La vida del cargol i set poemes més
01 Octubre, 2020 06:45
Publicat per jjroca,
Poemes
La vida del cargol
És la vida del cargol:
Menjar poc i prendre el sol!
Quan la pluja mainadera
em desperta pel matí,
com voldria un coixí
i ser dalt de la figuera.
Però la mare natura
li va provocant la gana,
he copsat com ja s’afanya
en endrapar mitja fulla.
Altre dia, surt el sol
i nostre amic ni s’enfada,
de segur que haurà pensada
i es decanta pel condol.
Us hauré de confessar
Us hauré de confessar
com el somiar em procura
una paga sense mesura
que em deslliura del pecar.
El pago amb pocs diners,
em fabrico noves ales,
em puja per les escales
sense demanar interès.
Us hauré de confessar
que els dies són lleugers
i les nits ben venturoses,
però apleguen noves noses
per a dir-me que els darrers
són a prop del davallar.
Amor sense neguit
Com l’amor, sense neguit,
diria que és ensopit.
Si quan baixa al carrer
o en surt a la finestra,
encetaria la festa
de gaudir del tot i més.
Car un ruc fa de cavall
i serventa de princesa,
amatent d’una tempesta
que s’escola riu avall.
Matinades, fugint del sol,
com s’apropen a l’encert,
de tard a tard, vaig despert
fins que ho trobo tot bressol.
Una lluna sense mides
Una lluna, sense mides,
només em conta mentides.
Ben sovint, amaga el sol
i la fosca fa contrada,
li comento que m’agrada
quan s’apropa l’escalfor.
La lluna m’ha demanat
el poder anar a la mar,
hi ha un mariner entremaliat
qui es deixa enamorar.
És una mossa, encisera,
feta al deure de viatjar,
ben sovint, em fa pensar
que la joia és ben planera.
Plou la nit
Plou la nit: joia i estrelles
mentre penso que són meves.
Com demano anar a jugar
al de dalt de la figuera,
massa poc, dura la guerra
qui no es deixa apamar.
En el sostre, hi ha remors
i demandes a curull,
massa fosques fan poc ull
i, lluites, els perdedors.
Com la nit em demanava
anar a cercar companya,
és dura empresa de canya
qui es gronxa avui i ara.
Ben poc senderi
Viatjo sol per planes i altures
per a obtenir aquell reclau de pau,
espero rebre noves de mon palau,
allí, on els déus demanen altres mudes.
No sóc ni visc en terres agradoses
on les poncelles juguen de bon matí,
és mon present captaire d’hores dolces
on les petjades em tornen ben mesquí.
He d’albirar un futur eteri
on recollir els fuits del poder ser
per a acabar volant amb blanques ales.
Com sentireu, on s’acaben les cases,
les grans contalles d’un pobre mentider
qui m’ha acusat d’haver ben poc senderi.
En una nau
En una nau,
viatjant a l’horitzó,
he trobat bo,
però ni escau.
Sóc un servent
del pensament feixuc,
un xic vençut,
un molt esquerp.
M’agrada el lleure
oscil·lant de les flors
quan s’adorm primavera.
La mossa espera
que arribi el seu amor,
ha de ser un deure.
Quan aplegui la mort
Seré petit
quan aplegui la mort,
ben ensopit
en apropar-me al port.
Ni àngels ni reis
em portaran les torxes,
han de ser totes:
maques, de bona llei.
Després, el tron,
dessota d’un gran arbre,
guarnit d’ocells.
Que siguin ells
qui cerquin un culpable
per al retorn.