Poemes curts (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Per haver
regne i rei,
cal saber
la bona llei,
plorar després.
A la cambra,
hi ha enrenou:
poca paga,
minso el sou
i basarda.
Li he contat al ruc,
dolça meravella,
que, si no hi ha estrella,
cal cercar aixopluc
sense massa espera.
Al reialme
de la sort,
en són quatre
i mengen tots:
porc, pollastre.
És quan crido
de valent
quan albiro:
pluja o vent,
mai em privo.
Una jove
m'ha de dir
que ser pobre
i bon marit
és molt noble.
Si la pluja
ve per mi,
com em muda
de vestir:
botes, caputxa.
Em desperta el vent
movent les persianes,
les fulles, les branques,
el pas de la gent,
tots van a estrebades.
Al silenci de la nit,
surten les bruixes,
uns dies aporten pluges,
els altres duen neguits,
són prou absurdes.
A la casa vella,
parlen els envans:
paraules d'abans
plenes de promeses,
lluny de veritats.
Massa dies
sense pa
porten mides
del demà,
prou esllanguides.
A la lluna plena,
massa l'enrenou,
sopes amb un ou,
crits a la taverna,
és prou minso el sou.
De petit, somiava
ésser bon pastor,
ovelles menava,
manava el meu gos,
ho somio encara.
Caminoi de fulles
em porta tardor,
dones ben eixutes,
porugues de cor
qui mena aventures.
El vent em conta
en ser al terrat:
la pressa és tota,
avui, faré tard,
sempre aquesta història.
Si sabés que la festejo,
de segur, es queixaria,
massa flors demanaria
en somiar mentre feinejo,
potser és massa presumida.
És llavors quan van,
dolces melangies,
sentint mentre xiscles
amb riures estranys,
són les fantasies.
Essent tan porucs,
enmig de les ombres,
mai em trobo a soles
quan faig un remuc
en sentir-me home.
Cada temps em porta
a regnes estranys,
són els averanys
cercant la penombra
d'una terra eixorca.
La mar cantava
cançons de guerra,
el vent li feia
remoure el llom,
ella se'n reia.