No ploro més i set poemes més
08 Juliol, 2020 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes
No ploro més
No ploro més, la vida duu sa brega
i, gentilment, ens mana el treballar,
pantalons llargs i una camisa vella,
barret de palla i un sol qui vol cremar.
Comença el juny, amb ell vindrà la sega,
com la corbella deixa son penjador,
encara queda mig somni a la parpella,
que, a cops, s’enfila cercant un nou amor.
El blat madur i un núvol solitari
porten el dia, ferotge i resplendent,
per a recórrer la serra i la plana,
és quan la veig, aquella flor galana,
amb cara dolça, portant un cànter vell
i vaig segant, demano que el cor calmi.
La mare solitud
I la mare solitud
em fa perdre la vergonya,
sento el trescar d’una dona
capficada amb sa virtut.
Li escriuria una cançó,
un somni de primavera,
però el cor va a la seva,
sembla que perd la raó.
Ella passa i somriu
i envermelleixo la galta
sense saber contestar.
Ho podria deixar anar,
però l’amor fa tenalla
i em sento ben captiu.
No espero trobar
Hauria de dir,
estimada meva,
com la vida pesa
i no vull eixir.
No espero trobar
la gràcia divina,
un món fet a mida
per poder fruitar.
Amic d’un dimoni,
com solem parlar
de fidels i justos.
Prefereixo els núvols
per poder somiar,
després, quan em mori.
Ni pi ni faig
Ni pausa haig
quan ve l’hivern,
ni pi ni faig
els vull de recer.
Però espero un sol
punyent cada dia,
demano un bressol
voltat de família.
I tornar a la plaça
per a salvar el món
i aconseguir el cel.
Tornar, amb recel,
a encetar el sermó
en aplegar a casa.
Em sento bé
A la pau
del desconcert,
cerco el blau
i trobo el verd.
No hi ha riures
entre flors,
massa xiscles
i bonior.
I quan puja
la pujada
em sento bé.
Compliré
si, de passada,
el dubte afluixa.
Doneu-me la pau del cementiri
Doneu-me, ara, la pau del cementiri
on les angúnies arriben al no ser,
haig, per fortuna, un caire mentider
qui gaudeix, sols, quan troba altre vici.
I els humans, cercant el seu remei,
van trepitjant les eres de la por,
per a demà, em queda altra llei,
sóc un farsant altiu i colpidor.
No vull ni flors puix portaran abelles
i la bonior em vindrà a despertar
d’aquell bell somni del tot intranscendent.
Allà, prou lluny, resta la bona gent
qui, sense mida, demana esmicolar
el tou soroll que fan dolces poncelles.
Com he perdut
Com he perdut
més guerres que batalles,
cerco, entre palles,
el seny vençut.
No vull ni llit
on jeuen els gegants,
els benestants
i algun ric.
Només vull ombres
d’aquell vell bosc
vora la mar
i el sojornar,
prou agredolç,
dels homes pobres.
Si he de deixar
Si he de deixar
el deure de les penses,
no em doneu presses,
he de marxar.
Perdut el seny,
ben lluny de les lloances,
deixeu-me, almenys,
camins sense estrebades.
He de guanyar
la darrera batalla
del preat cor.
No haig ni gos
ni matalàs de llana
on sojornar.