Poemes curts (XLV)

09 Febrer, 2020 17:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

Ni suc ni bruc

ni menja a la paella,

quan penso amb ella,

em sento eixut,

em meravella.


Amb diners, dibuixaria

paratges bells,

ompliria atuells,

potser en duria

algun al rei.


Demano, ençà,

les primaveres,

les vull ben plenes

per festejar:

dimarts, divendres.


Per ser monjo,

sense abat,

cal pensar

que tot és flonjo,

de bon passar.


Orenetes vénen,

volen endreçar:

riures i menjar,

mentre s'entretenen

en un llarg volar.


Les paraules toves

no tenen color

ni sembren amor

ni lluiten a soles,

són dels perdedors.


Quan l'amor venia

trescant pel camí,

vaig dir-li que sí,

que el sembraria

car sóc prou mesquí.


Entre tanta pressa,

trobo el meu desert,

allí, on es perd

la noble fermesa,

pensant i entenent.


Tant em costarà

dir-te a les albades

que penso debades

i estic per plorar,

són eines emprades.


Massa lluita

duu a la son,

allí, hi són:

la pau, la fruita

i la fruïció.


És quan dormo

que demano:

vull un amo

per si torno

i no guanyo.


En els alturons,

les ombres avancen

ben a poc a poc,

sembla que no es cansen

entre bons records.


Talment us diré,

dolça estimada:

Ésser enamorada

us senta tan bé

que ploro quan passa!


A les ombres

de la nit,

ve el neguit,

em troba a soles,

em fa un crit.


Encara l'estiu

sadolla i cueja,

tot portant l'enveja

voreta del riu,

en ser-hi, mandreja.

 

A l'estiu rabiüt,

diuen les poncelles

que, enmig les tenebres,

ho tinc tot perdut,

poc que ho saben elles.


Massa menges

sense carn

van i empenyen

cap al tard,

ni somio amb elles.


A la tarda plana,

en ser a l'estiu,

arriba el caliu

sense massa gana,

deu venir del riu.


Causa eixorca

i poca sort,

és quan pot

qui m'alliçona

sense por.


El gegant valent,

després de dinar,

diu que vol anar

a guanyar diners,

no se'n sap estar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















A quin mes es celebra nadal: