Pensaments festius (CXXVIII)
14 Març, 2023 06:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Accepto la meva condició i prego una mica d’aire.
Volia ser savi, però m’havia de descalçar.
Pertanyo a una secta, no deixo entrar a ningú més.
L’avorriment és el pitjor dels assedegaments.
Ens volen intel·ligents i curts de vista.
Soc dels que ho creuen: Estimar és no fer nosa!
No ho puc resistir: He de posar-me un mitjó a cada peu.
Déu va donar a les dones el dons de parlar i de la supervivència.
Déu no vol pobres a l’infern, no els pot fer patir.
He posat els diners en un banc, ara no em puc seure.
Vaig anar un dia a festejar i la núvia no era dintre la capsa.
Soc amo dels peus i, ells, dels dits.
Mireu si l’estimo que ni me’n desdic.
El cor el tinc presoner, però les orelles a punt per sortir volant.
És comprensible que, viatjant pel cervell, un es perdi.
Quan trobo un encreuament m’assec i espero que algú s’equivoqui.
Mai he entès perquè ens morim quan estem vius.
No desitjo ser més ric del que puc suportar.
Els homes ploren perquè no saben que poden riure.
Un dia, les pedres van decidir no avorrir-se i van deixar de moure’s.
No sabia si volia ser paper o bolígraf, va acabar sent una taca.
El cos ens porta i ens fa equivocar.
Un problema és un defecte difícil de resoldre.
L’home va conèixer quan va perdre l’equilibri.
La por és el monstre que ens cal alimentar.
No tinc més por de l’ombra que la necessària.
Per molt que ho provo, no puc pensar com un ruc.
Déu volia festa i de poc que no el socarrimen.
Estaria complement borratxo si sabés on he guardat el paradís.
Vull aprendre del que ignoro i em passo l’estona plorant.
No vull creure massa, però els peus em diuen on soc.
Tinc en un racó del cap la solució del meu problema.
No vendria un amic, encara menys el compraria.
He anat a l’infern, hauria d’haver dut carbó.
Setanta homes no van poder trobar qui els havia dut allí.
He comprat cent cadires, en volia una d’incòmoda.
No suporto el vi, prefereixo xuclar-lo.
He provat de passar un camell per l’ull d’una agulla, he hagut d’assecar-lo.
Si la voleu entretinguda, poseu-li el mirall lluny del vestit.
Es va morir prompte, tenia por de perdre les ofertes.
No menjava caragols, li feia mandra enganyar-los.
Si tots els homes són iguals, per què trien?
No tinc sort amb les dones, totes tenen ulls i orelles.
No soc de grans vicis, però em fa pena el dimoni.