Poemes curts (XLV)
09 Febrer, 2020 17:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Ni suc ni bruc
ni menja a la paella,
quan penso amb ella,
em sento eixut,
em meravella.
Amb diners, dibuixaria
paratges bells,
ompliria atuells,
potser en duria
algun al rei.
Demano, ençà,
les primaveres,
les vull ben plenes
per festejar:
dimarts, divendres.
Per ser monjo,
sense abat,
cal pensar
que tot és flonjo,
de bon passar.
Orenetes vénen,
volen endreçar:
riures i menjar,
mentre s'entretenen
en un llarg volar.
Les paraules toves
no tenen color
ni sembren amor
ni lluiten a soles,
són dels perdedors.
Quan l'amor venia
trescant pel camí,
vaig dir-li que sí,
que el sembraria
car sóc prou mesquí.
Entre tanta pressa,
trobo el meu desert,
allí, on es perd
la noble fermesa,
pensant i entenent.
Tant em costarà
dir-te a les albades
que penso debades
i estic per plorar,
són eines emprades.
Massa lluita
duu a la son,
allí, hi són:
la pau, la fruita
i la fruïció.
És quan dormo
que demano:
vull un amo
per si torno
i no guanyo.
En els alturons,
les ombres avancen
ben a poc a poc,
sembla que no es cansen
entre bons records.
Talment us diré,
dolça estimada:
Ésser enamorada
us senta tan bé
que ploro quan passa!
A les ombres
de la nit,
ve el neguit,
em troba a soles,
em fa un crit.
Encara l'estiu
sadolla i cueja,
tot portant l'enveja
voreta del riu,
en ser-hi, mandreja.
A l'estiu rabiüt,
diuen les poncelles
que, enmig les tenebres,
ho tinc tot perdut,
poc que ho saben elles.
Massa menges
sense carn
van i empenyen
cap al tard,
ni somio amb elles.
A la tarda plana,
en ser a l'estiu,
arriba el caliu
sense massa gana,
deu venir del riu.
Causa eixorca
i poca sort,
és quan pot
qui m'alliçona
sense por.
El gegant valent,
després de dinar,
diu que vol anar
a guanyar diners,
no se'n sap estar.