Perdre un poc i set poemes més
01 Agost, 2021 06:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Perdre un poc
En el reialme on tot era permès,
vivia un rei gaudint del seu palau,
gojos i sons amb un passar com cal
entre les fonts, els riures i el xiprer.
Perduts els pobres, només resten els rics
de cara blanca amb el vestit de seda,
potser, més lluny, la vida és menys planera
aquí, a la cort, només joia i amics.
En aquest regne, per Déu, que no he d’entrar
puix els seients seran de plata i or
amb les revetlles fins a la matinada.
A mi, el lleure, sabeu, m’agrada
quan he suat i haig cansat el cor
de perdre un poc fins aplegar al demà.
La mossa sorneguera
Ni gana haig ni la passa és lleugera,
avui, estic plàcidament cansat,
després de la feina, trobo la mitja part
per a sentir la mossa sorneguera.
Es lleva prompte, li agrada matinar
i va, ben d’hora, a trobar els rentadors,
l’aigua és ben clara, ni fulles ni sabó,
la bona deu, de tot, li vol parlar.
Va festejar, fa temps, per primavera,
amb un bon mosso, hereu i satisfet
en aplegar, ben prompte, la desfeta.
Passats els anys, ha esdevingut tieta
i va, a la plaça, per a gaudir del fred
perquè l’hivern mai viu a casa seva.
En el racó incert
En el racó incert
del petit judici,
avancem, per vici,
cap al descobert.
Nosaltres, humans,
carregats de nafres,
no esbrinem les faltes
fins que es va fent tard.
Pobres missatgers
que portem proclames
per redreçar el món.
Fem volar coloms,
fins a les albades,
quan aplega el fred.
Voldria tenir
Voldria tenir:
el llum dels teus ulls
per ignorar esculls
de mal avenir.
Sortosos els homes
qui avancen al pas,
ben poruc, a soles,
sense fer-ne cas.
Voldria tenir
la dolça mirada
del preat amor.
Vull trobar el color
precís d’una fada
per a ben dormir.
Encara és d’hora
Cansat del vent feixuc de la cridòria,
he hagut de seure dessota del gran pi,
no vull el ser i el regne de memòria
on grans guerrers obliden qui és qui.
Com matusser esguardo temps mediocres
d’anar perdent: glòria i guanyar,
car sovintejo mon tarannà,
prego les penses dels éssers nobles.
Escric, dempeus, sota l’ombra galdosa
per descobrir històries d’entrebancs
i lluites llargues amb poca pressa.
Un dia o un altre, diu la mestressa
que haurem d’anar a collir enciam
perquè havem fred i encara és d’hora.
Perdre el desig
Com l’amic ruc desperta a l’albada
perquè, avui, toca el segar,
les cebes noves volen plorar
i els enciams fan mala cara.
El pagès vell, del tot plantat, esmorza
un xic de fruita i un bon cafè,
posa, a la quadra, el llum encès
i li comenta que han d’anar d’hora.
La sínia espera i l’aigua dorm
fins que comença a girar la roda,
és massa vella, li manquen dents.
Dalt la figuera, juguen ocells
a festejar fins que no els prova
perdre el desig i la poca sort.
Escric al vent
Escric, al vent, els somnis i les penses,
vaig davallant pel carrer de l’oblit,
trobo un dimoni mig ensopit,
mancat de llum, gasiu de presses.
Suporto, així, les tèbies meravelles
mentre traspassa un dia dolç,
no porta el vent ni fred ni pols
dessota un cel on no he trobat estrelles.
Deixeu-me dir que albiro un demà
on jove gent passi, de pressa,
ben enfeinada en guanyar molt.
Les xemeneies demanen foc,
però l’estiu ni sent la queixa
perquè li resta camí on anar.
Els somnis van trascolant
Vindran dies amb ses nits
dessota de les estrelles,
van omplint de meravelles
la cambra fins al meu llit.
Els somnis van trascolant
entre dubtes i encerts,
cada aventura es perd
per provar d’anar endavant.
No suporto la feblesa
quan aplega ben dejorn
a la sala dels magnífics.
He d’aprendre massa oficis
per a quedar-me amb la por
de suportar la neciesa.