Poemes curts (XLIII)
17 Gener, 2020 15:27
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Primavera a l'era,
les nines com riuen,
salten, endevinen
qui serà poncella
en tot el seu viure.
En el cor poruc,
va cantant la sínia,
després, com s'enduu,
plena de malícia,
el tou aixopluc.
Com les volves
van caient en noble dansa,
és la vella qui s'espanta
i va suportant les hores
quan la neu omple la plaça.
Quan la nit arriba
vora del camí,
he de dir que sí
puix dormir em priva
d'un somni eixerit.
Com voldria prendre part
d'un viatge de plaer
entre el ser i el no ser,
entre la serra i el prat,
ser oreneta és un voler.
Passen, pels carrers,
ombres de tempesta,
corredisses, festa,
somnis i delers,
amb polsims de pressa.
Mireu-la com va,
amb cara esblaimada,
cercant una casa,
dolça, amb bona llar,
poc després, s'enfada.
Una mossa jove,
plena de despit,
en passar m'ha dit
que m'assemblo a un ogre,
deu cercar marit.
És en la força
dels teus ulls
on reculls:
cor de marona
i aixopluc.
Quan sigui ric,
he de dur-li:
arracades i anell,
la polsera, atuells,
i, cada vespre, un dimoni.
Com les vaques del prat,
vull una esquella
i, en tornar de la revetlla,
regalar-li el meu esclat,
tres cançons i tombarella.
La tarda, quan dorm,
de sobte, s'enfila,
comenta, em crida,
diu que no estic mort,
què en sap de la vida?
Quatre paraules
al de dalt estant
comenten com van
pertanyent als altres,
al rics menestrals.
Una ombra
sense llum
a cada porta,
la virtut
era prou boja.
Quan el cos
em diu que prou,
m'assec sol
dessota l'om
que mai es mou.
Al regne més vell,
on no hi ha noblesa,
veig el rei que regna
i passa l'hivern
sense massa pressa.
Un poema
sense fi
com emplena:
dia i nit,
fa revenja.
Quatre velles
a la font
tenen queixes
de tothom,
són ben seves.
A l'amor primer,
les menges de gust
però si ve el darrer
toca temps d'ensurt,
viure mentider.
A la mar planera
com fa bon anar,
la barca s'espera,
somia, sap estar
al dedins la cleda.