A la casa del mai més i set poemes més
12 Juliol, 2020 08:16
Publicat per jjroca,
Poemes
A la casa del mai més
A la casa del mai més,
he trobat la porta oberta
sense pany, sense finestra,
sense banc on fer un recés.
No hi ha gos ni vigilant
ni taula per fer menjades,
només resten les petjades
d’altres pobres caminants.
A la casa del mai més,
no hi ha cuina ni embalums,
només un xic de ferum.
El somiar-la és un costum
que em portarà, ben entès,
a un regne d’aixopluc.
Han vingut les males penses
I tot d’una, de retruc,
han vingut les males penses,
són dissortades promeses
qui em demanen ésser ruc.
No ruc d’enormes orelles
i pensament enlairat,
seré ase en el sembrat,
entre blat, entre roselles.
Per pensar, no he de pagar,
per somiar, em manquen hores
perquè toca anar al tros.
Quatre bledes fan un mos
i, havent gana de sobres,
com espero un llarg dinar.
Han vingut els dos fantasmes
Recordo que, a mitja nit,
han vingut els dos fantasmes
a cercar mon esperit.
Havien les cares agres,
minsa força, prou encís
i poc ser per a ésser amables.
Entre vols, fotesa i crits,
enllestien les temences
i tornaven a les festes
que gaudien a les nits.
Així anem, sense destorb,
encetant dies i hores,
com els he vist prou tanoques,
hem rigut contents i tot.
Vol quedar-se a casa
Hauria de dir,
sense massa pressa,
que, ran la finestra,
no vull el coixí.
Puix desperta el vent
quan, poruc, s’enfada,
vol quedar-se a casa
i pensar un moment.
Però la natura
li diu que no es pot
i, xiulant, s’allunya.
Puja a l’alturó,
fa moure la fulla
i comença el plor.
Enemics i lladregots
D’enemics i de lladregots,
en voldria més bé pocs.
Em fan nosa pel matí,
em cansen cap al migdia
i, si la vila m’obliga,
haig les ganes de patir.
Amb un bon crostó de pa
i una sardina salada,
sovint, alegro a la casa,
em dura fins l’endemà.
Demano una sort ferrenya,
poca feina per a fer,
prefereixo ser al cafè
amb mitjons blancs i espardenya.
Passat riu enllà
El pare demana
des de bon matí
que vagi a la plana
i oblidi el coixí.
El ruc matusser
accepta la joia,
diu que aquesta història,
del tot, li convé.
I posem al carro:
el cabàs i el sac
per recollir olives.
Ha d’haver altres vides
passat riu enllà,
però, millor, callo.
Pensaria en el tenir
Pensaria en el tenir
una vida sense joia,
és un món força mesquí,
buit de joc i xerinola.
He de suportar els diners
per a aplegar a la taverna,
el vi negre ha lluerna,
espero esmicolar el temps.
Carregat de males hores,
vaig la plana traspassant
per a arribar a la muntanya.
Allí, trobaré una banya,
quatre pobres que, menjant,
comenten que em trobo a soles.
Quasi eterns
Al racó del desconcert,
no hi ha mentides,
han d’estar ben amanides
per volar on res es perd.
Són pobres i ben humans
qui passegen pel carrer,
han de conèixer i saber
on amagar els taujans.
Quasi eterns i pidolaires,
anant d’aquí cap allà,
ompliran els temps de feina.
Hauran de lluitar amb l’enveja,
l’oprobi i el tarannà
per deixar de prendre l’aire.