Necessitaria comprar i set poemes més
13 Juny, 2020 16:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Necessitaria comprar
Necessitaria comprar
els deu centimets d’enveja,
és la mossa qui mareja
i, de poc, se’n sap estar.
Com vivia, ben cofoi,
voltat de gossos i ovelles,
massa son a les parpelles
i pensament alegroi.
Però, un dia, va venir
aquell dissortat amor
al meu cos a parar casa.
Ara, diu que el temps li passa
i em va agafant la por
d’aquest nou esdevenir.
El monstre plorava
El monstre plorava
en un clar del bosc,
la gana empaitava
i ho perdia tot.
Anar a la plaça,
no era bon negoci,
la gent s’esverava
en sentir aquell soci.
Monstre afamat
fa de mal veí
i haurà de ser mort.
Encetà nou plor
quan el va trair
el cavaller armat.
La rosa més maca
La rosa més maca
de tot el jardí
no és roja ni blanca
ni pensa amb mi.
Com ja està cansada
de fer bona olor,
vol fugir de casa
i provar la sort.
Fugirà a l’albada
un mes de juliol
a cercar altre regne.
Però un déu inepte
li diu que no vol,
ella plora i calla.
Com la ràbia
Com la ràbia
veig que es perd
quan m’endinso
en el desert.
La convido
a pledejar,
però calla,
ho deixa anar.
Com la ràbia
em comenta
que està sola
i no duu pressa.
Per a aprendre la lliçó,
cal aturar-se i ser bo.
Mentiria, si de cas
Mentiria
si digués
que, casat,
es somia més.
Cada dia
duu sa pena
i la vida
sa condemna.
Mentiria,
si de cas,
però em veig
prou bordegàs
i la resta és no saber,
cal aprendre a quedar bé.
La barca més que cansada
Mar calmada, lluna plena,
el somni del mariner,
com viatjo sense saber
quan aplega la tempesta.
La barca més que cansada
com oblida el viatjar,
com ella voldria estar,
en el port, assossegada.
A taverna, els pocs riures
entre olives i negre vi,
en un racó, un somiador.
Va ser, un dia, emprenedor,
aplegà a llop marí,
força ràbia, poc d’escriure.
A l’escola, massa fred
A l’escola, massa fred
i lliçons imprescindibles,
massa pàgines per escriure
a pissarra i al quadern.
Una ploma, tinta negra
i dades sense parar,
avui, sumes d’emportar,
després, tocarà la resta.
El mestre es deixa dur
per un somni insatisfet
amb despertar rancuniós.
A la plaça, hi ha el repòs
d’un rellotge massa vell
qui demana ser a l’atur.
La lluna li ha dit al bou
La lluna li ha dit al bou,
en una nit de tempesta,
que la vall seria festa,
però, ara, encara plou.
I el bou que se la mira
amb un dubte rancuniós,
no podrien ser-ne dos
perquè ella és massa fina.
Com festegen al capvespre
i alguna nit isolada
mentre el temps va avançant.
En el cel comentaran
que són nuvis sense casa,
amb un amor massa tendre.