Poemes curts (XXXIX)
10 Novembre, 2019 15:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Porteu-me la nit
al racó de l'era,
allí, on espera
calmar el neguit,
aquest cos tronera.
Aprendre ens porta,
ben enfeinats,
a mostrar un combat
on la vida escolta
amb un to sensat.
Les velles paraules
sortint del coixí
diuen que, a la nit,
s'esberlen les baules
tot fent esgarips.
La mare somiava
anar-se'n al ball,
el nin demanava
sentir com abans
quan ella el gronxava.
Sense joia ni diners
cal ser fadrí,
si els amors són tafaners,
traieu-me d'aquí,
sóc poruc com el qui més.
Al corriol del vent,
les fulles porugues
cauen com a cent,
són massa pressures
per parar un moment.
Em plau dormir
dessota de l'om
per a saber com
m'estima a mi:
la dolça son.
En buidar la casa,
baixar les finestres,
la tardor proclama:
Vénen malifetes!,
després, clou, descansa.
En parar a la plaça
per somiar en el banc,
com em sento estrany,
com l'amor es cansa
d'oblidar on va.
Manta hores
sense nits,
parlen totes
d'esperits,
són ben pobres.
Sento la nostàlgia
del cantar del vent,
pobre innocent,
quin déu me l'obliga
a sortir corrent?
Amics infidels
de primeres hores,
les gràcies són pobres,
viuen sense gent
en terrats i golfes.
He comprat cavall
per no haver somera,
el porto a la cleda
per veure com va,
com torna: de pressa.
Si voleu venir
al país del somni,
no us féssiu mal borni,
cal saber mentir,
tot just quan us trobi.
Al carrer del mar,
no he trobat les barques,
potser han marxat
cercant altres bandes
on poden guanyar.
La més bella rosa
de tot el jardí
quan l'amor es posa
li dirà que sí,
és tan suau i dolça.
Per haver diners
i bona consciència,
cal haver paciència
i algun mentider
que raurà per feina.
Les mil portes
de la mort
mai es tanquen
si hi són tots:
vius, tanoques.
Quan demano
anar a la font,
el vell amo
diu que no,
com l'enganyo.
Qui demana,
en ser a la nit,
ser enemic
d'aquell qui mana
pel camí?