La formiga em comentava i set poemes més

01 Juliol, 2020 06:38
Publicat per jjroca, Poemes

La formiga em comentava


La formiga em comentava

que es trobava a la disbauxa,

al formiguer, llarga pausa

i seguia enamorada.

He de dir que el pretendent,

un soldat tan ben plantat,

la cercava enmig del blat

i li picava l’ullet.

Primavera a la porta

i el formiguer, del tot buit,

esperant bona trobada.

La reina, mig espantada,

amb mirar un xic rabiüt

tot pensant amb la derrota.


El riure


És que el riure, ja se sap,

és ben dolç i necessari,

cal practicar-lo a diari

per reduir el mal de cap.

Com la joia venturera

s’entafora en el dedins,

cal guarir-la dels veïns

puix aniria a casa seva.

I costa ben pocs diners,

es pot prendre, amb mesura,

dues setmanes o un poc més.

L’alegria mai s’atura

i navega, sense vent,

fins que es cansa i es fa poruga.


Veig com plora el fumeral


Com no estimo el vent de dalt,

he tancat finestra i porta,

veig com plora el fumeral

i, de tant en tant, singlota.

Però al foc hi ha una tomata,

i, ben ampla, una sardina,

un ou que es queixa i esclata

i, a més, una salsitxa.

Un esmorzar de pagès,

treballador sense mida,

aprenent de lluitador.

Prou lluny queda el senyor

qui vol guanyar la partida

quan li posa interès.


Curta contalla


Avui, us faré saber,

enmig de curta contalla,

que mai perdo la batalla

quan em poso de guerrer.

Puix lluito sense aturar

amb espasa i cuirassa,

sóc un valent poca traça

que no vol ni el descansar.

Però en sé d’amagar

més que un cuc sota una fulla

quan avança el temporal.

Un dia, vaig ser sidral,

però la vida em cura

quan és l’hora de plegar.


Així, ho penso


Poso ales en els peus

puix necessito volar,

els dilluns me’n puc estar,

però és feixuga la creu.

Caminar sense aturar

per paratges deslliberts,

els arbres demanant verd

puix se’ls prohibeix el marxar.

I, tot d’una, estossego

en pujar muntanya amunt

per voler conquerir el cim.

Són les dèries que patim

els éssers plens de patums,

això, em passa, així, ho penso.


He guaitat a l’alturó


He guaitat a l’alturó

una vela gran de barca,

és quan el cor quasi esclata

per tornar a ser minyó.

Massa vida per a fer,

poques ganes de guarir-la,

com voldria repartir-la

amb un boig ben mentider.

I dubto del que no sé

encetant les hores baixes

per recórrer aventures.

Així, posat en altures

només demano dues caixes

de ganes de viure bé.


Un poema s’ha perdut


Un poema s’ha perdut

davallant del gran misteri,

li he demanat que m’esperi,

però calla i es fa eixut.

Un vers darrere d’un vers

podran esdevenir estrofa,

diria que, avui, no toca,

així arriba quan et perds.

I de nou, ve el volar

per una vall ben planera

a la vora del vell riu.

Esperaré nou estiu

després de la primavera

qui no voldria marxar.


Enmig de les ombres


Amor, amat i tot és desventura,

un déu, poruc, posa la llunyania,

així, confós, espero un altre dia

i un sentiment recorre sense atura.

Si els dos sabem on és la gelosia

i entrebanquem en gràcils pensaments,

perquè oblidem que, si la lluita ens crida,

hem de lliurar-nos a viure entre la gent.

Com prendrem flors, del jardí dels pobres,

per a gaudir hores de solitud

i recordar amables primaveres.

Estic cansat, han de ser coses meves

aquelles penes mancades de virtut

que es van perdent enmig les grans ombres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Capital de Tarragona Província: