Poemes curts (XCVI)
01 Abril, 2022 12:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Plora el vent
en entrar al bosc,
ho troba fosc,
mancat de gent,
el pot la por.
No demano més
que el sol al migdia,
ser-hi amb alegria
i viure despert
quan la joia em crida.
He demanat, confós,
un prec d'esperança,
anar a seure a la plaça
on trobar records
del prec i de l'arada.
Com demanaria,
a mon déu petit,
seguir amb l'esperit
mentre passa el dia
voltat d'enemics.
M'agrada el passeig
punyent del migdia
mentre el sol crida,
en un món espès,
ni sap ni convida.
A la casa dolça
on viurà l'enyor,
plora la cassola
esperant retorn,
l'ama ja no hi toca.
Sento badallar
a l'amic lleó,
no sé perquè ho fa,
però Déu-n'hi-do
quan voldrà menjar.
La formiga
diu que plou,
però el sol
no la convida
a perdre el jou.
És la nina
dels meus ulls
la que crida
en els esculls
de tota mida.
En el regne
de la sort,
no hi ha patge
ni rector
ni un be negre.
Les paraules
van al vent,
les més maules
ni les sents,
són callades.
A la lluna
hi ha un corder,
quan belluga,
no diu res,
és tot muda.
En el davallar
suau d'aquest riu,
sento com es viu
sense gran penar,
devem ser a l'estiu.
La més dolça
de les flors
com es gronxa
sense pors
ben a la vora.
Donaré a la mar
la meitat del somni,
m'agrada un dimoni
tou i atabalat,
fins diria: borni.
Com les herbes
d'aquest prat
són ben meves
si les faig
dolces i tendres.
A la casa
del pagès,
el vell mana
fins després
que la mort passa.
He de demanar,
si vol la senyora,
conill per dinar
o filet d'anxova,
però amb un bon plat.
Com l'amor reclama:
Tot un xic de llum!,
és minso embalum
per a tanta flama,
la resta és, bé, fum.
M'acomiado
de l'infern,
del vell amo:
en Llucifer,
mai l'enganyo.