Poemes curts (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:37
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com m'agradaria
ser un animaló
amb manta alegria
i ocupar el meu lloc,
mai el deixaria.
Li vaig dir
com l'estimava
i, al matí,
feia una cara
de sofrir.
Esperant el fred,
neu a la muntanya,
un sol ens proclama
que som a l'hivern,
és tímid encara.
Com demanaria
poder anar a dormir
dessota d'un pi,
ben prop de l'alzina
és quan em sento ric.
En el regne
de la por,
cada setge
es plany de tot
i no vol rebre.
Sento el vent de la follia
quan traspassa els carrers
porta sempre els guerrers
qui mai cerquen companyia.
En el greu passar
d'aquests vells fantasmes
noto que em demanen,
però no arribo mai.
Quan gener decandeix
i el fred s'allunya
sento, una a una,
les punyides veus,
són d'una altra lluna.
Quan el tren traspassa
la tranquil·la vall,
sento com el grat
arriba a la cara
quan xiula i se'n va.
Nostre amic
el caragol
mai sap qui
li porta el sol,
però li dol.
La mosca demana,
en ser a la tardor,
que vol una casa
amb una llar de foc
on passar l'estança.
I xiula el vent
punyent de la follia,
cerca companyia
quan ningú el veu,
mai sabrà la mida.
En el gran desert,
ni les ones ploren
ni les mosses troben
l'heroi qui les perd,
prou que s'esvaloten.
Quan el cànter
va a la font
com demana
beure poc,
té poca gana.
He cercar al vent
les noves ones,
semblen prou bones,
però després
es queixen totes.
Mireu-la com va
entre mil colors
camí del somiar
amb dolces llavors,
com les vol menjar.
Quan el premi
sigui lluny,
vull que plegui
l'aldarull,
després, que torni.
Mai sabré perquè,
quan el sol se'n va,
sento aquell penar
qui em porta on no sé
enllestir el demà.
Les joies petites
són de tal anar
que les vull trobar
on rauen marcides
esperant guanyar.
En el curt camí
de les fulles seques,
és quan sento qui
demana les tendres,
com les vol gaudir.