Després de missa i vermut i set poemes més
14 Agost, 2020 15:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Després de missa i vermut
Després de missa i vermut,
com avancen els amors,
uns seran decebedors,
els altres ja són perduts.
Les poncelles, els vestits,
la joia sense mesures,
un sol Déu a les altures
i, al terra, pa de pessic.
Les festes assenyalades
fan, avui, de bon portar
si troben vi i taverna.
Posem que demà hi ha treva,
sense seny ni treballar,
més enllà de les murades.
Qui el voldrà matar?
És el drac ferotge
del tot complaent,
pensant amb la gent
pobra o mediocre.
Vora la ciutat,
ha un llogaret,
ventilat, discret
on fer mitja part.
I menja, si cal,
lletugues i cols
sense protestar.
Qui el voldrà matar
si cerca un bressol
vora el foc pairal?
Les preades meravelles
I llavors, han de venir
les preades meravelles,
en un cel ben ple d’estrelles,
perquè podéssim dormir.
Més enllà dels alturons,
hi ha una pausa galana,
és el seny qui m’acompanya
en comptades ocasions.
Car vaig passant les promeses,
les mancances i els neguits
sense massa aldarulls.
A la platja, ni llaguts
ni un mariner ensopit
mig pensant amb les poncelles.
Hi ha els dos moltons
Poseu-me la pensa
al dedins del sac,
el vull ben lligat
amb corda ferrenya.
Com em plau volar
cercant el remei
ni palau ni rei
em voldran guanyar.
Entre manta cabres
hi ha els dos moltons
empassant-se l’herba.
Ha de ser temença
viure als alturons
els vespres i tardes.
He de viure com senyor
Na Mariona del meu cor
no m’escolta ni s’espanta,
encara no en té seixanta,
però ja es queixa de tot.
Em demana per casar
una albada a l’ermita,
encara no tinc camisa
ni parament de la llar.
Però el sogre és matiner,
ha deu finques i tractor,
la feina sense aturar.
Entre vinya i oliverar
he de viure com senyor
ple de presses i diners.
Una ràbia estesa
Hauria de dir,
dintre la pobresa,
que una ràbia estesa
s’apropa a mi.
Em duu atabalat
un bon enemic
qui s’ha tornat ric
des que s’ha casat.
La núvia n’era dolça,
entrada en edat
i filla d’un metge.
Ell no té ni fetge,
però fa bondat
i ha bona bossa.
Caminoi del mar
Caminoi del mar
ni compto les hores,
allí, no hi ha ombres
ni res per guanyar.
Els peixos se’n riuen
quan ve el pescar,
després, com es lliuren
al fet de pensar.
Dofins i daurades,
destres en nedar,
avancen i somien.
Orenetes nien
i un temps se’n va
a altres contrades.
Un drac quasi gegant
I sant Jordi endevina,
quan s’acosta a Montblanc,
que hi ha un drac quasi gegant
qui, a la por, a tots convida.
És així la mala fera,
feta al deure d’espantar,
el vell rei va demanar:
un cavaller en primavera.
Com el drac ja s’ho pensa,
puix s’acosta el combat,
vol començar a tocar el dos,
però ha un deure massa gros
i retorna a fer costat
al passat d’una llegenda.