14 Març, 2022 18:43
Publicat per jjroca,
Epigrames
Vénen les llenties
a omplir el meu plat,
porten un combat
amb les enganyifes.
He de demanar,
a la vella lluna,
una ment poruga
puix no sap on va.
Tinc per rei
tot un senyor,
menja peix
i riu quan vol.
Amb les pauses
de la nit,
els fantasmes
fan delit.
Estimada lluna,
si li plau al sol,
trobaràs, a una,
joia, pau, consol.
Quan el monstre
parla amb mi
diu que és noble
en el mentir.
El mirar perdut
en el fons del llit,
sentir-se poruc,
tou i fredolic.
Al cel estant,
sento poncelles
tan suaus, tan belles,
sempre dansant.
Quan el riu
es riu de mi,
li dic si:
pensa i descriu.
A la lluna nova
cap vestit li escau,
és tan pobrissona
quan surt del seu cau.
Amb els llops
i les ovelles,
vénen pors
amb mil estrelles.
Per a ser
més eixerit
cal saber
on jau la nit.
Si ha de venir
les noves promeses
les vull, ben esteses,
dessota del llit.
Han de solcar,
els pobres pagesos,
terres sense greixos,
vespres sense llar.
Vull sentir la joia
d'haver una presó:
buida de cridòria,
plena d'il·lusió.
Els fantasmes
volen tots:
menjar pastes,
beure dolç.
He de segellar
totes les promeses,
les he de portar
fins a on vulguin elles.
Quan el son
ve al dematí,
sempre em troba
prop del llit.
Ben begut
i pentinat,
he perdut
i m'ha deixat.
Les paraules dolces
pugen als balcons
i troben les mosses
esguardant l'amor.
Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a quedar bé.
Les paraules velles
em porten al foc,
com volen foscor,
somnis i promeses.
La festejo pel matí
i després cap al migdia
i quan la lluna s'enfila
és quan li prego per mi.
Amb tota la feina,
he de fer un farcell
i fugir després
per la gran finestra.
Afegeix un comentari
