No ploro més i set poemes més

08 Juliol, 2020 06:59
Publicat per jjroca, Poemes

No ploro més


No ploro més, la vida duu sa brega

i, gentilment, ens mana el treballar,

pantalons llargs i una camisa vella,

barret de palla i un sol qui vol cremar.

Comença el juny, amb ell vindrà la sega,

com la corbella deixa son penjador,

encara queda mig somni a la parpella,

que, a cops, s’enfila cercant un nou amor.

El blat madur i un núvol solitari

porten el dia, ferotge i resplendent,

per a recórrer la serra i la plana,

és quan la veig, aquella flor galana,

amb cara dolça, portant un cànter vell

i vaig segant, demano que el cor calmi.


La mare solitud


I la mare solitud

em fa perdre la vergonya,

sento el trescar d’una dona

capficada amb sa virtut.

Li escriuria una cançó,

un somni de primavera,

però el cor va a la seva,

sembla que perd la raó.

Ella passa i somriu

i envermelleixo la galta

sense saber contestar.

Ho podria deixar anar,

però l’amor fa tenalla

i em sento ben captiu.


No espero trobar


Hauria de dir,

estimada meva,

com la vida pesa

i no vull eixir.

No espero trobar

la gràcia divina,

un món fet a mida

per poder fruitar.

Amic d’un dimoni,

com solem parlar

de fidels i justos.

Prefereixo els núvols

per poder somiar,

després, quan em mori.


Ni pi ni faig


Ni pausa haig

quan ve l’hivern,

ni pi ni faig

els vull de recer.

Però espero un sol

punyent cada dia,

demano un bressol

voltat de família.

I tornar a la plaça

per a salvar el món

i aconseguir el cel.

Tornar, amb recel,

a encetar el sermó

en aplegar a casa.


Em sento bé


A la pau

del desconcert,

cerco el blau

i trobo el verd.

No hi ha riures

entre flors,

massa xiscles

i bonior.

I quan puja

la pujada

em sento bé.

Compliré

si, de passada,

el dubte afluixa.


Doneu-me la pau del cementiri


Doneu-me, ara, la pau del cementiri

on les angúnies arriben al no ser,

haig, per fortuna, un caire mentider

qui gaudeix, sols, quan troba altre vici.

I els humans, cercant el seu remei,

van trepitjant les eres de la por,

per a demà, em queda altra llei,

sóc un farsant altiu i colpidor.

No vull ni flors puix portaran abelles

i la bonior em vindrà a despertar

d’aquell bell somni del tot intranscendent.

Allà, prou lluny, resta la bona gent

qui, sense mida, demana esmicolar

el tou soroll que fan dolces poncelles.


Com he perdut


Com he perdut

més guerres que batalles,

cerco, entre palles,

el seny vençut.

No vull ni llit

on jeuen els gegants,

els benestants

i algun ric.

Només vull ombres

d’aquell vell bosc

vora la mar

i el sojornar,

prou agredolç,

dels homes pobres.


Si he de deixar


Si he de deixar

el deure de les penses,

no em doneu presses,

he de marxar.

Perdut el seny,

ben lluny de les lloances,

deixeu-me, almenys,

camins sense estrebades.

He de guanyar

la darrera batalla

del preat cor.

No haig ni gos

ni matalàs de llana

on sojornar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Capital de Tarragona Província: