Després de missa i vermut i set poemes més

14 Agost, 2020 15:17
Publicat per jjroca, Poemes

Després de missa i vermut


Després de missa i vermut,

com avancen els amors,

uns seran decebedors,

els altres ja són perduts.

Les poncelles, els vestits,

la joia sense mesures,

un sol Déu a les altures

i, al terra, pa de pessic.

Les festes assenyalades

fan, avui, de bon portar

si troben vi i taverna.

Posem que demà hi ha treva,

sense seny ni treballar,

més enllà de les murades.


Qui el voldrà matar?


És el drac ferotge

del tot complaent,

pensant amb la gent

pobra o mediocre.

Vora la ciutat,

ha un llogaret,

ventilat, discret

on fer mitja part.

I menja, si cal,

lletugues i cols

sense protestar.

Qui el voldrà matar

si cerca un bressol

vora el foc pairal?


Les preades meravelles


I llavors, han de venir

les preades meravelles,

en un cel ben ple d’estrelles,

perquè podéssim dormir.

Més enllà dels alturons,

hi ha una pausa galana,

és el seny qui m’acompanya

en comptades ocasions.

Car vaig passant les promeses,

les mancances i els neguits

sense massa aldarulls.

A la platja, ni llaguts

ni un mariner ensopit

mig pensant amb les poncelles.


Hi ha els dos moltons


Poseu-me la pensa

al dedins del sac,

el vull ben lligat

amb corda ferrenya.

Com em plau volar

cercant el remei

ni palau ni rei

em voldran guanyar.

Entre manta cabres

hi ha els dos moltons

empassant-se l’herba.

Ha de ser temença

viure als alturons

els vespres i tardes.


He de viure com senyor


Na Mariona del meu cor

no m’escolta ni s’espanta,

encara no en té seixanta,

però ja es queixa de tot.

Em demana per casar

una albada a l’ermita,

encara no tinc camisa

ni parament de la llar.

Però el sogre és matiner,

ha deu finques i tractor,

la feina sense aturar.

Entre vinya i oliverar

he de viure com senyor

ple de presses i diners.


Una ràbia estesa


Hauria de dir,

dintre la pobresa,

que una ràbia estesa

s’apropa a mi.

Em duu atabalat

un bon enemic

qui s’ha tornat ric

des que s’ha casat.

La núvia n’era dolça,

entrada en edat

i filla d’un metge.

Ell no té ni fetge,

però fa bondat

i ha bona bossa.


Caminoi del mar


Caminoi del mar

ni compto les hores,

allí, no hi ha ombres

ni res per guanyar.

Els peixos se’n riuen

quan ve el pescar,

després, com es lliuren

al fet de pensar.

Dofins i daurades,

destres en nedar,

avancen i somien.

Orenetes nien

i un temps se’n va

a altres contrades.


Un drac quasi gegant


I sant Jordi endevina,

quan s’acosta a Montblanc,

que hi ha un drac quasi gegant

qui, a la por, a tots convida.

És així la mala fera,

feta al deure d’espantar,

el vell rei va demanar:

un cavaller en primavera.

Com el drac ja s’ho pensa,

puix s’acosta el combat,

vol començar a tocar el dos,

però ha un deure massa gros

i retorna a fer costat

al passat d’una llegenda.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















El segon mes de l'any: