Perdre un poc i set poemes més

01 Agost, 2021 06:20
Publicat per jjroca, Poemes

Perdre un poc


En el reialme on tot era permès,

vivia un rei gaudint del seu palau,

gojos i sons amb un passar com cal

entre les fonts, els riures i el xiprer.

Perduts els pobres, només resten els rics

de cara blanca amb el vestit de seda,

potser, més lluny, la vida és menys planera

aquí, a la cort, només joia i amics.

En aquest regne, per Déu, que no he d’entrar

puix els seients seran de plata i or

amb les revetlles fins a la matinada.

A mi, el lleure, sabeu, m’agrada

quan he suat i haig cansat el cor

de perdre un poc fins aplegar al demà.


La mossa sorneguera


Ni gana haig ni la passa és lleugera,

avui, estic plàcidament cansat,

després de la feina, trobo la mitja part

per a sentir la mossa sorneguera.

Es lleva prompte, li agrada matinar

i va, ben d’hora, a trobar els rentadors,

l’aigua és ben clara, ni fulles ni sabó,

la bona deu, de tot, li vol parlar.

Va festejar, fa temps, per primavera,

amb un bon mosso, hereu i satisfet

en aplegar, ben prompte, la desfeta.

Passats els anys, ha esdevingut tieta

i va, a la plaça, per a gaudir del fred

perquè l’hivern mai viu a casa seva.


En el racó incert


En el racó incert

del petit judici,

avancem, per vici,

cap al descobert.

Nosaltres, humans,

carregats de nafres,

no esbrinem les faltes

fins que es va fent tard.

Pobres missatgers

que portem proclames

per redreçar el món.

Fem volar coloms,

fins a les albades,

quan aplega el fred.


Voldria tenir


Voldria tenir:

el llum dels teus ulls

per ignorar esculls

de mal avenir.

Sortosos els homes

qui avancen al pas,

ben poruc, a soles,

sense fer-ne cas.

Voldria tenir

la dolça mirada

del preat amor.

Vull trobar el color

precís d’una fada

per a ben dormir.


Encara és d’hora


Cansat del vent feixuc de la cridòria,

he hagut de seure dessota del gran pi,

no vull el ser i el regne de memòria

on grans guerrers obliden qui és qui.

Com matusser esguardo temps mediocres

d’anar perdent: glòria i guanyar,

car sovintejo mon tarannà,

prego les penses dels éssers nobles.

Escric, dempeus, sota l’ombra galdosa

per descobrir històries d’entrebancs

i lluites llargues amb poca pressa.

Un dia o un altre, diu la mestressa

que haurem d’anar a collir enciam

perquè havem fred i encara és d’hora.


Perdre el desig


Com l’amic ruc desperta a l’albada

perquè, avui, toca el segar,

les cebes noves volen plorar

i els enciams fan mala cara.

El pagès vell, del tot plantat, esmorza

un xic de fruita i un bon cafè,

posa, a la quadra, el llum encès

i li comenta que han d’anar d’hora.

La sínia espera i l’aigua dorm

fins que comença a girar la roda,

és massa vella, li manquen dents.

Dalt la figuera, juguen ocells

a festejar fins que no els prova

perdre el desig i la poca sort.


Escric al vent


Escric, al vent, els somnis i les penses,

vaig davallant pel carrer de l’oblit,

trobo un dimoni mig ensopit,

mancat de llum, gasiu de presses.

Suporto, així, les tèbies meravelles

mentre traspassa un dia dolç,

no porta el vent ni fred ni pols

dessota un cel on no he trobat estrelles.

Deixeu-me dir que albiro un demà

on jove gent passi, de pressa,

ben enfeinada en guanyar molt.

Les xemeneies demanen foc,

però l’estiu ni sent la queixa

perquè li resta camí on anar.


Els somnis van trascolant


Vindran dies amb ses nits

dessota de les estrelles,

van omplint de meravelles

la cambra fins al meu llit.

Els somnis van trascolant

entre dubtes i encerts,

cada aventura es perd

per provar d’anar endavant.

No suporto la feblesa

quan aplega ben dejorn

a la sala dels magnífics.

He d’aprendre massa oficis

per a quedar-me amb la por

de suportar la neciesa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Primer mes de l'any: