Campanetes de l'encert i set poemes més

24 Agost, 2020 07:20
Publicat per jjroca, Poemes

Campanetes de l’encert


Campanetes, de l’encert,

sonen prou llunyanes,

massa llums sense caler,

massa ponts sense baranes.

Car anem cansats de cos,

entre riures i cançons,

davallen les il·lusions,

flueixen a poc a poc.

Caminarem, cap al cim,

per albirar nostra vall

i somiar cap al migdia.

Haig la joia amanida

puix no vol terrabastall

perquè fila: feble i prim.


Aniré per via


He passat pel son

tebi d’un moment,

quasi inconscient,

amable del tot.

A les hores dolces,

lluny de soledat,

algú m’ha deixat:

llum entre les ombres.

En el sempitern

paratge humà,

esdevé follia.

Aniré per via

per on vol anar

aquest món proper.


Jugant plegats


M’agrada escriure, amb caire desllibert,

mirant, cofoi, els jorns de ma tendresa,

sou nouvinguts a ma volguda festa

on reconec ma terra i l’indret.

Jugant, plegats, en les nits d’estiu

a parar el pot o a la corretgeta,

era, el nostre, un pensament altiu

i, córrer un xic, em feia agafar pressa.

Els amics grans marcant la seva llei

i l’agutzil posant el crit i l’ordre

en llargues tardes enmig de les vacances.

Amb verdes canyes, fèiem les noves llances

i manteníem aquell posat ferotge

per decandir quan aplegava un rei.


Batalles


És un deure

entremaliat:

Callar i creure

en el combat!

Amb pedres,

fustes i cordes,

com concebre

les derrotes.

Batalles

als alturons

i ferides.

Massa vides

entre records

i contalles.

 

Era un home

 

 Era un home

traginer,

quasi pobre

i mentider.

Havia terres

riu enllà

i tenebres

per donar.

Els dissabtes,

ben begut

i malfeiner,

li va caler

tornar-se mut

amb tant diable.


Al noble terrat


Al noble terrat,

sento les converses

de joves princeses

qui volen sa part.

Amb un ric marit,

flairós, a la vora,

la poncella troba

pare pels seus fills.

Sense penitents

per bastir una caixa

on hi haurà cançons.

Uns pobres minyons,

gaire sense gràcia,

seran obedients.


Pedres de gegant


No hi ha pedres de gegant

amb un regust carabassa,

ha de ser la gent, quan passa,

qui me les anirà emprant.

En un racó del castell,

sento el senyor esvellegar-se,

diu que voldria guanyar-se:

un tresor i mig rampell.

Ha estat un mes sense guerra

ni traïdors ben assenyats,

disposat a fer història.

És llavors, quan la memòria

va passejant per uns prats

sense perdre massa terra.


Caminant de fer camí


Caminant de fer camí,

amb més passes que un cargol,

he provat de viure sol,

allunyat de tot mesquí.

He posat les meves penses

a la trista solitud,

he comprat i malvenut

la meitat de les promeses.

Com sóc un son esberlat,

dormo, en el si del bosc,

sense arbre ni terrat.

Ben vestit i atrafegat,

haig un bon polsim de sort

per fugir de l’entrellat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Com se li diu al dia 25 de desembre: