La formiga em comentava i set poemes més
01 Juliol, 2020 06:38
Publicat per jjroca,
Poemes
La formiga em comentava
La formiga em comentava
que es trobava a la disbauxa,
al formiguer, llarga pausa
i seguia enamorada.
He de dir que el pretendent,
un soldat tan ben plantat,
la cercava enmig del blat
i li picava l’ullet.
Primavera a la porta
i el formiguer, del tot buit,
esperant bona trobada.
La reina, mig espantada,
amb mirar un xic rabiüt
tot pensant amb la derrota.
El riure
És que el riure, ja se sap,
és ben dolç i necessari,
cal practicar-lo a diari
per reduir el mal de cap.
Com la joia venturera
s’entafora en el dedins,
cal guarir-la dels veïns
puix aniria a casa seva.
I costa ben pocs diners,
es pot prendre, amb mesura,
dues setmanes o un poc més.
L’alegria mai s’atura
i navega, sense vent,
fins que es cansa i es fa poruga.
Veig com plora el fumeral
Com no estimo el vent de dalt,
he tancat finestra i porta,
veig com plora el fumeral
i, de tant en tant, singlota.
Però al foc hi ha una tomata,
i, ben ampla, una sardina,
un ou que es queixa i esclata
i, a més, una salsitxa.
Un esmorzar de pagès,
treballador sense mida,
aprenent de lluitador.
Prou lluny queda el senyor
qui vol guanyar la partida
quan li posa interès.
Curta contalla
Avui, us faré saber,
enmig de curta contalla,
que mai perdo la batalla
quan em poso de guerrer.
Puix lluito sense aturar
amb espasa i cuirassa,
sóc un valent poca traça
que no vol ni el descansar.
Però en sé d’amagar
més que un cuc sota una fulla
quan avança el temporal.
Un dia, vaig ser sidral,
però la vida em cura
quan és l’hora de plegar.
Així, ho penso
Poso ales en els peus
puix necessito volar,
els dilluns me’n puc estar,
però és feixuga la creu.
Caminar sense aturar
per paratges deslliberts,
els arbres demanant verd
puix se’ls prohibeix el marxar.
I, tot d’una, estossego
en pujar muntanya amunt
per voler conquerir el cim.
Són les dèries que patim
els éssers plens de patums,
això, em passa, així, ho penso.
He guaitat a l’alturó
He guaitat a l’alturó
una vela gran de barca,
és quan el cor quasi esclata
per tornar a ser minyó.
Massa vida per a fer,
poques ganes de guarir-la,
com voldria repartir-la
amb un boig ben mentider.
I dubto del que no sé
encetant les hores baixes
per recórrer aventures.
Així, posat en altures
només demano dues caixes
de ganes de viure bé.
Un poema s’ha perdut
Un poema s’ha perdut
davallant del gran misteri,
li he demanat que m’esperi,
però calla i es fa eixut.
Un vers darrere d’un vers
podran esdevenir estrofa,
diria que, avui, no toca,
així arriba quan et perds.
I de nou, ve el volar
per una vall ben planera
a la vora del vell riu.
Esperaré nou estiu
després de la primavera
qui no voldria marxar.
Enmig de les ombres
Amor, amat i tot és desventura,
un déu, poruc, posa la llunyania,
així, confós, espero un altre dia
i un sentiment recorre sense atura.
Si els dos sabem on és la gelosia
i entrebanquem en gràcils pensaments,
perquè oblidem que, si la lluita ens crida,
hem de lliurar-nos a viure entre la gent.
Com prendrem flors, del jardí dels pobres,
per a gaudir hores de solitud
i recordar amables primaveres.
Estic cansat, han de ser coses meves
aquelles penes mancades de virtut
que es van perdent enmig les grans ombres.