Poemes curts (XCVI)

01 Abril, 2022 12:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

Plora el vent

en entrar al bosc,

ho troba fosc,

mancat de gent,

el pot la por.


No demano més

que el sol al migdia,

ser-hi amb alegria

i viure despert

quan la joia em crida.


He demanat, confós,

un prec d'esperança,

anar a seure a la plaça

on trobar records

del prec i de l'arada.


Com demanaria,

a mon déu petit,

seguir amb l'esperit

mentre passa el dia

voltat d'enemics.


M'agrada el passeig

punyent del migdia

mentre el sol crida,

en un món espès,

ni sap ni convida.


A la casa dolça

on viurà l'enyor,

plora la cassola

esperant retorn,

l'ama ja no hi toca.


Sento badallar

a l'amic lleó,

no sé perquè ho fa,

però Déu-n'hi-do

quan voldrà menjar.


La formiga

diu que plou,

però el sol

no la convida

a perdre el jou.


És la nina

dels meus ulls

la que crida

en els esculls

de tota mida.


En el regne

de la sort,

no hi ha patge

ni rector

ni un be negre.


Les paraules

van al vent,

les més maules

ni les sents,

són callades.


A la lluna

hi ha un corder,

quan belluga,

no diu res,

és tot muda.


En el davallar

suau d'aquest riu,

sento com es viu

sense gran penar,

devem ser a l'estiu.


La més dolça

de les flors

com es gronxa

sense pors

ben a la vora.


Donaré a la mar

la meitat del somni,

m'agrada un dimoni

tou i atabalat,

fins diria: borni.


Com les herbes

d'aquest prat

són ben meves

si les faig

dolces i tendres.


A la casa

del pagès,

el vell mana

fins després

que la mort passa.


He de demanar,

si vol la senyora,

conill per dinar

o filet d'anxova,

però amb un bon plat.


Com l'amor reclama:

Tot un xic de llum!,

és minso embalum

per a tanta flama,

la resta és, bé, fum.


M'acomiado

de l'infern,

del vell amo:

en Llucifer,

mai l'enganyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La meitat de 12: