En el regne de les fosques i set poemes més

19 Juny, 2020 07:08
Publicat per jjroca, Poemes

El regne de les fosques


La moixaina de la nit

és el regne de les fosques,

poques penes, massa boques,

uns mil somnis de glatir.

Pobrissons, esmaperduts,

anem traspassant la vila,

cada vespre, la fatiga

ens ensenya a ser falduts.

I somiem, sense pagar,

en una ciutat llunyana

que un dia havia de ser.

Hem perdut tota la fe,

ara, ens queda la galvana

i el repte de continuar.


Desig de prosperar


Quan el fred, a mig hivern,

governa tota l’estança,

és quan aplega recança

i l’alegria es perd.

On resten aquells pagesos

qui collien els anys bons

i passaven, amb cançons,

els dubtes i malentesos?

Quatre branques, una llar

per fregir ous amb sardines,

per a fer bon esmorzar.

Hem perdut el nostre anar

entre presses i boirines

amb desig de prosperar.


Aprenents de pidolaires


Aprenents de pidolaires,

bons deixebles de la lluna,

les nits vénen, una a una,

sense pena, sense flaires.

Presoners de la fortuna,

mig bojos entre diners,

on restaran els plaers

de seguir a la corrua?

Com creixen els enemics

a cada passa que fem,

en tombar camí i carrer.

Amb un posat matusser,

anem corrent tot dient

que volem aplegar a rics.


És la força de la ciència


És la força de la ciència

ben volguda i eficient,

en el fet d’anar perdent,

és on rau nostra paciència.

Aprenents del tot humans

anem passant per la vida,

sabrem quan és la partida,

però ens van perdent els anys.

Entre feines i retrets,

anem enllestint setmanes

sense lliurar-nos del cor.

Un viatge sense retorn

amb desigs d’equipatge

entre penses i deserts.


Enyoro la cova


I, de tant en tant,

enyoro la cova,

una vida enfora

per cercar la carn.

Amb les grans temences,

de fam i malaltia,

petita alegria

de somiar entre pedres.

Ni joia ni ofici

ni mar de diners

per a ser robats.

No havíem plats

ni estris ni temps

ni gairebé vicis.


Com cada mes


I, avui, com cada mes,

han aplegat els fantasmes

entre joies i proclames,

entre ofertes i interès.

La juguesca és així:

Haver deures i glatir!

Ens han promès el gran cel

ben a prop de nostra terra,

qui no obeeix és que erra

qui no creu no haurà ni mel.

Entre vanes il·lusions,

ells empaiten primaveres,

són les empreses primeres

que s’estavellen al fons.


Ahir, al vespre


Ahir, al vespre, el meu senyor

va entrar al regne de la por.

Sense pressa ni cavall,

aplegà a les foscúries,

va ser tot un devessall

de temences i angúnies.

És el repte d’anar bé

qui em porta a aquest món,

he de dir que un temps pregon,

acaba quan li convé.

I, així, anem tombant

entre dubtes i condols,

de vegades, estem sols

i volem anar endavant.


M’he de lliurar


Com sabeu: M’he de lliurar

a un paratge intranscendent,

comencem en anar fent

i seguim per tal d’anar.

Les paraules mentideres,

un vell somni endarrerit,

fer bon paper de marit,

navegar entre bestretes.

Amb tres o quatre diners,

provar de passar setmanes

entre vestir i bullir l’olla.

Així n’anem una colla,

però ens surt, prou debades,

trobar pausa entre delers.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La meitat de 12: