, al cel,
força sentinelles
per si les estrelles
cerquen el saber
el que deia d'elles.
Per donar-li un bes:
saltaria les muntanyes,
lluitaria amb les mil banyes
i restaria despert,
neguitós, a estrebades.
Al carrer
del desesper
no hi ha bé
per gaudir,
sols glatir.
Massa dies,
si no crides,
no serveixen
per a res,
és com és.
Pobra sort,
en el desert,
com es perd,
no té nord
ni sap on és.
El riu de la vida
com es va perdent,
l'estimar pretén
el trobar la mida
d'un subtil moment.
Per a fer camí
no calen tresors
ni nobles raons
ni amics de debò,
només saber: On?
Les tardes d'estiu
són tan isolades
que el fugir del niu
convida, a vegades,
a un futur nociu.
En mon caparró,
s'entrebanca un somni:
Vull ser un dimoni
sense cap raó!,
porteu-me on el torni.
Si estimar fóra volar.
de segur que estimaria,
però el cos no vol anar,
vol aferrar-se a una vida
on es perd entre pecats.
En un racó del cervell,
he trobat força mentides,
estaven ben amanides
per a fer un reguitzell,
n'hi havia de totes mides.
Dormint en el prat,
a les hores baixes,
he sentit les vaques:
menjant i trescant,
somiant amb muntanyes.
La formiga amiga
no sap on deixar
una fulla enorme
qui fa mal de cap,
innocent, mediocre.
Quan el son demana
un llit per a mi,
com li dic que sí,
sóc fill de nissaga
qui empaita el dormir.
A la font del prat,
les roses vermelles
demanen estrelles,
fer la mitja part,
ni es cansen ni breguen.
A l'amor voldria
trobar en un recés
per sentir el vell frec
de la melangia,
mai em diu on és.
Estimat diumenge:
Conta-li al dilluns
que no es perdre punts
el no poder entendre!
Havem tant de rucs.