Aquell valent i set poemes més
15 Juliol, 2021 00:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquell valent
El dia és clar, la tarda lleugera,
aquí, a la bassa, tot és raucar,
de dalt de l’arbre s’albira una oreneta:
poruga, dolça, qui espera un bon caçar.
No hi ha res més que ganes de lluitar
contra un dimoni qui posa mala pensa,
he demanat anar perdent la pressa
perquè la brisa aplega de la mar.
Aquells instants on va guanyant el somni,
car sóc cofoi i volo alt
trobant palau en un núvol lleuger.
Algú dirà que espero poder ser
aquell valent qui fuig del mal
perquè demana: Millor no el trobi!
Resta tota sola
La clau al pany, la persiana aixecada,
dintre la cuina: enginy i plats,
el foc encès, l’olla destapada,
aquell garbuix amb minso gras.
Farà uns anys que resta sola,
el mariner descansa a la mar,
com va partir un dia enmig de l’ombra,
va passar el dia, no va tornar.
De tant en tant, prepara un rosari,
amb l’esperança del demanar:
trobar-se amb ell un feliç dia.
En primavera, quan clou la crida,
va a la platja per a lliurar
un petit ram i un gran calvari.
El full confós
El full confós, la pensa lleugera
petjant camins del tot entremaliats,
dues roselles vigilen els sembrats
i, en el serrat, un núvol mor d’enveja.
Els seus amic, fa temps, li van fugir
cap altres llars on quasi res es crema,
veig, en el cep, la fulla com verdeja
mentre algú li diu que ha de ser vi.
Hi ha un pagès pensant amb la verema,
amb quatre cups que caldria emplenar
perquè, a casa, fan falta els doblers.
Escric així: amb caire compromès
puix un bon déu em mira cel enllà
car vol saber quan eixirà la fressa.
El fet d’escriure
El fet d’escriure, veieu, em portarà
a moments closos de tendresa i de presura,
no cal saber on resta la cordura,
ha de ser lluny, muntanyes més enllà.
Llevar-se d’hora és feina matussera,
els grans prohoms no els trobo pel camí,
per un instant, el món sembla venir
a aturar el temps i perdre tota fressa.
No vol saber on trobaré els guanys
puix el meu cos demana: cols i bledes,
poques sardines per a fer un bon plat,
sense més menja, m’acosto al disbarat
per demanar: llegir, callar i aprendre
en una terra on viuen els paranys.
L’oreneta ha de menjar
Oreneta, qui a l’albada
cerca un bri de palla i fang,
mentre la vila és un clam
de solitud i aturada.
El viatge va ser llarg
amb un deure profitós,
no cal dir que el bon espòs
sembla dispost a ajudar.
Noves mosques i mosquits
omplen plans i terrasses,
són a punt d’estiuejar.
L’oreneta ha de menjar
i posaran males cares
fins a l’hora de finir.
Pensades del bon pagès
Pensades del bon pagès
al dessota la figuera,
a migdia, el sol crema
encara que és fugisser.
El ruc suporta a la sínia
el deure vell de rodar,
l’aigua vol el davallar,
però es queixa i s’enfila.
Com riuen les tomateres
amb la galta ben vermella,
esperant el viatjar.
Mes un monstre les durà
a dormir a la palla
i penetrar a les tenebres.
Llevar-se prompte
Llevar-se prompte i albirar el dia
quan ni el sol demana ajut,
llençar-se al món sense l’ensurt
tot esperant trobar alegria.
Serem nosaltres, els bons humans,
els sabedors d’un gran secret,
vaja la pensa pel desconcert
tot i esperant els jorns galants.
Passen les hores de la incertesa
per navegar en el desert
on regirem planes i cims.
Volem saber on hi ha amics
per a jugar i anar perdent
mentre cerquem la gran feblesa.
Lloances i vanitats
Anar endavant sense embolics
per a lliurar-nos a la pobresa,
no us pregaré per la fotesa
perquè m’aplega d’un mal antic.
Sorgiran monstres des de l’ahir
quan van provant l’avinentesa,
he de trobar una mà estesa
per deslliurar-me sense glatir.
M’agraden temps de silencis llargs
on em distreu, sense fer nosa,
un petit gos esmaperdut.
El sentiment es torna eixut
i vaig, de pressa, buidant la bossa
de grans lloances i vanitats.