A la casa del mai més i set poemes més

12 Juliol, 2020 08:16
Publicat per jjroca, Poemes

A la casa del mai més


A la casa del mai més,

he trobat la porta oberta

sense pany, sense finestra,

sense banc on fer un recés.

No hi ha gos ni vigilant

ni taula per fer menjades,

només resten les petjades

d’altres pobres caminants.

A la casa del mai més,

no hi ha cuina ni embalums,

només un xic de ferum.

El somiar-la és un costum

que em portarà, ben entès,

a un regne d’aixopluc.


Han vingut les males penses


I tot d’una, de retruc,

han vingut les males penses,

són dissortades promeses

qui em demanen ésser ruc.

No ruc d’enormes orelles

i pensament enlairat,

seré ase en el sembrat,

entre blat, entre roselles.

Per pensar, no he de pagar,

per somiar, em manquen hores

perquè toca anar al tros.

Quatre bledes fan un mos

i, havent gana de sobres,

com espero un llarg dinar.


Han vingut els dos fantasmes


Recordo que, a mitja nit,

han vingut els dos fantasmes

a cercar mon esperit.

Havien les cares agres,

minsa força, prou encís

i poc ser per a ésser amables.

Entre vols, fotesa i crits,

enllestien les temences

i tornaven a les festes

que gaudien a les nits.

Així anem, sense destorb,

encetant dies i hores,

com els he vist prou tanoques,

hem rigut contents i tot.


Vol quedar-se a casa


Hauria de dir,

sense massa pressa,

que, ran la finestra,

no vull el coixí.

Puix desperta el vent

quan, poruc, s’enfada,

vol quedar-se a casa

i pensar un moment.

Però la natura

li diu que no es pot

i, xiulant, s’allunya.

Puja a l’alturó,

fa moure la fulla

i comença el plor.


Enemics i lladregots


D’enemics i de lladregots,

en voldria més bé pocs.

Em fan nosa pel matí,

em cansen cap al migdia

i, si la vila m’obliga,

haig les ganes de patir.

Amb un bon crostó de pa

i una sardina salada,

sovint, alegro a la casa,

em dura fins l’endemà.

Demano una sort ferrenya,

poca feina per a fer,

prefereixo ser al cafè

amb mitjons blancs i espardenya.


Passat riu enllà


El pare demana

des de bon matí

que vagi a la plana

i oblidi el coixí.

El ruc matusser

accepta la joia,

diu que aquesta història,

del tot, li convé.

I posem al carro:

el cabàs i el sac

per recollir olives.

Ha d’haver altres vides

passat riu enllà,

però, millor, callo.


Pensaria en el tenir


Pensaria en el tenir

una vida sense joia,

és un món força mesquí,

buit de joc i xerinola.

He de suportar els diners

per a aplegar a la taverna,

el vi negre ha lluerna,

espero esmicolar el temps.

Carregat de males hores,

vaig la plana traspassant

per a arribar a la muntanya.

Allí, trobaré una banya,

quatre pobres que, menjant,

comenten que em trobo a soles.


Quasi eterns


Al racó del desconcert,

no hi ha mentides,

han d’estar ben amanides

per volar on res es perd.

Són pobres i ben humans

qui passegen pel carrer,

han de conèixer i saber

on amagar els taujans.

Quasi eterns i pidolaires,

anant d’aquí cap allà,

ompliran els temps de feina.

Hauran de lluitar amb l’enveja,

l’oprobi i el tarannà

per deixar de prendre l’aire.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Animal amb trompa: