La vida del cargol i set poemes més

01 Octubre, 2020 06:45
Publicat per jjroca, Poemes

La vida del cargol


És la vida del cargol:

Menjar poc i prendre el sol!

Quan la pluja mainadera

em desperta pel matí,

com voldria un coixí

i ser dalt de la figuera.

Però la mare natura

li va provocant la gana,

he copsat com ja s’afanya

en endrapar mitja fulla.

Altre dia, surt el sol

i nostre amic ni s’enfada,

de segur que haurà pensada

i es decanta pel condol.


Us hauré de confessar


Us hauré de confessar

com el somiar em procura

una paga sense mesura

que em deslliura del pecar.

El pago amb pocs diners,

em fabrico noves ales,

em puja per les escales

sense demanar interès.

Us hauré de confessar

que els dies són lleugers

i les nits ben venturoses,

però apleguen noves noses

per a dir-me que els darrers

són a prop del davallar.


Amor sense neguit


Com l’amor, sense neguit,

diria que és ensopit.

Si quan baixa al carrer

o en surt a la finestra,

encetaria la festa

de gaudir del tot i més.

Car un ruc fa de cavall

i serventa de princesa,

amatent d’una tempesta

que s’escola riu avall.

Matinades, fugint del sol,

com s’apropen a l’encert,

de tard a tard, vaig despert

fins que ho trobo tot bressol.


Una lluna sense mides


Una lluna, sense mides,

només em conta mentides.

Ben sovint, amaga el sol

i la fosca fa contrada,

li comento que m’agrada

quan s’apropa l’escalfor.

La lluna m’ha demanat

el poder anar a la mar,

hi ha un mariner entremaliat

qui es deixa enamorar.

És una mossa, encisera,

feta al deure de viatjar,

ben sovint, em fa pensar

que la joia és ben planera.

 

Plou la nit


Plou la nit: joia i estrelles

mentre penso que són meves.

Com demano anar a jugar

al de dalt de la figuera,

massa poc, dura la guerra

qui no es deixa apamar.

En el sostre, hi ha remors

i demandes a curull,

massa fosques fan poc ull

i, lluites, els perdedors.

Com la nit em demanava

anar a cercar companya,

és dura empresa de canya

qui es gronxa avui i ara.


Ben poc senderi


Viatjo sol per planes i altures

per a obtenir aquell reclau de pau,

espero rebre noves de mon palau,

allí, on els déus demanen altres mudes.

No sóc ni visc en terres agradoses

on les poncelles juguen de bon matí,

és mon present captaire d’hores dolces

on les petjades em tornen ben mesquí.

He d’albirar un futur eteri

on recollir els fuits del poder ser

per a acabar volant amb blanques ales.

Com sentireu, on s’acaben les cases,

les grans contalles d’un pobre mentider

qui m’ha acusat d’haver ben poc senderi.


En una nau


En una nau,

viatjant a l’horitzó,

he trobat bo,

però ni escau.

Sóc un servent

del pensament feixuc,

un xic vençut,

un molt esquerp.

M’agrada el lleure

oscil·lant de les flors

quan s’adorm primavera.

La mossa espera

que arribi el seu amor,

ha de ser un deure.


Quan aplegui la mort


Seré petit

quan aplegui la mort,

ben ensopit

en apropar-me al port.

Ni àngels ni reis

em portaran les torxes,

han de ser totes:

maques, de bona llei.

Després, el tron,

dessota d’un gran arbre,

guarnit d’ocells.

Que siguin ells

qui cerquin un culpable

per al retorn.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Com se li diu al dia 25 de desembre: